Records del menorquí Marino Benejam, l’humil Cervantes del còmic espanyol

En aquelles mateixes dates, també expirava la dictadura més recalcitrant i petrificada de la història política contemporània. Però, esclar, es tracta d’un altre episodi molt distint que connecta amb l’anterior només per cronologia, ans no per connivències ni per cap mena de vincles entre si. Vull dir que Marino Benejam i Francisco Franco no tingueren res en comú, excepte que el primer hagué de viure sota les lleis folles del segons.

Açò no obstant, la màcula oliosa —viscosa— del dictador hagué d’escampar-se sobre l’obra de Benejam, al punt de condicionar-la i de deixar-la marcada per les manyofles de la censura imperant. L’al·ludida obra de Benejam, vista avui amb perspectiva, permet d’entendre’l com la crònica amorosida de les esperances i les frustracions de la classe social mitjana espanyola durant quaranta anys de mediocritats morals. És a dir, com el reflex del franquisme social més punyent i subtil, més esmussat i regressiu.

L’explicació de tot plegat rau en el fet que Marino Benejam és el dibuixant creador de la «Familia Ulises» del TBO, la família espanyola per antonomàsia del segle XX. Anam ara camí del cinquantenari del traspàs de l’autor.

Benejam havia nascut a Ciutadella, a ponent de l’illa, el 26 de gener de 1890, en una casa discreta i emblanquinada del carrer del Roser 9. Just s’esqueien els primers compassos de la industrialització de l’economia local i de la manufactura sabatera. I tanmateix, aquella Ciutadella natal aguantava encara ben perfilats, en plena Restauració liberal, els trets d’allò més aquilotats i diàfans de les formes aristocràtiques i clericals. No debades era la capital diocesana i l’antiga residència de la noblesa.

Benejam vingué a la vida en una llar de possibilitats humils i menestrals. Pere Benejam Casasnovas, son pare, a qui deien en Pere Blancu, treballava aquells anys de former. Açò és: modelava formes per a sabates. La primerenca industrialització insular, però, hauria de patir aviat una crisi temible, tot coincidint amb la guerra de Cuba. Menorca hi tenia, a l’illa antillana, el principal mercat de riquesa. Les hostilitats del Crit de Baire que donaren pas a l’anomenada Guerra Petita (1895-98) i, en definitiva, al Desastre per antonomàsia, provocaren fallides en cadena en el sector sabater. En conseqüència, la inestabilitat precipità les ombres espectrals de la fam, l’atur i la depressió sobre Menorca. La família Benejam Ferrer, composta de set germans, hagué, idò, d’emigrar. Ho feu el 1897 a Barcelona, quan Marino tenia 7 anyets. Com que el pare sabia alguna cosa de l’ofici de rellotger per haver-lo practicat circumstancialment a l’illa, obrí un nou temps de supervivència en terres catalanes, dedicant-se a la cura rellotgera. Fins i tot volgué que Marino seguís la sendera paterna. Però, en realitat, ell venia demostrant una delerosa passió per una activitat igualment precisa, però molt distinta: el dibuix.

La biografia de Benejam, pel que fa als trets personals, fou tan modesta i tan domèstica, diríem, que costa d’engiponar una narració atraient. No hi ha aromes literaris ni relats suggestius. La vida li va discórrer entre parets austeres i humils on feia sa llar. Se saben a penes unes dades mínimes dels anys que corresponen a la infància i la joventut. Després, el gruix de la seva trajectòria vital és una dedicació monàstica i silenciosa al dibuix, i poca cosa més. Entre els 12 i els 18 anys assistí a les classes de l’acadèmia del professor Manuel Alzamora. Més tard, en tombar el segle, va inscriure la seva matrícula a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, aleshores coneguda com Escola de Llotja, el prestigiós centre que havia fundat la Reial Junta de Comerç a finals del XVIII. De les aules estant, assajaria ben prest les primeres provatures, a vegades practicant dibuixos publicitaris, a vegades endreçant vinyetes per a les publicacions infantils de l’època. Açò darrer va agradar-li especialment. Així, per devers 1915, va començar a treure historietes breus a «Pocholo», «Perra Gorda», «KKO» i «Cigronet», per esmentar capçaleres llegendàries. Eren els anys, més aviat magres i lànguids, en què el fenomen del còmic just s’albirava a Espanya. Les possibilitats d’emprendre carrera —d’obtenir fortuna i fama— eren migradíssimes, per no qualificar-les de nul·les i buides.

