Aspecte urbà que, segons un gravat de l’Arxiduc Lluís Salvador, caracteritzava el poble de Ferreries a les acaballes del segle XIX.

TW
1

Com gairebé en tots els casos de l’època, les eleccions legislatives de l’any 1933 (les segones a Corts de la II República) es desenvoluparen ofegades en la crispació, la follia als carrers i el trencament d’urnes. També com a diferència substantiva de l’hora actual, la campanya, els mítings i els actes públics de reafirmació ideològica i de suport als candidats es perllongaven mesos i mesos: llavors no hi havia límits, ni període legal de campanya electoral ni jornada de reflexió. «Tot s’hi val!», pensaven els agents polítics i electorals, sense excloure-hi, ans al contrari, la premsa doctrinarista, que llavors imperava com a factor clau de la lluita política.

Si la crida al sufragi polític s’havia fixat, a dues voltes, els dies 19 de novembre i 3 de desembre de 1933, ja en el mes de març anterior trobam allaus periodístiques molt rebeques relacionades amb les accions de propaganda. En efecte, en aquelles hores actuava arreu de Menorca un moviment d’agitació ideològica a favor del règim republicà que es deia Juventudes Republicanas. Es movia per tota la geografia insular, i animava l’entusiasme ideològic sense l’incentiu de cap convocatòria electoral a la vista.

Fou en aquest context que aquell moviment volgué agitar la propaganda republicana a Ferreries just a finals de març, a vuit mesos de les segones legislatives de la República que donarien l’escó menorquí al Congrés, per tercera vegada (1923, 1931 i 1933), al líder del Partit Republicà Radical, el ciutadellenc J. Teodor Canet Menéndez. En el cas de Ferreries, però, «igual que siempre, las derechas ganaron por inmensa mayoría», informaria «El Bien Público» després de la primera volta [20-11-1933, 18.196].

Els propagandistes pretenien esbombar les virtuts i la utopia d’un món feliç i balsàmic, basat en la justícia fraternal. A Ferreries, tanta promesa i tants de somnis de cohort polític, hi planaren, en concret, el 26 de març. Però potser que els agents s’hi feren presents més tost desanimats. Sentien de bon principi el pes d’un corc agut, en saber que es tractava d’una localitat de debilíssima —per no dir inexistent— tendència pro republicana i d’esquerres.

J. Teodor Canet Menéndez, un republicà guanyador de l’escó al Congrés en tres legislatives, dues a la II República.

Tal volta per açò mateix, un cronista amarat d’un credo republicà molt més intens que no pas convençut per la consciència informativa, redactà un article periodístic per a «La Voz de Menorca», el principal diari republicà d’aquells anys arreu de l’illa. El cronista, sense preocupació alguna per la pràctica dels gèneres d’informació, escriví, en realitat, una pura declaració d’amor personal a la República. I, al capdavall, de desconfiança política absoluta en el progressisme d’un Ferreries agrari, sistemàticament dòcil als senyors de lloc.

Idò, el cronista hi posà un accent àcid, en constatar que Ferreries era, dins del primer terç del segle XX, un poble encara sense «republicanitzar». Digué coses com aquestes que us vull ara esclovellar: «Ferrerías es un pueblo en el cual la República no ha llegado todavía. Todavía allí mandan y mangonean los caciques monárquicos; y los republicanos, que son un puñado de hombres, han de sostener una lucha imposible con la mayoría del pueblo» [«La Voz de Menorca», 31-3-1933, 8931].
El fidel periodista, avaluant el panorama del moment, cregué que havia trobat una solució factible per remeiar els mals de conservadorisme que patia la vila. Així, confessà que, a parer seu, «es necesario que allí haya un maestro de escuela republicano y que los republicanos tengan el mando y la autoridad, porque sin ello será difícil de republicanizar aquel pueblo». Potser el que volia, al capdavall, era implantar una escola de primària que practiqués alguna mena d’educació per a la ciutadania. O que s’hi fes un necessari adoctrinament de l’alumnat.

Entretant, el míting no fou suspès, i algú cregué necessari d’aprofitar el desplaçament a aquella localitat de bons oradors per llançar-se a la palestra. El viatge fet des de Maó pagava la pena, degueren creure.

«Se dio el mitin con todo el entusiasmo que los oradores pusieron en sus palabras; pero en verdad el mitin lo escucharon sólo los republicanos, los ya convencidos. Todavía en ese pueblo las gentes creen que los republicanos son gente mala y que escucharlos o acercarse a ellos es un pecado. Así están las cosas. Es el único pueblo de Menorca que no está republicanizado», que tornà a insistir el periodista ideològic.

