Binibèquer Vell: un refugi per gaudir i admirar Menorca des del respecte

Més enllà de la seva estètica que ha generat l’admiració internacional, l’ànima mater de Binibèquer Vell no amagava que era una construcció turística, no un poble. Poc es devia imaginar Antoni Sintes que el seu projecte més emblemàtic, signat per l’arquitecte català José Barba-Corsini (1916-2008) i executat entre 1965 i 1975, es convertiria en un dels indrets de l’Illa més visitats pel turisme espanyol i internacional durant les cinc dècades que han transcorregut des de la finalització de les obres.

Un lloc de pelegrinatge que des de fa un bon grapat d’anys durant l’estiu ha provocat episodis de massificació, en qualsevol hora del dia, en detriment de la tranquil·litat que tenen dret a gaudir els propietaris dels diferents apartaments que conformen el «refugi de pescadors», denominació que l’actual presidenta de la comunitat de propietaris de Binibèquer Vell, Marosa García, defensa front del de «poblat de pescadors» per tal d’evitar equívocs entre els turistes i la gent que el visita.

Construir sense agredir

El refugi de pescadors de Binibèquer Vell respon a la filosofia que l’arquitecte tècnic AntoniSintes defensa per als seus projectes: construir sense agredir el paisatge i sempre en terrenys allunyats de les platges. Per aquest motiu, el projecte original s’havia ubicat al roquissar de S’Algar, també a Sant Lluís, encara que no es va dur a terme, i després al caló d’en Fust, on llueix des de fa cinquanta anys i s’ha convertit en un «autèntic santuari per a la promoció turística de Menorca», en paraules de l’arquitecte Joan Enric Vilardell.A la dècada de 1960 van començar a projectar-se i construir-se els hotels -«capces de mistos», com els definia Sintes- però ell defensava una arquitectura més humanitzada i lligada a la tipologia arquitectònica de l’Illa, a més d’estar integrada en el paisatge.

L’autoria intel·lectual de Binibèquer Vell en favor d’Antoni Sintes fins i tot va ser reconeguda per l’arquitecte que va signar el projecte, Barba Corsini, en una entrevista publicada a «Es Diari» el juliol de 1990 va assegurar que «no es pot parlar de Binibèquer sense anomenar a Antoni Sintes, gran amic mort fa uns anys, que ha estat la mare de la criatura. Jo vaig estar més distant, ell va tenir una gran llibertat d’actuació i Binibèquer és, fonamentalment, un fill d’Antoni Sintes. Vaig actuar d’arquitecte assessor, vam discutir molts temes, però Binibèquer reflecteix la vida d’un home que estava allà patint, amb els seus moments de depressió».

Els elogis que la premsa nacional i internacional, a més de revistes especialitzades, van dedicar al poblat de pescadors de Binibèquer Vell es van veure reforçats el juliol de 1971 amb la concessió de la Medalla de Bronze al Mèrit Turístic, que a la primavera de l’any següent van recollir a Madrid les tres empleades del seu despatx-Lola Mir, Maria Andreu i Antonia Capella- donat que Antoni Sintes va optar per no assistir-hi atenent la seva innata modèstia i nul afany de protagonisme.