Benejam es va casar el 26 de juny de 1921, amb Maria Lluïsa Bartolomé Barceló, a la parròquia del Carme, en el Raval de Barcelona. El matrimoni prengué un pis escanyolit sense ascensor al carrer d’Entença. Tingueren descendència femenina: Roser, que professà com a dominica de la Presentació, i Lluïsa, esposa de Bonaventura Caballé. La vida familiar va transcórrer, sense ensurts ni episodis memorables, com a matrimoni llogater entre Ciutat Vella i l’Eixampla. Com que l’ofici el desenvolupava a casa i la seva producció fou enorme i febril, es pot assegurar que Benejam visqué reclòs a ca seva gairebé sempre, assegut a taula i amb el llapis a la mà, agitant el pols sota la llum esglaiada d’un flexor. «En el meu raconet de feina —exclamava— és on estic més tranquil. Que no em maregin!». No fruí de cap mena de vida social o pública. L’única evasió coneguda fou sovintejar la tertúlia domèstica que feia el col·lega Valentí Castany Borràs (1898-1965), i que, un temps, es veié concorreguda per alguns noms egregis del còmic d’aquella generació.

Benejam s’introduiria en l’equip de redacció de TBO gairebé formant part de la primera fornada de dibuixants de l’any 1917. Aquesta hauria de ser la gran fita professional, la millor de les seves apostes, perquè TBO assoliria la més vasta popularitat del panorama de revistes infantils espanyoles de tots els temps. És açò tan cert, que el títol de la publicació ha acabat per esdevenir un nom comú admès pels diccionaris normatius.

El TBO l’havia fundat l’indià Joaquim Buïgas Garriga, nét de l’arquitecte del Liceu, fill de l’autor al monument a Colom i germanastre de Carles, el dissenyador de les Fonts Màgiques de Montjuïc. El primer número eixí el 17 de març de 1917 en un immoble atrotinat del carrer de la Universitat de Barcelona. Joaquim Buïgas volia, amb la creació de la revista, acomplir un acaronat somni dels anys en què s’havia estat fent les Amèriques. La batejà amb un nom ensems simplificat i cabalístic. Per modalitat compositiva, era una ocurrent síntesi de les clàssiques auques de la tradició catalana vuitcentista i les històries gràfiques americanes que, ell mateix, havia vist encendre tanta forrolla a l’altra banda de l’Atlàntic —els còmics, que se’n deien a l’àrea anglosaxona d’Amèrica.

Benejam es va fer ben aviat un lloc a la redacció, al costat de firmes plausibles, com ara Ayné, Opisso, Sabatés o Muntanyola. Fins a les portes de la guerra civil, visqué uns anys de consolidació del seu prestigi personal. Ara bé, passat el trienni fratricida hauria d’entrar en una etapa obscura i quasi famèlica, com tants d’espanyols. La qüestió, en ell, no radicava en cap eventual significació política, ni d’activisme ideològic. Però el seu nom havia aparegut tacat davant el «Régimen» per haver col·laborat en el TBO dels anys de la Generalitat republicana. Aleshores, la revista sortia amb una secció anomenada «Floreal», a la manera d’un suplement dedicat a l’Escola Nova Unificada de Catalunya. És clar, la firma de Benejam hi va ser present, en aquell «paper roig», i la repressió li caigué a sobre amb el pes indiscriminat que llavors esmerçava el franquisme. En conseqüència, hagué de travessar uns anys de purga, més intensos encara pel fet que TBO, l’únic camí de publicació possible de què disposava, es mantindria clausurat un bon feix d’anys després del 1939.

La fama indiscutible li vindria amb la creació de la «Familia Ulises». Fou l’obra mestra, diríem, de la seva galeria de dibuixant, altrament rica i copiosa. Constituiria, de fet, la sèrie més prolongada i uniforme de la seva carrera, fins al punt que els membres de la família per ell creada eclipsarien el renom del propi autor. Vull dir que el senyor Ulises Higueruelo esdevindria molt més popular que no pas el seu creador, com resulta palès encara ara.

Les aventures ingènues de la nissaga ocuparen la contraportada des del 1944, en què aparegué la primera historieta, i fins a la mort de l’autor el 1975. Són gairebé trenta anys ininterromputs que permeten de ser estudiats en dos períodes ben delimitats. L’inicial abraça del 1944 al 1952, en què l’empresa editora, a la fi, obtenia el permís legal de publicació. Açò succeí a ran de la creació del ministeri d’Informació i Turisme. Fins llavors l’edició havia viscut vuit anys de fortes inestabilitats. Per exemple: en reaparèixer en el mercat després de la guerra, hagué de simular que es tractava, no d’una publicació periòdica, sinó unitària i singular en cada nombre. Açò obligava a refer constantment de títol de portada: «Páginas festivas de TBO» o «Una hora de risa de Ediciones TBO», i d’altres combinacions. Els capricis del monstre de la censura prèvia eren llavors inescrutables.

