Antoni Pons Fuxà: de Cavalleria a Sant Nicolau, passant per l’Ajuntament

La finca, heretada de son pare per na Nieves, es troba a mitjan camí del cim més alt de la nostra roqueta; i dona nom a una festa preciosa, que els illencs celebram el cap de setmana que segueix a la festivitat de la Mare de Déu de Gràcia; i en què el diumenge matí ens regala una estampa inigualable: onze cavalleres (o cavallers), en fila índia, pujant cap al Toro, cada genet/a amb la bandera del seu poble...

-Regidors de 3 partits distints i de 3 pobles diferents vam tirar endavant l’Ajuntament!

Toni, bon dia; si us sembla bé, podem encetar la conversa «pel principi»; és a dir, ens voldreu descriure com fou la vostra infància, adolescència i joventut? Erram si deim que ens situam en plena postguerra?

—Bon dia i gràcies per la visita; no errau gens; segurament, dels 2 als 5 anys d’edat, no devia ser conscient que estàvem en guerra; però sí, la nostra generació va viure de ple la postguerra. I, com es sol dir, durant tots aquells anys, la gent del camp no degué ser la que ho tingué pitjor; ja que als llocs almanco no es passava fam.

Vaig viure la meva infància a cavall des Mercadal i Cavalleria, ja que entre setmana, per facilitar la meva assistència a l’escola, vivia al poble, amb l’àvia Catalina, la mare de mon pare. A més, vaig ser afortunat en poder completar els ensenyaments fins els 14 anys, fet no massa habitual; ja que molts al·lots eren llogats en edats molt més primarenques que els 14... fins i tot que els 12! Per tant, el meu recorregut acadèmic fou senzill: fins els 7 anys a ca ses monges; i fins els 14, escola primària d’al·lots. Dos dels mestres que més record són en Joan Ponce i en Manolo Luque.

En contrapartida, els caps de setmana, de manera progressiva, m’anava implicant cada vegada més en les feines pròpies del lloc, col·laborant al màxim amb la família. Érem cinc germans: servidor, na Margarita, na Victòria, na Maria i en Bià.

Quant als jocs de l’època, podríem dir que teníem més jocs que juguetes; xaranga, mèrvils, cèrcol, a la pilota; una temporada jugàvem amb una -de bronze- que havia arribat de la mar i que jo vaig aportar a l’habitual grup de joc.

Molt bé; de missatge a l’amo, previ pas per l’altar; fou talment, al vostre cas?

—Bé, en aquell temps, mentre hom era fadrí, es tenia per costum lliurar als pares la setmana (açò de cobrar per mesos és relativament modern); i ja veis, el cas d’un fill que vivia i treballava al lloc que duien els pares (madona i l’amo), directament no cobrava. Ara bé, també record que no era infreqüent que, ja festejant i amb intencions de casar-se a curt termini (un parell d’anys), un home tenia com a dues opcions: bé rebre abans de les noces una certa dot a compte de l’herència futura; bé «anar per ell», posem dos anys abans del casament; és a dir, quedar-se el seu jornal.

Al nostre cas, en casar-nos na Nieves i jo, vam acordar amb els pares que ens establíem a Cavalleria, junt amb ells, i dúiem el lloc a parts iguals; així ho vam fer durant cinc anys (1963-1968); fins que el pare es retirà i, tot seguit, nosaltres dos vam esdevenir únics madona i l’amo. I el que us volem contar és que les nostres noces, en un 2 de maig, van ser dobles: en una mateixa cerimònia, mossèn Tomeu Febrer, es rector petit, casava dos fills de Cavalleria: na Victòria amb en Bernat Coll; i na Nieves Marquès amb servidor.

Així, no vau treballar a cap altre lloc, fora de Cavalleria?