En opinió del gasetiller «las gentes [de Ferreries], salvo un puñado de republicanos heroicos, están entregadas a los caciques. Ese es un pueblo en que la autoridad gubernativa puede hacer mucho para llevar a él el alma republicana. Y lo primero que hay que hacer es atender aquellas demandas justas que los republicanos hagan, demostrando a las gentes de aquel pueblo que son ellos los que tienen la autoridad. Si se les olvida y no se hace allí una verdadera obra republicana, cuidando que haya allí un secretario del Ayuntamiento que sea republicano, un maestro de escuela liberal y, en fin, poner la máxima atención sobre aquel pueblo, nada hay que hacer, por muchos esfuerzos que se hagan haciendo mítines y actos de propaganda [...]».

Els companys ideològics, segons que també va considerar el cronista, demostraven posseir allí un veritable esperit èpic, de resistència i tenacitat dificilíssimes. Argüia que patien rebuig social i que eren malmirats del comú de la població. I no diguem dels qui detenien parcel·les de poder! Entre elles, es tractava de les autoritats que controlaven la l’statu quo i manejaven els ressorts de poder: batle, metge, saig, capellans, mestre d’escola i d’altres figures il·lustrades, incloses les famílies (majoritàriament maoneses i ciutadellenques) que acaparaven la propietat de gran part de les finques agropecuàries del terme.

Fent després el redactor de la columna una invocació sentimental, encara hi afegí el següent: «Nosotros sentimos por los republicanos de Ferrerías un cariño ferviente y sincero, por ser los que más sufren de la isla, y por ser, también, los más heroicos. Ellos sufren, en plena República, las vicisitudes de los tiempos monárquicos y hay que acabar con ello. Hay que hacer sentir la influencia de la República y sólo así se logrará que el espíritu medieval se transforme en un espíritu de libertad y de liberalismo. […]. Más harán, en el sentido de republicanizar el pueblo, medidas sanas y convenientes que los discursos que allí se pronuncien. Allí todavía se hace política monárquica. Desde el Ayuntamiento y desde el púlpito. La República respeta los sentimientos religiosos, pero no puede respetar que de los sentimientos religiosos se haga arma política para amedrentar a las gentes e inculcarles un sentimiento de hostilidad contra la República [...]. Nosotros deseamos que Ferrerías no sea el punto negro de Menorca. Y lo será mientras los caciques hagan y deshagan a su antojo».
Aquesta escassa afecció al progressisme i al republicanisme, però, encara resistiria trons i llamps durant setanta anys més. No va ser fins passada l’hegemonia de la UCD (durant la primera etapa de la democràtica que ara tenim) que el panorama no donaria un tomb radical i prou significatiu per al cas ferrerienc. Em referesc, esclar, a l’arribada a la Sala del primer batle que, si més no amb conviccions implícites de signe republicà i d’esquerres, va ocupar l’Alcaldia a les eleccions locals de 2003. Us parl, com haureu deduït, de la figura de Josep Carreres, en Carre, que es va estar dotze anys al capdavant del municipi. Mai abans un líder d’esquerres havia guanyat allí uns comicis.

Josep Carreres, una de les vegades que ha resultat investit batle progressista de Ferreries en el temps present.

Batles illetrats

Ara bé: aquest fenomen de l’evolució ideològica del poder municipal, dins i fora de Ferreries, sembla molt lligat a un rerefons de primera importància. Parl del grau de cultura i d’educació personal i cívica que caracteritzava els nostres batles del passat, sobretot en els anomenats ‘pobles petits’ de l’interior de l’illa durant la segona meitat del segle XIX.

A l’anomenada etapa de la Restauració, que abraça els anys del restabliment de la monarquia borbònica al capdavant del tron espanyol entre 1875 i el cop militar de Primo de Rivera de setembre de 1923, el país vivia renovacions municipals cada dos anys. La de 1895 fou particularment polèmica a Ferreries, a causa dels problemes greus que produïa el fet d’elegir alcaldes analfabets, incapaços de llegir i d’escriure amb un mínim de rigor normatiu.

