Al cim del Toro i als peus de l’escultura construida el 1928 per l’arquitecte Francisco Maurín Enrich. És el lloc on es va fer l’acte d’homenatge als menorquins morts a la Guerra del Marroc, i al qual van assistir una quinzena de familiars, a més d’autoritats i públic

Al cim del Toro i als peus de l’escultura construida el 1928 per l’arquitecte Francisco Maurín Enrich. És el lloc on es va fer l’acte d’homenatge als menorquins morts a la Guerra del Marroc, i al qual van assistir una quinzena de familiars, a més d’autoritats i públic | Josep Bagur Gomila

Isaac Pons de Rosa23/07/21 0:00
TW
15

Les famílies menorquines dels soldats que van morir a la Guerra del Rif coincideixen a l'hora d'assenyalar que, el del Marroc, va ser un conflicte absurd i que destinar-hi els seus parents va ser enviar-los a morir. Així ho veuen ara, amb la perspectiva que donen els cent anys que han passat d'ençà de la batalla d'Annual, una de les majors derrotes militars espanyoles.

Aquest dijous es complien cent anys d'aquell 22 de juliol de 1921 en què començava la batalla d'Annual. Uns enfrontaments que es van allargar fins al 9 d'agost i on van perdre la vida més de deu mil soldats espanyols. Entre aquests hi havia José Félix Gomila i, molt probablement, Llorenç Cavaller Coll, dos joves menorquins implicats en una guerra que res tenia a veure amb ells. «Va ser una desgràcia, una vergonya, els van enviar a morir», afirma José Félix Sintes, nebot del primer d'ells i que avui té 84 anys. «És un tema del qual ni el govern espanyol ni el del Marroc en volen xerrar», però «he sentit a dir que el conco, allà on eren, no tenien ni aigua, i que els van acorralar».

«Al conco Nensi sempre l'hem tingut en el record, encara que no el vaig conèixer», explica Llorenç Cavaller Olives. «Ell era des Migjorn i sé que el van allistar a l'exèrcit, que se'n va anar a Àfrica i que no va tornar» d'una guerra que titlla d'«absurda». «Va morir el 1921, crec que a Annual, però tampoc és segur, és mal de fer tenir informació», lamenta Cavaller.

Conflicte llarg

La Guerra del Marroc va durar divuit anys (1909-1927). Van ser molts els menorquins que hi van ser destinats i que hi van morir, encara que sovint és un tema que es parla poc en família, segurament, també, per la proximitat amb la    posterior Guerra Civil.

Emilio Díez Quevedo parla del seu avi, Juan Díez Terreros, qui «va estar destinat amb el Regiment d'Infanteria Maó 63» i que va morir «el 14 de novembre de 1924 a Uad-lau», a uns 40 quilòmetres de Tetuan. «El seu pare era militar i estava destinat a A Coruña quan ell va néixer, el 1881. I el 1906 es va casar a Menorca, als 25 anys», i poc després el van destinar a Àfrica. «La majoria de vegades, els soldats no tenen res a veure amb les guerres on els envien», diu resignat.

Miquel Tirso Pons Buenaventura és un altre d'aquests menorquins morts al Rif. Nascut el 1892 a Maó, és recordat pel seu net, Guillem X. Pons Buades. «He pogut saber que era una persona bastant culta, li agradava la literatura i era el pianista del Terceto Mahón i amenitzava el cine mut». Igual com molts, es va veure implicat en aquella guerra. «Hi va ser dues vegades, abans de morir ja l'havien ferit i l'havien duit a un hospital de Madrid», narra Guillem. «El meu pare tenia una carta que l'avi va escriure a l'àvia, on li deia que la reina Maria Cristina havia fet una visita a l'hospital; supòs que eren misssatges per tranquil·litzar-la, però no devia estar gaire bé de les ferides». Posteriorment, el soldat va ser retornat a Àfrica, i acabaria morint per ferides de guerra. De fet, la família conserva «dues medalles i la bala de Mauser que li van treure» i que va posar fi a la seva vida.