Magda Vidal, infermera: «Estan pujant professionals molt humans»

Va entrar al món de la sanitat amb tan sols 17 anys. Com recorda el seu accés a l’àmbit sanitari?

—Antigament es feien moltes pràctiques. Tenies quatre hores d’estudi a classe i la resta eren pràctiques: estar amb el malalt, atendre’l i acompanyar-lo. Sempre vigilant i cuidant al malalt. Vaig començar al Verge del Toro estudiant ATS (Ajudant Tècnic Sanitari). A Maó hi va haver una sèrie de promocions d’Infermeria fins a l’any 1980. Jo pertany a la del 77 i vaig entrar fent substitucions, tal com es fa avui dia: contractes curts, un dia a laboratori, un altre a medicina interna... Anava agafant activitats i aprenia molt, sobretot a picar i treure sang, ja que era molt mecànic. També vaig passar dos mesos a quiròfan i després vaig tornar a medicina interna fent funcions d’infermera base fins que vaig quedar embarassada de la meva filla. Vaig voler cercar un lloc un poc més tranquil, així que el 1986 vaig entrar a diàlisi. A més, el 1988 me van donar la plaça per mèrits. En aquells temps no hi havia cap examen ni res per aconseguir la plaça.

Fins que va arribar el trasllat a l’Hospital de Dia del Mateu Orfila.

—Exacte. Em vaig desplaçar el 2007. En aquell moment vam muntar el servei d’hemodiàlisi al Mateu Orfila sota la direcció del «meu jefe», el doctor López Lillo, un gran professional. Va suposar una feinada perquè tot era    nou: organitzar habitacions, sales, lavabos... Els infermers i els auxiliars vam aportar moltes hores de feina.

Sempre havia tingut clar que es volia dedicar a la infermeria?

—Sí, la meva mamà sempre ha estat la meva inspiració. Va estudiar infermeria, però va deixar de fer feina en quant es va casar. Era l’època. M’agradava tot el que em contava sobre la infermeria i vaig tenir la gran sort de què es va crear l’Escola d’Infermeria a Maó i no vaig haver d’anar a estudiar a Palma o a Barcelona. Pot ser que a nivell tècnic no estigui tan preparada com les companyes que han sortit de l’Illa, però aquí hem anat millorant moltíssim les tecnologies.

Quan entra una infermera nova, es veu reflectida en ella? Li dona consells?

—Sí, tot el dia (entre rialles). Estan sempre molt pendents i escolten tot allò que els hi dius. Jo intent transmetre’ls que el més important és l’acompanyament del malalt. Les coses bàsiques com prendre constants, temperatura, saturació d’oxigen... exigeixen estar 100% atent al pacient. Encara que no et digui res, tu pots notar si li passa alguna cosa per qualsevol canvi que es produesqui en la seva afecció. Has d’estar sempre al peu del canó.

Al llarg de tot el seu recorregut no ha aturat de deixar d’aprendre. S’ha hagut de reinventar?

—Quan estàs a un servei així necessites aprendre noves tècniques tot el temps. He anat a molts congressos d’infermeria    nefrològica per aprendre més sobre nous tipus d’agulles, cures d’infermeria a una teràpia renal... noves habilitats que requereixen una certa especialització. Abans tot ho fèiem de forma manual. Avui dia és tocar el botó d’una màquina i ja obtens tota la informació que necessites.

Els seus companys i companyes li van preparar un gran sopar per dir-li adeu i reconèixer la seva trajectòria. Quines memòries li van venir al cap?

—Les vivències que he passat amb ells, l’època de diàlisi... Van venir fins i tot companys que feia 25 anys que no treballava amb ells, gent de Ciutadella... I és que durant uns anys vaig estar combinant diàlisi entre Maó i Ciutadella, on també vaig muntar el servei de diàlisi.

Ara que dona pas a nous professionals, com veu el futur de la sanitat?

—La veritat és que està pujant gent molt humana, que estan aprenent noves tècniques essencials per a la infermeria. I ho torn a repetir: tot es redueix en estar al costat del malalt i donar-li suport.