Coneixem una nota de corresponsalia del 17 de maig d’aquell 1895 que així ens ho fa palès. El text periodístic veié la llum a les pàgines del republicà «El Liberal»: «Tomo la pluma para darle las gracias por el suelto que acabo de leer en el periódico que Vd. dirige, y comunicarle al mismo tiempo algunos datos sobre lo que dijo ‘El Bien Público’ de nuestro alcalde. Este señor no ha tenido nunca ideas republicanas, y es falso que quisiese hacer escamoteo alguno a favor de nuestra candidatura. Lo que hay es que los conservadores han inventado una fábula para alborotar al pueblo, diciendo que cambiaba las candidaturas a los electores. Y lo que prueba que todo fue una farsa, es que los mismos interventores de la mesa manifestaron que únicamente habían visto que el alcalde se había puesto la mano en el bolsillo de la levita, de modo que no consta protesta alguna en el acto de escrutinio. Ahora voy a explicarle el motivo por el cual califican al alcalde de republicano. En el año 1893 fue nombrado alcalde D. Damián Coll, propietario de Algendar, siendo delegado del Gobierno el Sr. Barón de Binimuslem. A aquel pobre hombre, que apenas sabía escribir, le hicieron firmar una cuenta que procedía de la época en que fue alcalde don Juan Cardona y que se refería a resultas del impuesto de consumos de que es arrendatario D. Lorenzo Orfila de Mahón y compañía. Pues bien: luego que hubo firmado el consabido documento el alcalde don Damián Coll, lo hicieron renunciar, Dios sabe por qué medios, y se nombró alcalde al actual D. José Allés. Este alcalde tampoco sabía leer ni escribir, pero aprendió a firmar al cabo de un año. De cuando en cuando hablaba con alguno de los republicanos, y nosotros le hacíamos varias observaciones que comprendió eran razonables. De aquí que empezó a estar alerta, y el día en que fue presentado a la firma el documento que había suscrito don Damián Coll, contestó que no quería firmarlo; desde entonces comenzó a no gustar la cosa a los conservadores. Como además existen unos cuantos pagarés en el Banco de Ciudadela que nadie sabe aquí de dónde proceden, importantes nada menos que 2.500 pesetas, y tampoco quiso firmarlos el actual alcalde, de aquí ha nacido la inquina contra él, y por esto le han calificado de republicano. Esta es la verdadera historia de lo ocurrido. Veremos si de los nuevamente elegidos como conservadores hay alguno que dentro de un año se hace republicano. Pudiera muy bien suceder» [«El Liberal», 20-5-1895, 4137].

Desconeixem l’autoria de la crònica de corresponsalia. A sota de la columna, només hi apareix una seca i inexpressiva inicial: la G, possiblement de Guillem o Gabriel, que són dos apel·latius de pila prou freqüents a la Menorca d’aleshores. Però en absolut podem albirar-hi cap identitat real i concreta. Desconeixem absolutament, idò, l’autor del comentari informatiu.

Gabí Martorell, un dels diputats canovistes que ha tingut Menorca al Congrés, i que visqué fortes escridassades.

Tanmateix, el juliol vinent, aquest mateix corresponsal enviaria a Maó la crònica de la presa de possessió de qui havia estat elegit nou batle.

La cerimònia reglamentària del relleu municipal es feu el dia primer de juliol. En aquesta ocasió, el cas es desenvolupà de la següent manera: «Hoy, como previene la ley, se ha constituido el nuevo Ayuntamiento, y ha sido elegido alcalde de este pueblo D. Juan Gornés. Concluida la elección, el concejal D. Miguel Pons ha pedido al alcalde que el secretario diera lectura al artículo 43 de la ley municipal. Este artículo previene que para desempeñar los cargos de alcalde y síndico es necesario saber leer y escribir, y según el censo electoral el alcalde elegido no reúne dichas condiciones. Acto continuo el secretario tomó la ley y empezó a buscar el artículo 43, pero como al parecer no podía dar con él, el mismo concejal don Miguel Pons se vio en la necesidad de enseñárselo. Dada lectura del referido artículo pidió el propio concejal que constara en acta su manifestación de que el alcalde no sabía leer ni escribir según el censo y que por tanto quedaba infringida la ley. A menos de que exista una ley especial para Ferrerías, el Sr. Gobernador de la provincia estará en el deber de corregir el abuso cometido y evitar que sean nombrados alcaldes que no saben más que ‘pintar’ sus firmas».
A continuació, el mateix corresponsal estigué en la necessitat d’afegir que «en carta del 17 de mayo último ya hice constar la manera cómo era tratado el anterior alcalde señor Allés por sus amigos. Hoy, durante el tiempo en que se ha verificado la votación de alcalde y tenientes, una turba de jóvenes y chiquillos ha gritado y silbado de una manera salvaje, silba que ha durado hasta las doce y media del día. Los silbidos estaban acompañados de una docena de latas de petróleo repicadas con bastones, sin que ningún dependiente municipal intentara hacer cesar semejante escándalo. Al retirarse el alcalde saliente ha sido acompañado por los alborotadores hasta fuera de la población. Ésta es la obra de los que aquí se titulan católicos de pura raza, que califican de herejes y de desvergonzados a los mahoneses que silbaron al duque de Almenara». [4-7-1895, 4171].

Amb aquestes darreres paraules es feia una clara al·lusió al candidat canovista al Congrés de Diputats, Gabí Martorell i Fivaller. Just quatre anys abans, aquest element de la dreta catòlica, en arribar a la ciutat de Maó com a triomfador, és veié atacat per una fenomenal escridassada per part de certs contingents progressistes. Ho feren amb escalfada agitació i una bona corrua d’insults, perquè Rafel Prieto i Caules, líder republicà, havia quedat proclamat guanyador de les legislatives de l’1 de febrer de 1891, val a dir que enmig d’un agre tuf de caciquisme per ambdues parts.

Els insults, les siulades ad hominem i les intoleràncies a tort i a dret, foren, com queda vist, la tònica constant de la nostra política liberal en el segle XIX i els primers decennis del XX. És a dir: de la nostra feble, capclosa i immadura idea de la democràcia.