SOS per a la intel·ligència natural de Menorca

Rosa Vidal, pedagoga colegiada i orientadora del l’Equip d’Atenció Primerenca EAP Menorca, amb més de vint anys d’experiència, és la presidenta d’AMAC (Associació Menorquina d’Altes Capacitats) que alhora forma part de Ment i Cor (Federació de les Illes Balears d’altes capacitats).

Què són les altes capacitats?

—Tenir alta capacitat intel·lectual no és sinònim de comptar amb un quocient intel·lectual superior a 130. Les persones amb ACI tenen en comú la presència d’un nivell elevat o molt elevat de recursos en una o varies aptituds intel·lectuals, com són el raonament lògic, la creativitat, el raonament verbal i el matemàtic, l’aptitud espacial. Defineix diferents perfils, en funció de les característiques de cadascun, que es concreten en superdotació, talentós o precocitat intel·lectual.

Com es detecta un fillet amb altes capacitats?

­—Des de l’etapa infantil ja podem començar a observar indicadors vinculats a l’alta capacitat. Per exemple, solen presentar una capacitat de raonament verbal molt superior al de la resta de d’infants de la seva edat. També solen mostrar molt interès, curiositat i fan moltes preguntes; sentir    patiment o pors per temes poc habituals en la infància com les guerres, malalties, com l’origen de la vida, Déu, la mort… Són fillets i filletes amb una alta sensibilitat emocional i sensorial, amb una gran capacitat d’aprenentatge i comprensió molt ràpida, capaços d’utilitzar el pensament abstracte i divergent. Per poder confirmar la presència d’alta capacitat intel·lectual és necessari fer una avaluació psicopedagògica completa.

Qui sol detectar un fillet o una filleta amb altes capacitats?

—La identificació es sol fer per part de la família o del centre educatiu. Moltes vegades ens arriben a l’Associació Menorquina d’Altes Capacitats consultes de famílies amb sospites de que el seu infant o jove pugui presentar algun talent, però no ha estat avaluat mai a l’escola, i no saben què fer. En aquests casos, sempre els recomanem que sol·licitin al centre escolar una avaluació. A l’àmbit educatiu, els docents haurien d’estar ben formats i preparats per a detectar els indicadors d’ACI, i posar-ho en mans de l’equip d’orientació perquè es faci la valoració de cada cas, i determinar, així, si aquell alumne té altes capacitats. Per desgràcia, en molts casos no és així i és la família qui fa la demanda al centre. Malauradament, tal i com funciona avui el sistema educatiu, molts o més ben dit, quasi bé tots, no són detectats; i, en conseqüència, ni són identificats ni reben l’atenció que necessiten.

Comptar amb altes capacitats és positiu o negatiu?

—Ha de ser positiu sempre, és un do meravellós si es sap detectar per afavorir-lo i estimular-lo adeqüadament, com cal. El problema apareix quan tot aquest potencial no s’ha sabut veure ni detectar, perquè llavors no es té compte ni es valora. I, cal afegir que la manca d’atenció pot afectar substancialment al desenvolupament i al rendiment, tant emocional com acadèmic, de l’alumne com a persona i estudiant.

Són adequats els mètodes d’ensenyament actuals per els fillets d’altes capacitats?

—Tots els qui tenen altes capacitats intel.lectuals han de ser considerats alumnat NESE, o sigui, amb necessitats específiques de suport educatiu. Aquest perfil necessita un ambient escolar estimulant, èmpatic i proactiu.    Si açò no es compleix, i es repeteixen una i altra vegada els mateixos continguts i activitats que l’alumne ja té assimilats, sorgeix l’avorriment i no progressen. Requereixen un enriquiment i una ampliació de les matèries curriculars, cadascú en funció del seu nivell de competència i interessos. Per tant, la resposta del professorat no pot ser donar-lis més tasques similars per emplenar el seu temps, perquè necessiten altres recursos i eines per    aprofundir en tots els temes que els atreuen. D’aquesta manera es sentiran motivats i la seva formació serà profitosa.   

A què es refereix, concretament?

—A activitats, continguts i materials complementaris, perquè necessiten propostes educatives que els suposin reptes i estímuls. I tot açò dins un ambient escolar no competitiu, sempre amb la complicitat i l’orientació eficaç del professorat. Quan les mesures de millora i els continguts complementaris no són suficients, s’ha d’avaluar la idoneïtat de fer una acceleració parcial d’assignatura o de curs.

