TAILÀNDIA. Berakoetxea, al mig, amb dos amics menorquins que el van visitar a Bangkok - A.B

TW
0

Després de viatjar durant nou mesos per Austràlia, Nova Zelanda, Tailàndia, Laos i Cambodja, Aritz Berakoetxea Roa (Maó, 1985) es va establir a Bangkok.

L'aventura d'aquest menorquí, fill d'un metge basc i una psicòloga madrilenya, va començar l'octubre de 2011. Llicenciat en Disseny Gràfic, Berakoetxea va estalviar els diners necessaris per recórrer Austràlia durant tres mesos en una furgoneta i acompanyat de tres al·lotes alemanyes. El mateix va fer a Nova Zelanda i, posteriorment, va visitar Tailàndia, Laos i Cambodja. Finalment, el menorquí va optar per establir-se a Bangkok, on forma part de l'equip de creatius del departament de 3D d'una empresa publicitària de renom.

La possibilitat de marxar a l'estranger sempre va estar present?
Sí. Viatjar i conèixer món ha estat sempre un somni. Des de nen he viatjat amb els meus pares. D'alguna manera ells em van intentar fer veure que el món no són les quatre parets que coneixem, que n'hi ha més. Una vegada vaig complir la majoria d'edat, vaig fer alguns viatges amb amics per Europa, d'entre una i tres setmanes de durada, ja que els diners no donaven per a més. Un cop vaig acabar la carrera, vaig oblidar una mica aquesta idea de marxar. En aquell moment veia prioritari començar a treballar i especialitzar-me. Però això va ser al 2008, just quan la crisi va entrar de ple. I clar, gràcies a aquesta classe política i apoderada, que ha deixat a tants joves menorquins i espanyols sense perspectives de futur, va florir de nou la idea de viatjar. A l'any 2010, després de cinc anys i mig a Barcelona, vaig tornar a Menorca. Tenia 25 anys i vaig anar a viure de nou amb els meus pares. Vaig començar a treballar amb un amic pintant cases i, quan vaig tenir suficients doblers estalviats, vaig comprar un bitllet d'avió a Austràlia.

Per què tan enfora?
Precisament vaig triar Austràlia per la llunyania. El país està exactament a les antípodes i, ja que marxava, volia fer-ho lluny. Un altre dels motius era l'idioma. La meva idea no era exclusivament la de passar-m'ho bé, sinó també aprendre un bon anglès.

Es va establir allà?
No. Vaig marxar de Menorca el 15 d'octubre de 2011 i vaig passar tres mesos viatjant per Austràlia. La veritat és que és un país interminable. No s'acaba de veure mai. Té una extensió com dues vegades Europa i una població que és exactament la meitat que la d'Espanya, de manera que el territori salvatge és grandiós. Vaig recórrer més de 15.000 kilòmetres de carreteres i camins al llarg de tota la costa est del país i, tot i així vaig tenir la sensació de no haver vist res. A més, el país està totalment colonitzat per motxilers procedents de tota Europa i Nord Amèrica que aprofiten per fer feina a granges per poder continuar el seu camí.

Viatjava sol?
En un primer moment, sí. Quan vaig aterrar a Sídney vaig adonar-me que no tenia plans. Em vaig allotjar a un hostal ple de gent en la mateixa situació que jo i vaig començar a relacionar-me. A més, vaig cercar a diferents pàgines web per trobar persones amb plans semblants als meus i així va ser com vaig conèixer tres alemanyes i junts vam llogar una furgoneta.

Dormien a la mateixa furgoneta?
Sí. Cada nit descarregàvem el vehicle i muntàvem l'interior a mode de llitera. Evitàvem aturar-nos a parcs de caravanes perquè eren cars i, en aquest sentit, acampàvem a camins, descampats o parcs nacionals. La veritat és que vam tenir alguns sobresalts. Fins i tot ens vam trobar taràntules grans com un puny dormint entre nosaltres! Llevat d'això, ens ho vam passar molt bé, l'ambient va ser molt bo i la convivència molt agradable. Vam estar junts durant un mes i mig.

Que va fer després?
Em vaig instal·lar a una ciutat anomenada Cairns, al nord-est d'Austràlia i les meves companyes van volar a l'altra punta del país. Em vaig allotjar a un altre hostal i allà vaig passar el Nadal amb nous amics. Només hi ha una cosa que em va resultar dura i era l'enveja que sentia en veure a tota aquella gent que viatjava per un temps i feien feina quan se'ls acabaven els diners. Em va semblar una forma genial de moure's, però jo no vaig poder fer-ho, perquè els espanyols tenim prohibit fer feina allà. Això em va entristir bastant: veure com tots aquells països europeus estableixen relacions diplomàtiques perquè els seus ciutadans puguin viatjar, moure's i fer feina per tot el món lliurement i que el país que hauria d'emparar-me com a ciutadà es dediqui a establir contractes armamentístics.