—No. Tota la vida al mateix lloc, fet prou habitual. Si no m’err de comptes, hi vaig ser 50 anys! Podem dir que la cosa seria així: 29 anys d’al·lot i de fadrí i 21 de casat; l’any 1984, ja entreveient les dificultats cada vegada majors per tirar endavant una finca agrària, vam sortir de Cavalleria.

En aquell temps, ¿com era la relació propietaris-pagesos? Ens ho podeu respondre tant pel que recordau a nivell general, com pel cas de la vostra pròpia experiència.

—Hem de ser francs i rememorar que les relacions entre els senyors i els amitgers eren molt diferents del que podem veure actualment. La distància social entre uns i altres era immensa. Les diferències estaven molt marcades. A partir d’aquí, establert açò, tot el que volgueu... tal vegada, el que ho vindria a simbolitzar millor, de manera «física», seria que les cases del propietari eren dalt, i baix les del pagès. I bé, com he explicat alguna vegada, les amitges no eren ben bé «a mitges»; per exemple, del munt de blat, el senyor retirava el delme, és a dir, el 10% anava al propietari abans de comptar; després, la meitat neta era per al senyor i l’altre meitat per al pagès; però aquest, de la seva part, havia d’assumir despeses diverses, com el sous dels missatges, el cost de les llavors, etc. En fi, així eren les amitges! Ara bé, és de justícia dir que la família propietària de Cavalleria, amb d’altres finques a Ciutadella, el lloc vesí de Santa Teresa, o ses Fonts Rodones de Baix, va tenir amb nosaltres un tracte sempre correcte; no record cap feta lletja cap als pagesos; fins i tot, una vegada que ma mare estava malalta, una de les germanes del propietari en cap, amb coneixements d’infermeria, venia al lloc a posar-li les injeccions.

Junt amb na Nieves Marquès, vau pujar una família de quatre fills, veritat?

—Correcte; som feliços amb la família que vam formar: Núria, Antoni, David i Natàlia; contents que tots ells també hagin creat la seva pròpia; i encantats que avui tots siguin prop nostre; cap dels 4 ha seguit l’ofici del camp, tots han triat el camí propi: mestra, materials construcció, fuster i treballadora social. El contrapunt, molt enrere en el temps, és la criatura que vam perdre quan tot just tenia mig anyet; nomia Pepa, pel costum d’imposició dels noms; fou la segona, enmig de Nuri i Toni; fou molt trist!

Com fou que, acabada la dictadura del general Franco, ja des del primer moment de la reimplantació dels ajuntaments democràtics (1979), vós ja hi participau?

—Deu ser el caràcter que tenim cadascú; a mi, de petit, ja m’agradava escoltar rallar l’avi Sebastià Fuxà Petrus, de Fornells. Era un home ben informat; fou jutge de pau durant una època... I arribat el moment que deis, em van convidar a participar des de les dues òptiques polítiques, la progressista i la conservadora; i bé, tal vegada empès per la meva situació laboral (pagès d’un lloc), finalment vaig decantar-me per Aliança Popular. Vaig ser el cap de llista, seguit per Andrés Moll i Valentí Roca, des Migjorn i Fornells, respectivament. Només jo vaig sortir regidor. La força majoritària, com a quasi tots els ajuntaments, fou la Unió de Centre Democràtic (UCD), el partit d’Adolfo Suárez; liderat as Mercadal per Fermín Gomila.

Després del primer mandat (1979-1983), es dona a nivell de tot l’estat la capficada de la UCD; recordau com es va traduir aquest notable fet polític a l’escala local?

—Idò, després d’aquells 4 anys inicials, em vam demanar de repetir al capdavant de la candidatura popular. Vaig acceptar, però jo no pensava en la batlia, sinó en seguir treballant pel poble des d’una o altra regidoria, com ja havia fet en la primera etapa.