Què han de fer les famílies amb fillets amb ACI o que ho sospitin?

—En cap dels casos deixar-ho córrer o no donar-li importància. És una qüestió fonamental per al seu present i futur. Aquestes famílies, a Menorca, poden contactar o associar-se a AMAC on els podem orientar i assessorar en relació a les seves necessitats.

I què s’hauria de fer des de la Conselleria d’Educació?

—Invertir en formació específica per sensibilitzar i per millorar l’atenció educativa i aplicar, de forma obligatòria, el protocol de detecció de tots aquests alumnes. Identificar-los, com més prest millor. Les dades difoses per la delegació de la Conselleria el passat mes de maig assenyalen que, de 13.527 alumnes matriculats a Menorca, 160 estaven diagnosticats amb ACI. Això representa només el 1,18 per cent quan les estimacions dels experts conclouen que hi ha, en realitat, entre un 5 i 10 per cent. Per tant, hi hauria a Menorca al voltant d’un miler d’infants i joves detectats, i que, per tant, haurien de ser atesos com a alumnes amb ACI.

«Cal que surtin de l’armari totes les altes capacitats»

A Menorca rallar d’altes capacitats és sinònim de tabú social, de por, vergonya i, fins i tot, de trista solitud. Vos explicaré la meva experiència com a mare de dos fillets amb  altes capacitats intel.lectuals

Qui m’ho havia de dir a jo que la maternitat em regalaria aquesta sorpresa? Parlar d’aquest tema no és fàcil, per res és un camí de roses, sobretot quan t’adones que no hi ha ni el coneixement ni la formació necessàries per atendre a tots aquests infants i joves. La ‘campana de Gauss’ ens explica i dona a entendre que tot allò que surti de la intel·ligència mitjana -entre 90 i 110- està fora de la normalitat, en tots els casos i comportaments, tant els qui superen aquest percentatge com els qui estan per davall.

Els fillets i filletes ACI són alumnes amb amb necessitats específiques de suport educatiu i, en aquesta condició i situació, han de ser atesos, han de trobar respostes.

Em vaig adonar que els meus fills tenien altes capacitats, i de fet, tot va començar amb el meu primer fill, Òscar. A poc a poc apareixen ‘pistes’ en aquest sentit, però no va venir amb un manual d’instruccions. A la revisió dels dotze mesos, a la pediatra li va sorprendre que en lloc de dir les primeres paraules «papà, mamà, coca…» ell ja parlava pels colzes tant en català com castellà. A primer de Primària la tutora ens va aconsellar anar a la psicòloga, ja que molestava i és mostrava neguitós dins l’aula. Quan comptaven de zero a cent, i ell ja quasibé podia continuar fins a l’infinit! Però en  cap moment se’ns va esmentar la possibilitat d’ACI.

Detecció

Ho vaig detectar amb la psicòloga Lídia Anglada que ens va donar les pautes per ajudar-lo, per  a gestionar la frustració i les emocions que se li ‘feien bola’ per haver-se d’adaptar i frenar les seves inquietuds, coneixements, necessitats i també curiositats. En aquestes sessions Lídia va dir que més endavant li faria les proves d’intel·ligència ja que va trobar força indicis d’altes capacitats.

Així ho va fer, i als vuit anys va ser diagnosticat amb altes capacitats.  Amb el segon fill, Enric,  ja va ser més fàcil, perquè, a casa, el camí ja estava fet. En canvi, a l’escola vaig haver de continuar demandant atenció. I a dia d’avui, encara es produeixen aquestes mancances, que cal corregir.

Un cop diagnosticat, em va explicar, amb molta tendresa, que n’Òscar era «superdotat» i que havia de ser atès pel centre educatiu com alumne amb NESE. La tutora, després de mostrar-li l’informe, em va dir que en vint anys mai havia vist un fillet o filleta amb ACI. El món se’m va esfondrar, el meu fill patia i necessitava ajuda. No sé com, vaig contactar amb Montserrat Romagosa, psicopedagoga especialista amb ACI. Ens va rebre a Barcelona, i, al llarg d’un matí ens va explicar què eren les altes capacitats, d’on s’hereten, ens va valorar, assessorar, orientar i encaminar cap a un camí ple d’incerteses i desconeixement per nosaltres.

