Alejandro Lerroux, el menorquí Joan Manent i el cas Straperlo (I)

Introducció

La paraula estraperlo serveix per referir-se a intriga, negoci fraudulent, comerç il·legal i se sol confondre amb la idea de contraban, quan són dues activitats completament diferents. També es té la idea que el contraban i l’estraperlo s’han d’entendre en el context històric de la postguerra espanyola, quan el contraban és molt anterior i, si bé el mot estraperlo no existia abans de 1935, sí que existien, com existeixen ara, les intrigues, els negocis fraudulents i el comerç il·legal. D’on surt «estraperlo» i quin paper juga Joan Manent en aquesta història? La paraula es forma a partir de l’acrònim dels llinatges Strauss i Perlowitz, dos socis presumiblement holandesos que van patentar una ruleta que permetia endevinar sobre quin nombre es posaria la bolla a partir d’un càlcul amb els nombres pels quals havia passat prèviament, però que els seus inventors havien ideat la manera de subvertir aquesta lògica matemàtica per tal que al final els guanys fossin per la banca, o sigui, per ells. Sobre el paper de Joan Manent en tota aquesta història ja escriuré més endavant. Ara toca fer una síntesi del cas per a situar el lector en el context.

L’arribada d’Strauss, els frustrats intents de plantar l’estraperlo a Espanya i la crisi política final.

A finals de febrer de 1934, Daniel Strauss, un personatge de novel·la picaresca del que es deia que era un jueu alemany que havia viscut un temps a Mèxic, d’on tenia la nacionalitat, i que s’havia instal·lat a Holanda per fugir dels nazis a Alemanya, arriba a Espanya amb el bon propòsit de fer-se ric. Abans, ho havia intentat als Països Baixos, sense èxit. Per aconseguir-ho havia de plantar la seva ruleta Straperlo a diferents punts d’Espanya.  Era un personatge que no passava desapercebut, rodejat de luxe i fent ostentació de poder, amic d’esportistes i artistes, mentre va disposar de crèdit. Quan arriba ell, es troba amb un gran problema: el joc d’atzar està prohibit i perseguit a Espanya. Tanmateix, ell defensa que la seva ruleta no és un joc d’atzar sinó de càlcul. Desembarca primer a Barcelona i té manera d’introduir-se en l’alta burgesia catalana per obtenir padrinatge pels seus negocis. Intenta posar en marxa la ruleta a Sitges, però no ho aconsegueix. Això no obstant, a Barcelona coneix a Joan Pich i Pon, destacat polític del Partit Radical, que li presenta Aurelio Lerroux, nebot i fill adoptiu d’Alejandro Lerroux. Era el fil que el portaria a les altes esferes del poder polític. A partir de comissions i regals, Aurelio es presta a assolir els permisos necessaris a través de Rafel Salazar Alonso, llavors ministre de Governació, i d’Alejandro Lerroux, que llavors no estava en el Govern, però que prest seria ministre de la Guerra. Strauss viatja a Madrid, s’instal·la a l’hotel Ritz i lloga una habitació únicament per a exhibir el seu artefacte. Aquí crearia un grup de col·laboradors format pel sotssecretari de Marina Pich i Pon, Aurelio Lerroux, el periodista Santiago Vinardell i el boxejador Paulino Uzcudum, amb la idea de planificar l’expansió del joc a Espanya; creen una societat anònima en la que estava inclòs Alejandro Lerroux amb el detall dels percentatges que es repartirien dels beneficis aconseguits. En el seu relat, Strauss concreta les quantitats dels suborns i regals que va haver de fer a alts funcionaris i polítics, a més de totes les despeses ocasionades pel desplegament. El grup va aconseguir «permisos» per a fer una primera instal·lació del joc al Casino de Sant Sebastià, on la burgesia local, molesta perquè un estranger posés en marxa un negoci d’aquesta envergadura, aconseguí la clausura de la sala de joc basant-se en la falta d’autorització i llicència en l’àmbit regional. Després del fracàs de Sant Sebastià, animat pels polítics implicats en l’assumpte, Strauss fa un tercer intent a l’hotel Formentor. Strauss es presentà a Mallorca amb la promesa que no tindria impediment per a posar en marxa el seu famós Straperlo. Aquí s’entrevistà amb    Jaume Enseñat, que llavors era el president de la denominada Cámara Sindical de Propietarios de Hoteles de Palma, a més de gerent del Formentor i posà en marxa l’operació que va acabar com el rosari de l’Aurora.

