Botiflers d’ahir i d’avui: record de Joan Miquel Saura

Per defensar els privilegis i els drets polítics seculars de l’Illa, en el marc d’una Corona espanyola d’estructura jurídica no uniforme ni radicalment centralista com voldrà imposar la dinastia dels Borbons, Saura Morell va aixecar-se en rebel·lió a començament del segle XVIII. Tot disposant del suport de la immensa majoria de la població, i no manco la de totes les institucions polítiques de l’Illa, Saura va proclamar legítim sobirà de Menorca la figura de l’arxiduc Carles d’Àustria, enfront de l’altre pretendent, el francès Felip d’Anjou, a ocupar la vacant al tron hispà deixada per Carles II el 1700 en morir sense descendència directa.

Els fets revesteixen una importància històrica excepcional. Més enllà de la pura erudició, o del simple coneixement passiu de la història, resulta que estem davant d’un episodi que es troba travessat per una constant de primeríssim interès —vull dir que té una actualitat vivíssima.

Quin és el millor statu quo de relació jurídica i política de l’illa de Menorca respecte de l’estat espanyol? La pregunta no és una fotesa retòrica qualsevol. Més bé al contrari: és el bessó punyent, essencial i sensible de la història insular entera, de qualsevol època, remota o propera, moderna, medieval o contemporània. Quan pens en els diputats menorquins que, en el curs dels anys de democràcia i d’autonomia que portam viscuts, s’han vist en el tràngol d’haver de votar lleis per a l’autogovern més o menys generoses, o, pel contrari, escanyolides; o que han participat en debats legislatius decisoris per permetre, d’una manera o altra, la plena recuperació de la identitat històrica (si voleu, personalitat) de les regions o les comunitats nacionals espanyoles, no puc fer altrament que adonar-me de la sonsònia reiterada de la nostra història local: la lluita constant, segle rere segle, encara que hagi estat sota formes dispars en èpoques diverses, per determinar la fórmula de pertinença de Menorca a l’estat.

Vagi per dit que, d’estudiant, jo mateix em vaig situar francament i sincera al costat d’una solució autonòmica —de gran espectre, si ho puc dir manllevant un mot farmacològic. Ara, trenta o quaranta anys després, em sent seduït per avançar cap a fórmules de pertinença federal, i esper que pronunciant-me per aquesta doctrina no seré mereixedor d’una resposta manu militari, veient la meva inerme columna abordada pels carros de combat —els tancs de mena, s’entén! Seria tant com fer-ho contra un home de pau desarmat, per més que algú al·legués que escric textos que superen la Constitució —quan no, que la violenten i vulneren.

Els fets a sang i mort que, la nit del 19 al 20 d’octubre de 1706, va capitanejar Joan Miquel Saura quan decidí d’alçurar-se de la vila de Ciutadella estant, van establir una diàfana diferència entre els austriacistes —o patriotes, també dits carlins— i els borbònics —o botiflers. Els primers defensaven una legalitat institucional i política —allò que el llatinisme anomena statu quo— basada en la protecció i conservació dels furs ancestrals, incloent-hi, és clar, tots els privilegis del que, avui en diríem, si fa no fa, l’autogovern de Menorca. Com ha considerat, en efecte, l’historiador Miquel À. Casasnovas, «la defensa dels furs i els privilegis seculars de l’illa és un argument que no es pot menystenir», cosa que els menorquins intentaran salvaguardar al llarg de tot el segle XVIII, enmig dels canvis continus de sobirania.

És així que ningú no discuteix que la defensa d’aquests privilegis polítics fou la causa primera —i pregona— de la insurrecció de Joan Miquel Saura i de gran part del poble. Ho feren, no cal dir, contra els borbònics (o felipistes), que volien una Menorca modelada per la fèrula centralitzadora i uniformadora del pretendent francès, net del rei absolutista per antonomàsia, Lluís XIV, un tipus que ha passat a la història universal com una espècie d’heliocentrisme perfecte —le Roi Soleil— portat a la política i a la monarquia.