En aquests anys, hi feia de guionista el propi Buïgas. Fou l’etapa en què es definiren els perfils humans i psicològics de la família Ulisses i de la reafirmació de l’autoritat patriarcal, més tost taujana. Sinforosa representava l’esposa moralista i petitburgesa, amantíssima del nucli familiar, inclinada a adoptar sempre aires senyorívols; de fet, toscos i balders a la seva educació genuïna. L’àvia Filomena, a contracorrent de la modernitat, accentuava la seva pretensió lingüística, alhora innocent i matussera. La filla Lolín, el personatge núbil i bleda, insistia en la recerca eterna i ensucrada d’un jove galant, feiner i bon partit que la portés l’altar; açò és: a la felicitat ideal, consagrada als patrons rancis de la seva condició de gènere. Completaven el grup, a més del canet Tresky, dos al·lotets dòcils i candorosos, Merceditas i Policarpo. Una i altre foren el contrapunt radical a aquella parella de fillets entremaliats i polissons, rebels contra l’autoritat paterna, que vindran més tard al món del còmic espanyol, en Zipi i Zape.

En la primera etapa del clan, els guions de Buïgas contribuïren de valent a fornir un model de família molt lúcidament inspirada en la realitat ensorrada de la postguerra. Hi desfilaria una mentalitat que es debatia entre la frustració moral més tibant i l’esperança d’assolir el benestar material, el progrés i el confort. Açò no obstant, la radiografia familiar resultava aclaparadora i resignada: els autors havien optat per consagrar una família d’origen palesament rural (San Agapito del Ravanal) emigrada a la ciutat com a horitzó de prosperitat; que mirava de gairell, i amb certa enveja, la fortuna de què gaudien els nous rics, sovint feta a través de l’estraperlo; que aspirava a lluir cotxe propi, més aviat petit i mal de finançar, però muntat, açò sí, sobre quatre rodes. Un model familiar, en definitiva, que somniava de fer un cop a l’any vacances vora el mar. Eren els somnis efímers de les classes mitjanes (encara molt amarades de mediocritat general) que tant abundaven en el panorama social de l’època.
Aquest rastre de realisme, tot i ser aigualit i gens subversiu amb la legalitat imperant, va romandre més o menys perceptible fins que la dictadura va aprovar les normes de censura per a les revistes infantils. Així, a les «Normas de Orientación» de l’any 1952 i en el decret posterior de febrer de 1955, s’hi establí, entre d’altres previsions, que calia evitar «toda desviación del humanismo hacia la ridiculización de la autoridad de los padres, de la santidad de la familia y del hogar, del respeto a las personas que ejercen autoridad, del amor a la Patria y de la obediencia a las leyes».

Les causes legislatives, sumades a la mort de Buïgas el 1963, imposaren el tancament d’una etapa i l’obertura d’una altra de nova —la segona—, que s’hauria de perllongar fins al 1970. Llavors Benejam hagué de frenar bona part de la seva producció, víctima d’una embòlia. Amb el traspàs de Buïgas, Carles Bech es feu càrrec dels guions. La seva incorporació, però, va suposar un evident endolciment de la mentalitat de la família —s’entén, de la ideologia subjacent. De llavors ençà es feren freqüents i indefectibles els finals feliços, els finals emotius i commovedors, moralment irreprotxables. Sovintejaren els elogis explícits de les virtuts cristianes, i tants d’altres de tous, acolorits i correctament convencionals.

Després de la malaltia de Benejam, patida a 80 anys, la tendència a l’esvaïment de la personalitat més pura de la família, anà d’augment. Si més no, perquè, a la pràctica, el control sobre la sèrie fugí de les mans del seu creador. Afectat per les seqüeles de la feridura, Benejam consentí a donar continuïtat a la famosíssima nissaga del TBO amb la col·laboració del dibuixant Josep M. Blanco Ibarz, primer, i Ramon Sabatés Massanell, després. Aquesta mena de suplantació, pactada, fou suggerida i atiada per la propietat de la revista. Volien mirar de mantenir viva la secció més cèlebre, fins al punt que la fórmula empresarial es va perllongar durant els darrers cinc anys de vida de Benejam. Però, tanmateix, la vitalitat i la subtilesa habituals a penes s’aconseguiren de preservar.

L’obra de Benejam, però, no s’aturà en la «Familia Ulises». A ell es deuen personatges tan característics com l’explorador Eustaquio Morcillón i el negret Babalí (de 1946) o l’irascible Melitón Pérez (nascut l’1 d’abril de 1936). De vinyetes no seriades, igualment degudes al seu giny i laboriositat infatigables, el nombre d’un eventual inventari resultaria ingent. En certs moments de TBO, la firma de Benejam proliferava setmanalment, de manera que hagué de recórrer als pseudònims. Per exemple: Rino i Bene —apòcopes del nom de pila i del primer llinatge— i Ferrer, extret del llinatge matern.
Ha transcorregut una pila de temps d’ençà del traspàs mut de Benejam, succeït el 19 de gener de 1975 sota la indiferència popular. En vida de l’autor, la gent coneixia la «Familia Ulises», però no pas la identitat del creador. Sempre va costar déu i ajuda que els lectors recordessin el nom de l’autor.
Ara, a tocar de cinquanta anys del traspàs, convé que el Quixot de la premsa infantil, a parer meu, retorni a la llum, per proclamar la justa memòria de l’humil Cervantes del còmic espanyol.