'Draisine'. El dissenyador va ser l'alemany Karl Drais i el prototip fou presentat en públic el 12 de juny de 1817.
Un velocípede és, com tothom haurà conegut per gravats antics, un vehicle arcaic de propulsió humana, primigèniament bastit en ferro, format per una mena de cavallet amb dues (a vegades tres) rodes. Es movia mitjançant les cames del menador, que s’hi eixancava. És considerada la màquina precursora de la bicicleta a pedals. El dissenyador va ser l’alemany Karl Drais (1785-1851), el prototip de la qual fou presentat en públic amb inaudita expectació popular el 12 de juny de 1817.
Adesiara, aquella màquina va excitar en algunes ments el calfred que allò era una obra sinistra, diabòlica bonibé, un punt ridícula. Més tard, en plena centúria, l’any 1863, l’inventor Pierre Lallement millorà ostensiblement l’enginy tot incorporant-hi uns pedals i una cadena de transmissió, també accionats per la força de les cames d’un usuari que l’accionava acamallant-s’hi. Ara, però, no calia reproduir el simple moviment de caminar assegut sobre el vehicle, sinó de fer-hi una acció molt més intel·ligent i eficaç: pedalejar.
Assegueren els erudits en les històries de la mecànica humana que una companyia francesa anomenada Michaux fou la pionera a produir-ne en sèrie, entre 1867 i 1870, encara amb el nom genèric de ‘velocípede’.
Idò la ciutat de Maó, generalment tan oberta a la modernitat i a les formes de progrés, sobretot a partir del Vuit-cents, aviat s’hi va apuntar, a l’afecció ciclista.
Si la difusió més o manco consolidada dels velocípedes va començar, com deia, a les capitals capdavanteres d’Europa el 1867, a la ciutat portuària per excel·lència de Menorca hi arribà el 1869, a penes dos anys després.
Concediu-vos, per favor, el gust de llegir, a la lletra, aquesta crònica ingènua però agradable, digna de romandre perpetuada en la memòria social de Menorca: «Anteayer tarde [vol dir, dia 10 de setembre de l’esmentat 1869] tuvimos el gusto de ver en la Academia provisional que se ha formado en esta capital, algunos jóvenes que se dedican a la diversión de montar al «velocípedo»; y grande fue nuestra satisfacción al saber que dicho vehículo, que es el primero que se ha visto aquí, ha sido construido en el taller de D. Juan Femeninas e hijo, situado en el Andén de Poniente de este puerto, almacén número 29. El citado velocípedo se compone de dos ruedas, unidas entre sí con un armazón de forma curva, en cuyo centro existe el asiento para el que lo monta, y frente a él hay una pieza horizontal que sirve de gobernable, con el cual se guía el vehículo y lleva el balance del cuerpo, impidiendo su caída. Además, junto a la rueda trasera hay una pieza conocida por «freno», que a su vez detiene la máquina cuando el que la monta desea pararla. Hay «velocípedos» que constan de tres ruedas, los cuales tienen la ventaja de conservarse constantemente en equilibrio, si bien son preferibles a éstos los de dos, tanto por su sencillez como por la increíble rapidez que se le puede imprimir, bastando manifestar que en los puntos donde se halla más en boga esta diversión, ha superado la carrera de caballos» [«El Menorquín», 12-9-1869, 36]. Us diré, tot passant, que l’Acadèmia provisional de què parla potser era l’antecedent del que després s’anomenarà Ateneo Menorquín de la Juventud.
Conclosa la descripció informativa de l’aparell revolucionari, creador de velocitats colossals, el cronista, com era preceptiu a la periodística de l’època, es permet una postil·la d’opinió del següent tenor: «Desearíamos que la juventud menorquina propagase dicho ejercicio en esta ciudad, como ha sucedido en otras de la península y del extranjero, pues, además de redundar en beneficio de la higiene gimnástica, podrá dejar algunas utilidades a los constructores de esta nueva forma de viabilidad [sic] —preciosa paraula!—. Amantes de todo adelanto, lo celebramos de veras, y como hemos manifestado antes, deseamos su desarrollo en Mahón».
Fet i fet, les preguntes interessants, verament valuoses, d’aquest episodi serien les següents. Primera, ¿on havia vist Joan Femenies, abans, un velocípede, dins o fora de Menorca? I, segona, ¿qui li ensenyà l’art i la tècnica de construcció? ¿Ho feu amb plànols, de memòria o per via d’inventiva personal? La nostra admirable illa ha dat, en el curs de la història, uns tipus magnífics, d’unes capacitats i d’uns resultats fabulosos, a vegades sorprenents. Tots ells han contribuït de debò a pal·liar les mancances —i les migradeses!— que comporta la nostra insignificança geogràfica i demogràfica.