Idò bé: deia en començar que la història de Menorca conserva dins les seves pàgines un argument de relat permanent, mai no ben conclòs: la discussió sobre el seu encaix, adés estatal, adés provincial, adés autonòmic. I, així, s’ha hagut de batre el coure entre els austriacistes patriotes i els botiflers enemics de la terra (amb totes les actualitzacions doctrinals que vulgueu en cada cas) que la història ha proporcionat a la sort de l’Illa. Els botiflers de fa uns pocs anys renegaven d’haver de parlar d’una Espanya autonòmica, perquè era disgregant —asseguraven amb aire adust i colpista— i una heretgia de separatisme. Ara, els mateixos, tornen a encendre el foc bèl·lic, per advertir-nos (manu militari) que les idees federalitzants els repugnen, i que no estaran disposats a acceptar-les, com abans flastomaven les autonomistes. Es veu que el nostre signe menorquí intrínsec és haver de conviure amb els botiflers, ahir i avui. Sempre.

Anglofília, antídot

Hem dit fins aquí, en relació a la rebel·lió dels patriotes austriacistes de l’any 1706, que, animada pel donzell Josep Miquel Saura i Morell, una immensa majoria de menorquins —incloses totes les institucions polítiques insulars— es van aixecar contra la solució borbònica a ocupar el tron espanyol en la figura de Felip d’Anjou.

Així ens ho relata el més important dels historiadors que ara com ara tenim a l’Illa, el professor jubilat Miquel Àngel Casasnovas. «La nit del 19 al 20 d’octubre de 1706, poc després de mitjanit, Joan Miquel Saura, cap de la conspiració, amb un nombre indeterminat de paisans armats ocupa el cos de guàrdia, deté l’escamot d’infanteria que havia quedat a Ciutadella i pren el control de la capital. Els ciutadellencs són despertats als crits de «Visca Carles III!», i Saura commina els funcionaris i autoritats municipals a declarar-se partidaris de l’Arxiduc».

Per tant, l’acció de Saura assegurà la proclamació de Carles d’Àustria com a legítim rei de les Espanyes i de Menorca. Les autoritats castellanes apostades a Menorca, però, s’hi oposaren amb mètodes esfereïdors. Al capdavant s’hi distingí el governador de l’Illa, la figura d’un granadí acarnissador, en Diego Leonardo Dávida, que va desplegar una repressió duríssima en nom de Felip V. Els filipistes —també dits botiflers—, en l’afany de restaurar l’autoritat del pretenent francès, es van lliurar al saqueig contundent i sense límits. Començaren pel cap de Maó, des d’on tramaren l’avanç de la força d’atac contra la capital, Ciutadella, mentre enfilaven totes les poblacions intermèdies. Abans d’arribar a la contrada de ponent, però, el cap dels contingents francesos, el capità de navili La Jonquière, acampà en les immediacions de la vila de Ferreries. Va ser en aquest punt que els parlamentaris carlistes demanaren de signar les capitulacions i de retre’s als botiflers. Era el 12 de gener de 1707, tres mesos després de l’esclat popular.

Foren unes capitulacions més aviat benèvoles, si tenim en compte el domini fulgurant que tingueren els botiflers contra els alçurats. El pacte, a banda de donar permís de sortida al tinent de governador, en Francesc Net, en representació del governador proclamat pels austriacistes (i que no era altre que Saura, però que ja havia fugit a Mallorca), també inclogué un grapat d’aspectes. Entre d’altres, concedir el perdó general als menorquins; mantenir els privilegis i franqueses polítiques; i confirmar les autoritats municipals, sense deposar-les. També hi hagué promesa de respectar les propietats de les persones i de l’Església, tot i que, en aquell moment, una partida important de béns immobles ja havia estat arrasada —i rasurada— com el palmell d’una mà.

