Petitó meu, ahir em tornaves a demanar que a la carta d'aquesta setmana et recordés com n'ets de polit. No em costa gens fer-ho, perquè objectivament, tu i la teva germana sou els fillets més polits del món. Em permets que et confessi un secret? A vegades ser pare costa molt. No tenc cap dubte que tenir fills és la millor experiència que pots viure en aquesta vida, però estic segur que també és de les més complicades.
Ser pare (i mare) implica viure en un dubte constant. Mai no saps si ho fas bé, si prens la decisió correcta. En un món com l'actual, on vivim rodejats de missatges, recomancions, llibres d'autoajuda que tant prest et diuen blanc com negre i grups de tot tipus per compartir vivències, sembla que els pares estem sempre en el punt de mira. Tenc la sensació que som massa exigents amb noltros mateixos, que sempre ens qüestionam les decisions que prenem. Fins i tot aquelles de les que esteim més convençuts.
Ser pare (i mare) implica no entendre mai del tot els fills. Les persones som els éssers més complicats d'aquest món, tant un fillet que tot just aixeca uns pams del terra i que pronuncia unes síl·labes quasi incomprensibles com aquell adolescent que ja articula perfectament un discurs però que a vegades sembla tant incomprensible com les paraules de qui comença a xerrar. Els pares fem tots els esforços del món per aprendre tots els idiomes vitals, però encara no conec cap diccionari nadó-adult i encara menys l'adolescent-adult. Si algú l'inventa, serà el nou Bill Gates.
Ser pare (i mare) implica sacrificis. No és per fer-nos les víctimes, però quan tens un fill decideixes que el teu temps ja no només és teu, sinó que el comparteixes. I no ho fas amb un ésser qualsevol, sinó amb unes criaturetes que són com baietes d'aquelles superabsorbents capaçes d'exprimir cada segon al màxim. Ara bé, tot i aquelles estones que voldries algun segon més per a la teva vida, tota la resta de segons compartits són experiències que no tenen preu.
Ser pare (i mare) implica viure intranquil constantment. S'ho passarà bé a l'escola? L'hi haurè posat prou roba o es refredarà? S'acabarà el berenar? Tornarà sencer de la primera excursió? Estarà bé amb els avis avui que, després de mesos, he decidit sortir a sopar sense ell? Aquests amics són els que més li convenen? Hauré fet bé apuntant-lo a anglès o l'estaré saturant d'activitats? L'havia de renyar ara o m'he passat?
Ser pare (i mare) implica moltes coses, molts dubtes, bastantes renúncies i alguns maldecaps. Però ser pare implica aprendre que es pot estimar com un no imaginava que es podia fer. Veure que cada petita alegria vostra és un motiu més per aixecar-se cada matí de bon humor, i admetre que has d'anar pel món amb una fregona per eixugar la bava que et cau constantment amb els teus fills. Eloi i Bruna, ser pare és el millor que m'ha passat en els meus 34 anys. No ho canviaria per res del món.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.