Uns mesos després de la pionera exhibició ciclista, el 14 de març de 1870, la premsa maonesa tornava sobre la matèria. Feu saber que el vaixell correu de Barcelona havia transportat a la ciutat «un velocípedo para Francisco Femenías» [«La Crónica de Menorca», 19-3-1870, 41]».
No satisfets, aquell mateix estiu un cronista deixava constància que, «en la tarde de anteayer [29 de julio], tuvimos el especial gusto de ver por primera vez un velocípedo de mar que, dirigido por un teniente de artillería, se trasladó surcando las aguas velozmente al punto denominado «Riu-Pla»» [Ibídem, 31-7-1870, 151].
En realitat, es tractava d’una balsa dissenyada por un militar que complia destinació a l’Illa, però desconeixem el seu nom. Era una construcció de fusta
en tres peces en forma el·líptica, unides paral·lelament mitjançant una petita tarima o plataforma. L’aparell rebia la propulsió d’un rem amb pales a cada cap, accionat pel pilot que hi prenia seient. Com cal imaginar, es tractava d’una espècie de piragua.
El velocípede va assolir tanta forrolla entre els adolescents, que a les darreries de l’estiu d’aquella any de 1870, «varios chiquillos se han hecho dueños de la acera que hay construida en la calle de las Moreras, pues muchos son los días que impiden el paso a los transeúntes, haciendo correr un coche y un velocípedo». [Ibídem, 4-9-1870, 180].
Dos anys després, van aparèixer els primers casos de compravenda. «En la calle de las Moreras número 9 informarán de uno de dos ruedas para vender, muy sólido y elegante a doble suspensión, con manubrios variables en marcha. A dicho velocípedo se le podría agregar otra rueda, obteniéndose así, que se podría transformar ya en biciclo ya en triciclo, con sólo cambiar los ejes» [17-4-1872, 661].
Progressivament, el gust per la màquina va anar desplegant-se dins i fora de Maó. En el decurs del darrer terç del segle, es veurien el naixement de grups de practicants i de les primeres demostracions excursionistes. Així va ser: el comissari de la fragata blindada, de bandera anglesa, «Minotaur», Mr Mathieu Fortescue Mosesby, que havia recalat al port de Maó, «salió a las nueve y media de ayer mañana [día 2 de febrero de 1887] en velocípedo para Mercadal, adonde llegó a las diez y cuarenta y cinco minutos, dirigiéndose acto seguido a San Cristóbal. Allí tomó un lunch y emprendió el regreso. Patentiza la destreza y agilidad de Mr. Fortescue, el que a las cinco y cincuenta minutos de la tarde se encontraba en Calafiguera, punto de partida de su rápida expedición» [«El Bien Público», 3-2-1887, 2413].
Ciutadella, esclar, no va romandre fora del fenomen. El 26 de juliol de 1889, la ciutadania va quedar bocabadada en veure entrar en el port, procedent de Sóller i Pollença, una embarcació lleugera tripulada per dues persones: el constructor anomenat Antoni Fontanet i un company. Lluïa el nom de «Velocípedo», però que la gent astorada va preferir descriure’l com a «barca-agulla». Media 41 pams d’eslora per 5 de màniga, més el timó. De fet, recordava el que avui en diem «piragua». Ara bé: entrats en els anys trenta del segle següent, hi havia a Ciutadella 900 bicicletes que pagaven el cànon municipal llavors estipulat. «Las vemos cruzar nuestras calles a todas horas; y en un zigzag continuo circulan velozmente entre niños y mujeres, no dejando de su paso más que el sonido delicado del timbre que nos avisa de que ya pasó». [«El Iris», 3-12-1935, 6791].
Mantolán, pioner
Ara bé: la transcendència del ciclisme ha resultat ser tan important, que s’ha vist projectat a través temps, molt més enllà de l’època en què va ser posat a circular. És així que haurem d’entendre que, dels pioners ençà, els veiem acompanyats de grans evolucions, de la seva consolidació esportiva, d’inoblidables memorials o, fins i tot, de rècords o de gestes èpiques. O que hagi forjat galeries de noms mítics que, per anys que passin, actuaven i actuen de referents per sempre.
Generalment, la condició de practicant pioner d’una modalitat esportiva o altra ajuda a entrar en el firmament de les estrelles, només pel fet de ser-ne un primer avançat. Pel que fa al ciclisme, Menorca també disposa de la seva pròpia nòmina de perennes.