Vist ara amb perspectiva, ha estat un camí trist i complicat. Moltes vegades, en sortir d’una reunió en la que havíem tractat aquests temes, vaig desitjar que tot el professorat i tots els qui tenen capacitat per a decidir, a l’administració educativa, fossin també pares de fillets amb ACI. Així ells ho viurien en primera persona, potser ho entendrien i empatitzarien més, i aportarien millors solucions; les respostes que necessitam.

Mesures

Havíem de donar resposta, emplenar les seves necessitats i coneixements amb adaptacions curriculars i estudiar l’acceleració del seu curs per tal que no perdés la il·lusió i és tanqués en ell mateix; evitar que caigués en l’oblit, frustració, fracàs escolar i la depressió. Des de cinquè de Primària fins a segon de la ESO les aplicacions curriculars no van donar resultat. El primer trimestre s’estableixen sense saber gairebé cap a on partir, el segon trimestre mentre es posen a la pràctica comencen tard, i el tercer trimestre ja s’acaba el curs.

Atesa l’experiència fins al moment, vaig optar encaridament per l’acceleració de curs. Es va aprovar després d’infinitat de reunions amb l’orientadora de l’Institut, amb el tutor, informes externs de psicòlegs que ho van avalar; consultes amb Rosabel Rodriguez, experta en altes capacitats intel.lectual de la UIB, i, finalment, l’aprovació de l’equip docent, als que hi estic molt agraïda per la seva valentia i gran esforç, tot i que una flor no fa estiu. Així, va aconseguir accelerar de segon a quart de l’ESO. Va ser un èxit, tant a nivell acadèmic com personal, amb una bona acollida per part dels nous companys, a dia d’avui la seva colla d’amics.

L’entorn social

Hauria de ser motivador i positiu, tant dins com fora de l’aula, ajudar-los a desenvolupar-se sense ser assenyalats o menyspreats i mai avergonyir-se o enriure’s d’ells. També hauria de ser normalitzat amb majúscules. Menorca és plena d’ACI. No ho veis?

Tenim pintors, poetes, músics, actors, escriptors, periodistes, científics, esportistes, religiosos, escaquistes, naturistes, ballarins, cantautors, polítics, escultors… i tots els que no veiem a casa, dins l’armari. Són per tot arreu!

El perquè d’aquest article   

Tenir fills amb ACI ha estat una aventura i una experiència meravellosa, tot i que no ha estat fàcil perquè no hem tingut tota l’ajuda i el recolçament necessaris i sovint m’he sentit abandonada, en soledat i angoixada, però sempre junts, els tres hem lluitat i treballat per sortir vencedors, malgrat les adversitats. A dia d’avui els meus fills són feliços i continuen motivats amb els estudis. N’Òscar, a la UIB, on cursa un doble grau de ciències i n’Enric, que fa el batxillerat social a l’Institut Maria Àngels Cardona.

A Menorca s’ha de treballar molt per entendre i atendre les ACI, son un bé comú per a tots i per a tot.  Les famílies, els centres educatius i el professorat necessiten ajuda i formació, no depèn només d’ells però sí que una gran part està a les seves mans.

Les dades facilitades per la Conselleria d’Educació canten per si soles, només el 1,18 per cent dels infants i joves amb ACI són detectats i, per tant, el 98,82 per cent no ho són. No oblidem que la no detecció i la manca d’atenció poden suposar un problema greu pels infants i joves menorquins, perdem talent a borbolls.

És molt important saber qui és o el que és cadascun per entendre’s i poder així actuar en conseqüència, han de quedar enrere els prejudicis i ha de deixar de ser un tema tabú. La diversitat és un immens patrimoni cultural que ens   fa millors persones, més pròsperes, més humanes i empàtiques.

Potser la intel·ligència artificial hauria d’esperar el seu torn, i centrar-nos en desenvolupar, primer i al màxim la intel·ligència natural, de manera que, quan la intel·ligència artificial hagi de ser   la rèplica del comportament humà, ho faci amb tota l’esplendor de la nostra sensibilitat i magnitud.

A totes les persones amb ACI

Escoltem la seva veu. Per ells un toc és un cop, un so és un soroll, una desgràcia és una tragèdia, l’alegria és un èxtasi, un amic és un amant, un amant és un Déu, i el fracàs és la mort. Penseu en mi.