L'escriptor que no sabia escriure - Cartes a n'Eloi (129)

Provà un inici com aquest. "Hi havia una vegada un home que no volia ser gran, i per açò cada vespre dormia dins un bressol". Volia explicar la lluita contra el temps, el pols d'un adult contra l'edat que figura al DNI i contra els cabells blancs, però no se'n sortia. Arrugà el paper, el tirà a la paperera i ho intentà de nou, després de pentinar-se els cabells blancs que guaitaven a la banda dreta del seu cap i de girar el seu carnet cap per avall.

"Hi havia una vegada una porqueta vestida de blau, amb un pare sobrat de quilos, una mare patidora i un germà obsessionat pels dinosaures". Aquesta història li agradava, a ell i als seus dos fills, però trobava que havia vist alguna cosa semblant aquell matí quan havien passejat per les taules plenes de llibres col·locades davant l'Ajuntament. Somniava en ser capaç de crear un personatge conegut per tothom, per senzill que fos, així que tornà a arrugar el paper, el tirà a la paperera (la de color blau, perquè els papers es reciclen, com li recordava el seu fill major) i ho provà de nou.

"Hi havia una vegada una pilota desinflada que marcà el gol més important de la història". Amb aquesta frase volia començar un conte sobre la importància relativa dels jocs materials, sobre les aparences i com alguns se les prenen com una obsessió i un full de ruta. Façanes lluents que amaguen interiors ruinosos, pensava, però no volgué seguir per aquell camí. Tenia por que no agradés als lectors. Així que aquell paper tornà a acabar a la paparera blava, i esbossà una nova frase.

"Hi havia una vegada un ca pelut que volia ser elefant". Volia contar que aquell animal es va comprar una trompa a la botiga dels xinos, se la va implantar a una clínica il·legal i va anar a contar la seva transformació a un plató de televisió per a cobrar una bona picossada de doblers i seguir muntant un cos artificial que amagués la seva veritable identitat. No, aquella tampoc era la història de la seva vida. Massa complicada, i la vida no ho era tant. O sí?

Aquell escriptor frustrat seguia arrugant papers, tirant-los a la paperera (blava) i començant de nou. L'apassionava la literatura, i encara que no trobava la història de la seva vida, volia que la seva vida servís per a contar històries. Així que, com que la imaginació no era suficient, es feu periodista. Total, la realitat sempre supera la ficció.