Adéu entre teles, tisores i ripunts

I és que aquesta va ser, des dels seus inicis, la filosofia d'aquest taller de costura que creà Manuel Obrador Casasnovas, entre 1919 i 1920. Una sastreria que naixia a un edifici ja desaparegut, entre la Plaça Reial i el carrer Infanta (al costat d'on avui hi ha l'American Bar), després d'estudiar l'ofici a Palma. Esdevenia, així, Manuel Obrador en el primer de tres generacions dedicades a aquesta professió, que continuaria el seu fill Antoni Obrador Real i, des de 1997, la filla d'aquest i néta del fundador, Celi Obrador Martínez.

La sastreria va passar per diferents immobles al llarg de la seva història. Després d'un temps, el 1929 el taller es traslladà al carrer de l'Àngel, nombre 11, i el 1936 va passar al carrer Nou, 27, a l'espai que avui ocupa la sala d'exposicions de La Caixa. Allà van estar fins que el 1957, quan la família Barceló que regentava un restaurant al nombre 20 del mateix carrer, els proposà la venda de l'immoble. L'operació es va concretar, el que suposaria fixar allà el negoci de forma definitiva, fins avui, en què tanca per sempre les seves portes.

Manuel Obrador es va casar el 1923 amb Antònia Real Pons quan ja feia feina al seu taller, i el seu fill Antoni hi va començar a aprendre l'ofici amb només 13 anys. «Jo vaig prendre gust per la feina a mesura que en vaig aprendre», diu Antoni.

Com bé recordava Margarita Caules fa set anys, en una de les seves «Xerradetes de Trepucó», en els seus inicis en el món de la sastreria, Obrador fill va marxar una temporada a Burgos, on el seu conco Julio Real, germà per part de mare i que també havia après l'ofici amb Manuel Obrador, s'havia establert i obert un negoci.

Va ser el 1944, quan tornà a Menorca, que Antoni Obrador es va fer càrrec del taller, i els seus pares s'encarregaren de la botiga, que la seva mare havia obert després de la Guerra Civil. I el 1956 es va casar amb Natividad Martínez, l'any abans del trasllat a l'edifici actual.

Tota una vida

«En els millors anys, al taller vam arribar a tenir dotze persones fent feina, i érem dos més a la botiga», recorda Obrador. I no tot eren dones. «També hi havia homes, per planxar les teles, perquè les planxes d'aquell temps pesaven molt i havien de fer força», afegeix la seva filla Celi.

«Eren moltes hores de feina, moltes vetlles, diumenges i festius en què havíem de fer feina» per entregar les peces de roba als seus clients. «Una clientela fixa, amb famílies que vesties, generació rere generació. Vam vestir molts avis, els seus fills i els seus néts», recorda amb nostàlgia Obrador.

La sastreria es va mantenir fins que Celi es va fer càrrec del negoci, una vegada el seu pare es va jubilà, amb més de 70 anys. A partir de llavors es va donar pas a una botiga.

I és que els temps havien canviat, explica el sastre, assegut en una cadira, dins la botiga, mentre veu com la seva filla atèn els darrers clients que hi entren. «Pena, per haver de tancar? Sí que en fa, però ja no és el que era. Abans tenies una clientela, avui va malament, tot va a base de grans firmes i s'acaba amb el que és polit, i açò duu jornals baixos. Però què hi podem de fer», diu, resignat.

Ara, en l'hora de l'adéu, i tot recordant les moltes anècdotes viscudes als seus tallers, la família de Ca n'Obrador es vol acomiadar de tots els seus clients i amics, agraint-los la confiança demostrada i la seva llarga fidelitat. És un «fins sempre i moltes gràcies».