Però la manera com quedà configurat el Consistori propicià la meva elecció per al càrrec de batle. S’ha de dir que guanyà les eleccions n’Antoni Pons Julià (5), qui encapçalava la candidatura progressista; quedant nosaltres amb 4 cadires; i dues el Grup Independent. Les negociacions per triar batle es van decantar en favor meu; i vam tenir un mandat profitós, on regidors de 3 partits distints i de 3 pobles diferents vam tirar endavant l’Ajuntament; tothom duia com a mínim una àrea de gestió.

Així, amb aquest 4+16 (regidor i batle) sumau un bon bagatge d’anys de presència activa a l’ajuntament; una bona part de la vida. Quin balanç en feis de la llarga etapa de dedicació als assumptes públics? Què us enduis de l’experiència Dalt la Sala?

—Dins l’any passat es van complir els 25 anys d’ençà la meva retirada de l’ajuntament; un bon feix d’anys que donen una bona perspectiva per mirar cap enrere; i no negaré que haver estat batle tants d’anys no sigui un motiu de gran satisfacció personal. És així, sens dubte, però voldria que ho veiéssiu com una etapa més -important, és clar de la meva trajectòria de servei públic, d’estima per al col·lectiu humà que m’ha tocat en sort (el des Mercadal i el de Menorca); és a dir, agraït d’estar amb la teva gent, de poder fer poble, fer illa... de manera que, després de l’ajuntament, jo he seguit amb el mateix esperit de col·laborar, d’ajudar en el que he pogut i he sabut: per exemple, fent durant un caramull d’anys el programa de ràdio a la Cope per explicar, gràcies a la pròpia experiència, el món de la pagesia, les feines, eines, costums, anècdotes...

Igualment, acceptant el càrrec de jutge de pau, al que m’he dedicat amb interès; o aportant una bona partida d’articles a la nostra estimada revista «Xerra i Xala». I acab ‘amb una ditada de mel’: fer el pregó de Sant Martí, l’any 2017, amb la meva neta Neus al costat, dirigint la sessió, fent-me ella les preguntes que jo anava responent.

Sens dubte, un full de serveis exhaustiu, admirable. D’aquest llarg recorregut vital, us animau a recordar d’haver resolt dos o tres fets d’aquells que brinden gran alegria?

—A veure, no hi ha dubte que la figura del batle és clau en la planificació i realització d’infrastructures i equipaments necessaris pel poble, que sempre haurien de ser fruit d’una demanda social dels vesins: exemples n’hi hauria molts, la posada en servei del pavelló esportiu o de l’escola de Fornells, l’ampliació i millora de la residència geriàtrica... Però si tot açò va dalt, és gràcies a la participació de moltes persones, cadascú al seu lloc, que fan possible l’èxit final; no és mèrit del batle en solitari.

Però, jo vull posar en valor el dia a dia; la constància; l’atenció directa als ciutadans; procurar que les petites coses rutllin, la neteja dels pobles, l’enllumenat públic... I diria que una de les funcions que em vaig esforçar per saber dur a bon port fou la de fer de pont entre l’Administració (amb les seves manies i «absurds burocràtics») i aquella vesina que -amb el sentit comú a favor- m’exposava el seu tema o problema.

La veritat és que si ara he de fer un balanç, així, sense pensar-hi gaire, puc dir que crec que me’n vaig sortir prou bé, sense excessives complicacions, de tot el ventall de ‘tecles’ que pot haver d’arribar a tocar un batle; i que tal vegada, l’únic àmbit on no em sentia amb plena seguretat era amb el planejament urbanístic; fer unes Normes Subsidiàries en un municipi que -a més dels nuclis tradicionals- té molta costa i, per tant, on hi conflueixen molts i diversos interessos, no és un procediment senzill.

Acabam; creis que un punt fort seria haver sabut deixar-ho a hora, i aturar l’any 1999?

—Bé, vist en perspectiva, es pot veure com un encert; però la veritat és que la decisió arribà d’una manera natural; després de tants d’anys, era un moment bo per dir prou!