Una familia contra el cáncer: «Lo que más hemos tenido es incertidumbre»
Francesc Pallicer ofrece su testimonio de una lucha de tres años y reflexiona sobre posibles mejoras
María Ángeles Moscoso, disfrutando de un paseo en la playa, en una imagen retrospectiva cedida por su familia.
18/02/20 14:16
María Ángeles Moscoso Córdoba, Marilyn para su familia y amigos, falleció en febrero de 2019 víctima de un cáncer de cérvix uterino con tan solo 44 años de edad. Su viudo, Francesc Pallicer Pons, y sus hijos Francesc y Núria, han querido en el primer aniversario de su despedida hacer pública su lucha de tres años contra la enfermedad. Aseguran que su carta a la sociedad no es un reproche, «no pedimos nada ni cuestionamos a nadie, compartimos la buena opinión que Marilyn tenía de la gran mayoría de profesionales de la sanidad pública, y también privada, que nos atendieron», pero sí quieren invitar a la reflexión.
También en Menorca
- Carrefour elige el lugar más céntrico de Maó para abrir su primer súper en Menorca
- Llegan con su barco a Maó y roban ropa en una tienda: la Policía Nacional los detiene
- La entrada de un frente pone en alerta a Menorca: tormenta, fuerte viento y temporal marítimo este fin de semana
- La nueva herramienta de la Policía Local de Maó para detectar el alquiler turístico ilegal
- Grandes propietarios engordan su lista de casas vacías en Menorca: cuántas hay y dónde
5 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
Finalment, només dir que hi ha reflexions molt sensates en l'escrit i que, probablement, algunes es podrien incorporar en els protocols de seguiment i tractament. Així que, només repetir la meva solidaritat i agrair-los aquest testimoni i experiència d'un procés tan dolorós.
Canvien hàbits alimentaris (alguns de manera absurda a través d'informacions esbojarrades que troben per internet, fins i tot de les mans d'algun metge, sense cap sentit científic), cerquen activitats alternatives sense eficàcia demostrada, però que els pot oferir consol emocional o, al menys, la sensació de què fan alguna cosa activament per véncer la malaltia. Però el problema és aquest: el càncer no és culpa del pacient. Ni ell és el responsable de superar la malaltia. El mateix concepte de lluita està equivocat. La malaltia fa el seu procés. De vegades se supera i, moltes vegades no. Gràcies a Déu, de cada cop hi ha més avenços mèdics i més tècniques, però no hi ha res infal·lible. Ell millor que poden tenir els malalts, com en aquest cas, és el suport de la seva família i amics. I l'acompanyament del pesonal sanitari i sociosanitari que l'envolta. I també d'associacions que, amb voluntaris, hi treballa, com Associació Espanyola Contra el Càncer. Ànims i molta força!
Tota la meva solidaritat. Jo també he patit una defunció per càncer i un cas de càncer amb seguiment actual. Tot el que diu és cert. Però la incertesa dels pacients i dels familiars, també ho és dels metges. Els metges generalment informen de manera clara i bastant entenedora. Però la medicina no és un ciència exacta. Els pacientes són distints i l'evolució de la malaltia no es coneix. No té tampoc molt de sentit que el primer dia, et diguin: "Primer farem una intervenció quirúrgica, després quimio i/o radio. Si no anés bé i es produeix metàstasi, et queden estadísticament 5 anys de vida. També podem provar tractaments experimentals, però que només funcionen en un petit percentatge de casos i no sabem encara ben bé perquè". Generalment, es va per fases. Es prova un tractament i es fa el seguiment. Generalment, però informen sobre l'alimentació i altres alternatives. També és cert (ho sé per experiència) que els malaltats cerquen tots tipus d'informació i alternatives.
Compartir aquests sentiments i sensacions amb el cor a la ma, sense retrets ni ressentiments i sense deixar de banda la feina, qualitat i implicació dels professionals de la sanitat, crec que fa que moltes persones que per sort no hem viscut aquestes situacions, prenguem consciència de coses que només sap qui les ha patit. Tots podem passar per una d’aquestes situacions i sé ben cert que tot el que proposes és assumible pel nostre sistema sanitari, que mai ha de perdre de vista tot el que és millorable. Tant de bó els responsables polítics posin també el seu granet d'arena per estalonar les reflexions i suggerències que feis. Gràcies pel vostre testimoni.
Així és Paco! Sempre amb voltrus.