Mercè PonsMaó17/05/13 0:00
TW
0

autofitxa
Em dic Llorenç, sóc de Sant Lluís, tot i que he viscut més de trenta anys a Barcelona. Ara fa tres anys que he tornat a l'Illa. Tenc 63 anys i sóc dissenyador de producte. La meva gran passió és viatjar perquè crec que la vida es fonaamenta en això, en conèixer cultures, gastronomia, formes de vida, per ser respectuós amb els altres. També he de dir que el meu gran hobby és la meva feina, amb els pros i contres que comporta, perquè, clar, mai no arribes a desconnectar.

Com neix en vostè l'interès pel disseny i la moda?
Fou amb dotze o catorze anys quan vaig començar a fer feina a una sastreria de Maó. Fou allà on vaig aprendre l'ofici tècnic, allò de trobar-te davant un tros de roba i començar a tallar i cosir. Hi vaig fer fins els vint anys.

I quan dóna el salt?
Als anys 70 és quan me'n vaig a Barcelona. Va ser una periodista qui em va donar el contacte de la directora d'una escola de moda que es deia Escola d'Arts i Tècniques de la Moda. Fa una cinquantena d'anys això de la moda era un sector molt experimental i elitista. De fet, a Espanya no existien ni revistes de moda. I aquest centre en què em vaig especialitzar i professionalitzar va néixer de la necessitat dels fabricants catalans de comptar amb dissenyador. També vaig donar classes a l'Escola de la Dona de la Diputació de Barcelona. Curiosament, el meu primer viatge que vaig fer a Barcelona va coincidir amb el concert que oferiren els Beatles.

I aquest aprenentatge per a què li va obrir portes?
Vaig començar a dissenyar per a una gran empresa amb uns 200 treballadors. A més, la mateixa escola em va oferir donar classes i així ho vaig fer de combinar durant molts anys la part creativa amb la docència. Aquesta escola es va fusionar després amb un centre que es diu ESDI i vaig seguir impartint-hi classes. He tingut també marca pròpia i vaig treballar en un organisme, l'Institut Espanyol de la Moda, que era un centre de tendències. Jo era el responsable de la línia de dona i sector de pell. Manteníem reunions amb empreses londinencs, franceses i italianes, i a partir d'aquí es construïa la tendència. Això sempre arrencava un any i mig abans de la temporada. Primer s'elegien els colors, després materials, textures, teixits i la línia.

Imagino que la creativitat és bàsica en aquest món de la moda.
És bàsica, tant en aquells com en aquests moments. Això sí, sempre hi ha la creativitat que no té límits perquè és experimentació total, i la creativitat responsable que està lligada a una indústria i que mou llocs de treball.

I quina ha de ser la peça de roba que mai no hi pot faltar dins un armari?
El texà. Et soluciona tot, és la peça més important dels darrers dos segles. La moda canvia i el texà s'hi adequa però mantenint l'essència. Tampoc no hi poden faltar les camisetes i els vestits rectes bàsics.

Vostè ha estat el responsable del taller i la passejada de capells de Maó+Flors, veritat?
Sí, és una altra de les vessants de la meva professió que he anat desenvolupant. Va començar bé com a hobby i a poc a poc ha agafat forma. I de Maó+Flors, d'una exposició d'espardenyes florals que vaig fer, ha nascut un altre projecte. Són unes espardenyes artesanes i en edicions limitades.