Restitució d'una sínia amb història

Maria Galmés (Ciutadella, 1949) va viure fins als vint anys entre Son Vell i So na Parets des Siniot, i ser alumna de l'escola rural de Son Vicent. Recorda que d'al·lota anaven a nedar en aquest safareig i jugaven en el pont de bestiar, de pedra en sec, situat a tramuntana, però no veia la sínia. Hi havia canals que regaven verdures i hortalisses, però amb l'aigua de la sínia pouada a motor.

Del paper a la mola

Refer aquesta sínia ha costat a l'arader més d'un any i mig de feina. Abans de res, maldant de documentar-se per ser el màxim de fidel a la sínia més tradicional i, seguidament, amb una meticulosa tasca de càlcul i disseny. En el taller del Camí Vell de Sant Climent es poden veure dibuixats els croquis de la roda i el rodet a mida real.

No existeixen gaires fonts de consulta i es pot dir que totes beuen del llegat que l'arxiduc Lluís Salvador en el «Die Balearen», el qual afirma que cap l'any 1887 el jornal cobrat per l'arader –principalment a Maó– era de 3 pessetes, o 3,50 si s'havia de desplaçar al lloc, i relaciona una trentena d'estris que fabricava i els seus preus: l'arada de bístia 9 pessetes, l'arada de colla en costava 6.

L'any passat Ovidi Pons va rebre d'un antiquari un paper «com un tel de ceba» amb el conveni dels preus de cada feina dels araders que permet fer una comparança amb l'anterior: l'arada de bístia valia 12,50 pessetes i la de colla 7,50. Pons creu que podria ser d'una data propera al 1920.

Avançat el segle XX les sínies actives van incorporar rodes i engranatges de ferro, però el seu projecte ha tornat integralment a la llenya d'ullastre, tan sols els creuers de sa roda i el jou des rodet són de roure. Com a matèria primera de l'arader, la llenya d'ullastre ha de reposar dos anys un cop tallada, un a la intempèrie i l'altre al magatzem. L'ullastre no ha de ser massa jove ni massa vell; tendre, que després de tallat hagi tret de nou. El cicle de reserva de fusta no pot aturar-se.

La sínia és una maquinària ben complexa. L'arbre, situat a la banda, representa l'eix giratori que fa moure tota la resta, l'arader parteix d'un tió d'un centenar de quilos, carejat a quatre cares; en els orificis encreuats de dalt es connecten la perxa i la guia, entre les quals s'enganxarà la bístia de cabestre. Tot seguit trobam les dues rodes: el rodet, horitzontal i d'1,16 metres de diàmetre, que transmet el moviment a la roda, vertical i situada sobre el pou, de 2 metres de diàmetre, entorn de la qual s'enrotllen les cadenes amb els cadufos que es submergeixen al pou per sortir-ne carregats d'aigua que aboquen a la pastera i d'aquesta es canalitza cap als horts de regadiu, anomenats també sínies per extensió.

Detalls significatius

La sínia fa uns vuit metres de dalt fins baix. La roda és l'element clau, el que suporta tot el pes de les cadenes i els cadufos ben ruixada d'aigua. Els tions per fer la roda «no són bons de trobar», afirma l'arader; s'ha de donar forma circular a les branques de fusta retorçuda. La roda tan sols té un anell per la cara interior, com es veu a les imatges. Porta 30 forats, iniciats amb el trepant i acabats en forma quadrada escarpra en mà, dos dies de feina esgotadora. Les pintes que travessen els orificis de la roda les ha deixades de forma natural, no ben rectes, i clavant-hi algunes clavies –de llenya igualment– a la part externa per evitar que les cadenes s'arronsin cap a fora.

Estenen a terra la cadena, molt feixuga, la tallen en dos trossos suposadament iguals, que fermen amb una corda i davallen al pou per recuperar-les i deixar-les instal·lades en paral·lel en el bombo de la roda i penjant dins la conca del pou, d'una fondària que oscil·la entre un i dos metres, depèn de les variacions del nivell freàtic, però també de les plenes o seques marines. És a prop de la riba amb de la Cova des Pardals.

Els cadufos de fang es recolzen sobre les dues cadenes, no damunt les pintes, on es podrien rompre amb un cop. En aquesta sínia n'ha instal·lats dinou, de 24 cm de diàmetre. El forat del fons del caduf ha de tenir la mida justa, si és petit no expulsarà prou aire, si és molt gran deixarà anar massa aigua.
En la pujada cada caduf raja aigua pel forat dins el successiu. En arribar dalt l'aboquen dins la pastera, que també és de llenya. Ovidi Pons assegura que antigament es feien de llenya, que es podien ajustar i no eren tan feixugues i delicades com les de marès. Les pasteres primigènies es van podrir i contemporàniament foren substituïdes per pasteres de marès o de formigó armat.

Pedra seca i marès

Si la llenya és essencial en l'estructura de la maquinària de la sínia, la pedra i de marès conformen els elements complementaris. Sobre el pou s'aixecà, qui sap si secularment, la mola pètria sobre la que volta la bístia per moure la sínia. Al seu voltant té una barana circular de marès, com a les eres. De marès són, igualment, les columnes que suporten l'armada i les lloses sobre les que descansa la pastera.

L'aigua de la pastera passa per davall del caminet de la bístia, per un sifó que surt a la piqueta situada sobre la barana lateral, i corre per la canal de marès que ja existia damunt aquesta barana per abordar un angle recte cap a la secció de canal que s'havia perdut dalt la paret per guiar-la cap al safareig.
Els elements petris han estat obra de Joan Moll, paredador i manobre que havia fet feina a la pedrera de Son Salord. Avui en dia ha esdevingut un expert en la restauració de ponts de bestiar i bens etnològics, bones mostres en queden aquí en la paret que aixeca la canal entre la sínia i el safareig, amb un arc de marès de mig punt sobre el portell, o el pont de bestiar proper, que també ha restaurat. Pel que fa a la sínia, ha seguit les indicacions de n'Ovidi.

Funcionament

Passat el llarg període de construcció de peces i muntatge, comprova el funcionament de la sínia, primer al taller i després in situ. A les primeres provatures empenyen la perxa manualment, amb una mà gira sense fer cap esforç. Finalment, arriba el dia d'enganxar l'aset del lloc, que poua sense necessitat de tocar-lo per res. De fet, té l'experiència d'algun carret o carretó. Antigament –afirma l'amo Nofre Bonet Net– tenien dos ases, mentre un pouava l'altre estava a ombra dins el pont de bestiar proper, feien torns de dues o tres hores.

La piqueta de la barana té dues sortides: una al safareig de reg i l'altra a l'abeurada estalonada a la mola. Du prou cabal per donar aigua a les dues sortides a la vegada.

Ovidi Pons ha comptat, entre d'altres, amb la col·laboració del seu ajudant al taller d'arader, Pep Martí, i l'assessorament de Bernat Cardona, fill de Biel s'Arader, que recorda detalls, poc perceptibles a dibuixos i fotografies, de quan son pare feia sínies. Biel Cardona, a més d'arader era un bon glosador, de fet, glosava amb l'avi matern d'Ovidi: Josep Triay, natural des Migjorn i resident a Ciutadella. Dos genis de la poesia popular improvisada.

Segons l'Arxiduc existien
303 sínies a tot Menorca
a finals del segle XIX;
129 al voltant de Maó
i 80 més a Ciutadella.

El forat inferior del caduf
li permet expulsar l'aire
quan arriba dins el pou
i omplir-se tot d'aigua.