Us ho acabaré tot desgranat les dades d’un d’aquells valents ciclistes que han aconseguit, no ja de forjar-se un nom immarcescible, sinó que han quedat associats, per si sols, als orígens de la disciplina.
En efecte: esmentar a Menorca el nom de Mantolán és dir ciclisme per antonomàsia. I sobretot, és també anomenar un pioner gairebé absolut. També passa a l’inrevés: referir-se a l’esport del pedal illenc és al·ludir a qui fou un dels precursors arreu de Menorca com a activitat competitiva.
Nomia Manuel Mantolán Pascual. Era un maonès de residència que havia nascut a Nocito l’any 1859, en una comarca de la Plana d’Osca, al nord de la província. La família, vagament, sap que les arrels provenien dels Pirineus francesos, on abunda el patronímic Mantoulan. Es desconeixen els detalls biogràfics comuns, llevat d’aquells que, estrictament, el vinculen al ciclisme. Açò sí: consta que l’agost de 1891 fou nomenat administrador d’una de les botigues de la societat cooperativa La Mascota, de la capital de Menorca; i que era casat amb Catalina Arbona Orfila (1869), pares de dotze fills, malgrat que quatre no sobrevisqueren a la infància. Els noms dels que sí en tenim notícia foren: Mercedes, Marina, Elvira, Conrad, Alfred, Manuel, Armand i Rogelio.
¿Com s’inicià en l’afició ciclista? Amb precisió, encara no està establert. Però sí sabem que fou un dels membres promotors de la primera entitat fundada a Menorca: el Centro Velocípedo Mahonés (1 de gener de 1893), dins de la qual ell va actuar de tresorer. La seva gran especialitat era el ciclisme de carretera (router, com llavors se’n deia). Els seus principals reptes eren competir en la modalitat que llavors s’anomenava record per a velocemen. Una revista de Palma, l’any 1899, escrivia: «Siempre ha introducido innovaciones en el ciclismo menorquín, pudiendo asegurar que es uno de los que más contribuyeron en el fomento de aquel sport en esta isla, y en particular en la ciudad de Mahón. Allá por el año 1892 fue a Barcelona comisionado para adquirir algunas bicicletas. Compró una para su uso particular de la marca Excelsior, con la cual, partiendo de Mahón a las 6 en punto de la mañana del 16 de octubre de 1892, llegó a Ciudadela a las 8 y 40 minutos. Partió para Mahón a las 9 y 25 minutos, llegando a esta última ciudad a las 12 y 15 minutos de la tarde; este récord de 96 kilómetros (ida y vuelta) se efectuó en la carretera antigua [Camí d’en Kane], con viento contrario y bicicleta a gomas creux (huecas) y de 23 kilos de peso. […]. En el mes de junio de 1895, teniendo que efectuar el viaje de Barcelona a Huesca, lo llevó a cabo en bicicleta, sin conocer el terreno y montar neumático por primera vez» [«Palma Ciclista», 20-4-1899, núm. 55].
El 1896, en portes dels quaranta anys d’edat, encara sorprenia els maonesos publicant cartes a la premsa d’aquest to: «Reto a todo ciclista residente en Menorca a efectuar una carrera de Mahón a Ciudadela y vuelta. El plazo que concedo para aceptación son quince días a partir de la presente fecha [9 de junio]. Las condiciones serán entregadas por escrito a quienes intenten batir justamente conmigo el propuesto recorrido […]» [«El Bien Público», núm. 6908].
Una de les seves pretensions més perseverant fou assajar la introducció de les bicicletes sense cadena. Va maldar de fer-ho just quan finia el segle XIX: «Hemos tenido ocasión de ver una bicicleta sin cadena que ha recibido su representante Sr. Mantolán. Los adelantos de esta máquina sobre la de cadena son incomparables: sus roces van herméticamente cerrados, privando por completo la entrada de polvo, […] además de asegurarse una dulzura de rodaje incalculable para subir cuestas». [«El Liberal», 14-8-1900, 5744].
Manuel Mantolán va morir a Maó el 29 de febrer de 1936, en un any bixest, als 77 anys. Vivia al carrer del Carme, 16; i va ser enterrat l’endemà. «Sus buenas cualidades personales, su bondad y su hombría de bien granjearon al finado el afecto y la consideración de cuantos lo trataron», assegurà «La Voz de Menorca» [9329]. Curiosament, en fer-li la necrològica periodística, un cronista assegurava que, a més a més, havia estat el primer conductor d’automòbils de Maó.
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
La primera velo en Mahón lo mismo que la pomada?esto puede tener consecuencias.a partir de ahora se le seguirá llamando así por ponent o se pasarán a nombrarla de otra manera .