Després del nou fracàs a Formentor, completament arruïnat, amb deutes fins a les celles, Strauss regressa a Holanda i reclama que li tornin els pagaments de suborns i regals que havia fet als alts funcionaris, polítics i personatges espanyols que es veu que eren més vius que ell. Al llarg de 1935, el tema es va adormir, però ell, a falta de resposta dels implicats, intenta primer fer xantatge a Alejandro Lerroux, ja en el Govern, al qual li remet un plec de documents sobre el fet i proves de la seva implicació. Lerroux, segons conta la llegenda, va fer una bolla amb aquells documents i la llançà a la paperera. Davant el silenci de Lerroux, Strauss va decidir contar tota la seva versió de la història al president del Govern, Niceto Alcalá-Zamora. Prest fet, els grups de l’oposició i també diputats de la CEDA que donava suport al govern, van conèixer l’existència de la carta d’Strauss. Niceto va voler avançar-se a la campanya que ja se sabia que preparava l’oposició sobre la qüestió, i va fer pública la denúncia d’Strauss amb la nota següent: «Ha llegado oficialmente a poder del Gobierno una denuncia suscrita por un extranjero cuya personalidad no consta de modo auténtico en España, en la que se formulan acusaciones contra determinadas personas por supuestas irregularidades cometidas con ocasión del ejercicio de funciones públicas. El Gobierno ha trasladado esta denuncia al fiscal, con el propósito de que se practique la más amplia y escrupulosa investigación. 18/10/1935».

L’endemà esclatava el «cas Strauss», prest conegut com «el cas Straperlo», que era el nom    que els creadors havien donat a la seva ruleta trucada. La qüestió va motivar una controvèrsia encesa al Congrés de Diputats. La posició del Govern va ser: a) que la denúncia era d’un estranger i tenia poca importància; b) que els fets denunciats no tenien credibilitat; i c) que ells havien actuat amb transparència en fer públic un fet que, tanmateix, ja era conegut per part de l’oposició i alguns periodistes. No debades, la instal·lació i suspensió del joc a Sant Sebastià i Formentor ja havia estat notícia un any abans i havia motivat protestes en la premsa, la diferència és que ara es feia pública una suposada trama política corrupta. Com sol passar avui, el govern s’oposà a la creació d’una comissió d’investigació parlamentària amb l’argument que ja estava en mans de la justícia i que era inversemblant que cada vegada que hi hagués la denúncia d’un cas feta per un desconegut, s’hagués de crear una comissió especial d’investigació. Però, el Govern, en minoria no va poder impedir la creació de la referida comissió, que va ser presidida pel diputat de Derecha Liberal Republicana per Sòria, Gregorio Arranz, que podem llegir a la pàgina electrònica del Congrés dels Diputats, ens dona l’oportunitat de conèixer els detalls del sumari dirigit pel jutge especial d’instrucció, Ildefonso Bellón Gómez.  Així, la comissió parlamentària va emetre un dictamen en el qual proposava votar la culpabilitat dels personatges que considerava implicats en el cas. La votació es va fer pel sistema de bolles i hi van participar 180 diputats. El recompte va ser el següent: 14 bolles blanques que defensaven la innocència i 166 bolles negres que decidien la culpabilitat. Immediatament, tots els implicats dimitien dels seus càrrecs i, l’endemà, Alejandro Lerroux abandonava la cartera de ministre d’Estat i, així, el Govern. Encara més, posava punt final a la seva controvertida carrera política i condemnava, juntament amb el cas Nombela,    també al final del Partit Radical, en la que estava enquadrada la Unió Republicana menorquina, i el denominat «bienni negre» de la Segona República. No sé si Daniel Strauss va estar satisfet amb el resultat de la seva denúncia, el cert és que ell no va veure un duro i, segons diuen algunes informacions sense confirmar, va partir a la recerca de noves aventures a Amèrica, lluny dels seus creditors.