I bé: estampades les firmes en els documents de capitulació el 12 de gener, en els camps de Ferreries, els botiflers, acte seguit, alçaren el campament, per tal d’entrar triomfals a Ciutadella, l’endemà 13. Aviat, un insadollable Dávila donà mostres de set de venjança, davant la benignitat de les clàusules de rendició. Feu, idò, una repressió modèlica —vull dir d’exemplaritat cruel. Tots els béns dels rebels, incloses les rendes del bisbe i el capítol, foren confiscades, imposà multes a dojo i enderrocà cases, com ara la pairal de Joan Miquel Saura, malgrat que el competent historiador Joan Pons Alzina sempre m’ha remarcat que posa en dubte que s’hagués procedit d’aquesta manera contra la propietat immoble de la nissaga. Una certa tradició historiogràfica ha reiterat que l’ordre de Dávila fou de fer enderrocar l’habitatge familiar del líder austriacista. I no content amb la destrossa, encara va determinar que, simbòlicament, les ruïnes fossin cobertes de sal per assegurar que mai més, en aquella parcel·la maldita, s’hi pogués erigir una nova casa-habitació.

A més a més, en el curs del procés repressor que s’hi desfermà s’hagueren d’escolar trenta-tres veredictes de pena capital, sis condemnes a galeres i catorze desterraments. A més, vint-i-quatre religiosos, així seculars com regulars, foren deportats a Toló. I, dany sobre dany, per reblir una repressió afamegada, encara Dávila ordenà l’anul·lació dels privilegis seculars de caràcter polític propis de l’Illa.

No hi cabien més humiliacions, ni un més terrible desfici contra la personalitat secular menorquina. Entretant, el 19 de setembre de 1708, en aigües del port de Maó, una esquadra angloholandesa, comandada per l’almirall Leake, feu renéixer l’esperança entre els menorquins —i traduïm les paraules d’anglofília literal escrites per l’historiador Francesc Hernàndez Sanz—, els quals, amb delirants mostres d’alegria, reberen els aliats de l’arxiduc Carles.

S’iniciaria, aleshores, l’anomenat segle de les dominacions estrangeres. Sí, estrangeres, però tanmateix prou respectuoses amb el dret foral de l’Illa, posada a redossa dels decrets de nova planta centralitzadora que feu brandar Felip V contra els règims jurídics diversos del regne d’Espanya.

A partir d’aquells moments, però, la singularitat jurídica que va distingir la història política de l’Illa experimentà un fals i aparent respecte per part dels anglesos, per més que la continuïtat de les nostres institucions va quedar preservada en les disposicions del Tractat d’Utrecht (1713), mitjançant el qual la sobirania de Menorca fou entregada a la Corona britànica. I dic fals i aparent perquè, tanmateix, els anglesos feren arts i parts per pervertir el respecte íntegre a la nostra personalitat. És cert que no ens brandaren els funests Decrets de Nova Planta. Però la planta jurídica pròpia fou posada en un procés deliberat de desnaturalització constant, fins al punt de fer inviable l’exercici de les potestats de la Universitat General, així com l’emissió d’ordres sistemàtics que sacsejaven la plena capacitat de mantenir la fe catòlica.

Açò no obstant, pitjor havia de ser el futur immediat que s’obriria immediatament després de la restitució de l’Illa a la sobirania espanyola. Tinguérem, idò, un segle XIX i XX dominats per la més dura i sistemàtica assimilació de Menorca a la pauta castellana. I foren mils els actes d’alteració dels drets històrics. Ens feren província amb les altres Balears, escanyaren la llengua identitària i ens aplicaren el sedàs de la més absoluta uniformitat espanyola.

Només la Constitució de 1978 ens feu venir un cop d’aire renovellat i fresc, en preveure la facultat de constituir un Consell Insular com a cèl·lula de recuperació de tota aquella maltractada personalitat històrica. Però, per mi, l’Espanya del Títol VIII de la Carta Magna, gairebé cinquanta anys després, hauria de ser sotmesa a una profunda revisió, sense temences ni sense escandalitzar-se. Rere l’etapa autonòmica que ha discorregut des del primer Estatut d’Autonomia (1983) ençà, crec que només hi queda un bon camí: establir l’arquetip d’una Espanya federal. Diria que no hi cap altra evolució lògica i conseqüent. Entraríem potser en uns paràmetres de respecte i de progressió natural de la nostra humil però diàfana història com a poble insular que no vol deixar de ser menorquí. Ara i sempre.