L’Straperlo a Formentor. El context immediat

Abans de tot, hem de situar els fets que succeeixen a Mallorca i el paper de Joan Manent en un context particular.  Per un costat, l’arribada de Strauss es produeix en ple estat de guerra, decretat pel Govern a causa dels successos d’octubre de 1934. Malgrat que les competències d’ordre públic estan en mans de l’autoritat militar, l’autoritat civil, o sigui, Joan Manent, viu amb la pressió d’aquella conflictivitat social desconeguda fins llavors amb tanta magnitud i violència de totes les parts. A més, abans que es planti l’Straperlo a Formentor, les competències d’ordre públic han tornat a mans del Governador civil.    Per altre costat, la incipient indústria turística, rere la qual hi ha interessos de l’alta burgesia local i del capital, viu una situació difícil ocasionada pel retraïment del flux turístic cap a Mallorca, retraïment motivat precisament per la conflictivitat social i per la competència d’altres mercats que aprofiten l’ocasió per bestreure visitants a altres destins.

Mig any abans d’arribar Strauss a Mallorca, ha tingut lloc una manifestació multitudinària i peculiar, a Palma. El 9 de març de 1934, s’organitza una gran marxa contra les mesures adoptades pel govern central que, segons els manifestants, van en contra del turisme i de l’economia d’aquesta regió, en realitat, de Mallorca. Ja veim com fa cent anys, la indústria turística ja estava al centre del debat polític. Els convocants eren, per un costat, l’Ajuntament de Palma, i, per altre, la Cambra de la Propietat Urbana, que no sé molt bé què pintava en aquesta història. Es produeix un tancament general de dues hores i es manifesten, segons les informacions publicades, deu mil persones. La marxa està presidida per l’alcalde, Emili Darder. Quan arriben al Govern civil, Manent rep els manifestants que li lliuren el document amb les reivindicacions que plantegen. Què demanaven els protestants? En primer lloc, la derogació del decret sobre permanència d’estrangers, ja que es veu que podrien ser considerats espies -com de fet passà amb els artistes Hans Hartung i Anna Eva-Bergman que ja havien construït la seva casa a Cala Tirant, a Menorca- ja que consideraven que posar sota sospita a tots els estrangers allunyaria els turistes de Mallorca; també exigien la derogació del decret de prohibició d’edificacions en la costa per considerar-lo anticonstitucional i «porque convierte más de la mitad de Baleares en zona polémica, arruinando la propiedad, aumentando en proporciones alarmantes el paro obrero y sin poder influir jamás en los fines de defensa, a los que coadyudaría el patriotismo balear si se tratara de disposiciones eficaces para la defensa». I, per últim, es reclamava que no es publiqués l’anunciada mesura de crear colònies penitenciàries i camps de concentració a les Illes.   

L’hotel Formentor s’havia inaugurat el 1929 en un paratge extraordinari. Era una de les principals apostes per a crear una nova activitat econòmica a l’illa, beneïda per totes les forces polítiques. Això no obstant, la crisi de 1934 havia portat l’empresa a una situació econòmicament insostenible. Per això, la proposta de Daniel Strauss es va veure també com un salvavides pel sector, emmirallat per les promeses de guanys i futures inversions, que és un fet que s’ha repetit al llarg de la història fins avui.