On va anar després de l'aventura a Austràlia?
A Nova Zelanda. Vaig aterrar a la ciutat d'Auckland l'11 de gener de 2012. En arribar encara era estiu, de manera que la temperatura era càlida i més agradable que a Austràlia. La veritat és que no tinc paraules per descriure el país. Els paisatges són d'un altre planeta i les ciutats són petites i molt polides. L'illa nord és més verda, plena de prats i boscos, mentre l'illa sud és més seca i àrida. Les dues són illes volcàniques i els fenòmens geològics són impressionants. Quant a la gent, existeixen dos tipus de neozelandesos: els kiwi, de trets anglesos, rossos i amb ulls blaus; i els maori, nadius originals del país. Entre ells hi ha molt bona relació, no com a Austràlia, on hi ha un seriós problema entre anglesos i nadius aborígens.

Va trobar companys de viatge?
Sí. Vaig reunir cinc alemanyes que viatjaven per separat. El fet de viatjar només amb alemanyes no és casualitat. Austràlia té una població de 23 milions i només d'alemanys motxilers d'entre 18 i 23 anys n'hi ha més de 4'5 milions. Una de les al·lotes va comprar un cotxe i els sis vam viatjar pel nord del país durant una setmana, fins que la propietària del vehicle va canviar de plans i va decidir dissoldre el grup. Les altres al·lotes i jo vam tornar a la ciutat, on vam comprar un altre cotxe, que vam posar al meu nom, i vam tornar a la carretera durant les següents dues setmanes. A elles se'ls va esgotar el temps i van haver de marxar. Així va ser com em vaig trobar sol amb un cotxe que havia de vendre. Estava a Christchurch i vaig anar fins a Auckland. En dos dies vaig creuar l'estret i vaig recórrer 1.100 kilòmetres.

Va arribar de nou al punt de partida...
Sí. Una vegada a la ciutat me vaig adonar que no seria gens fàcil vendre el cotxe perquè era temporada baixa. Ningú estava interessat en comprar un Mitsubishi Magna del 94! M'estava gastant molts doblers per estar a un hostal i, per això, vaig cercar feina a una granja.

Hi va haver sort?
Sí. En vaig trobar una a uns 60 kilòmetres al nord. Vaig anar a visitar-los i va resultar que les terres eren d'una família maori. Em vaig quedar allà, on vivien altres companys de diferents nacionalitats. Treballàvem quatre hores al dia a canvi d'allotjament i menjar. Finalment, a una setmana de la meva sortida del país, vaig poder vendre el cotxe i agafar l'avió tranquil.

Quina va ser la seva següent parada?
Vaig estar un mes a Tailàndia, un altre a Laos i un darrer a Cambodja. Em sentia totalment lliure. En aquest cas viatjava sol i, per tant, no tenia lligams de cap tipus i no depenia de decisions col·lectives. Em vaig relaxar molt en aquests països. Són llocs molt freqüentats per turistes de tot el món i, a vegades, et pots trobar més europeus que locals. No obstant això, quan surts d'aquelles zones que tothom visita descobreixes racons típicament tradicionals en els quals la gent segueix vivint de la mateixa forma que fa segles.

Què va aprendre durant els nou mesos de viatge?
La veritat és que vaig aprendre moltes coses i em vaig treure del cap moltes pors absurdes. Et cries a un lloc i el de fora sempre és desconegut, de manera que de forma subconscient et generes unes pors sense fonaments a allò estrany. Una vegada surts te n'adones que tot és més fàcil del que pensaves i, si es complica, aprens a reaccionar i a solucionar els problemes. Vaig adquirir molta confiança. De la mateixa manera, vaig marxar de Menorca tenint una idea molt clara sobre tot. Es pot dir que era una persona molt posicionada, però nou mesos donen per molt i sobretot si estàs en moviment constant. Vaig conèixer moltíssima gent de moltes nacionalitats diferents i cada una d'aquestes persones tenia un concepte diferent sobre les coses. Això em va permetre contrastar les meves idees.

En quin sentit?
Vaig conèixer persones amb filosofies de vida en les quals mai havia pensat. Jo anava amb un guió sobre la meva vida, amb totes les pautes a seguir per construir el meu futur, i em vaig trobar amb persones que li van donar una volta a aquell esquema.

Quan va arribar a Bangkok?
El 4 de juliol del 2012. Vaig creuar la frontera des de Cambodja i em vaig plantar a la ciutat. La meva intenció era tornar a Europa després del meu viatge i cercar feina a qualque país del centre o del nord. Tot i així, una vegada a Àsia vaig pensar que no havia de deixar perdre l'oportunitat. Després dels nou mesos de viatge vaig comprar un visat de dos mesos per Tailàndia i vaig decidir establir-me a Bangkok. En primer lloc, perquè és un país emergent que s'està posicionant molt bé en el mercat internacional. Està creixent econòmicament i cada vegada hi ha més llocs de feina i millor remunerats. A més, és un país de fàcil accés i amb una cultura oberta.

Llavors, va trobar feina?
Sí. Estic treballant per un estudi d'imatge publicitària anomenat Illusion CGI que es dedica a crear les campanyes de grans marques en els cinc continents. La veritat és que vaig tenir sort. Vaig arribar a la ciutat després d'haver estat viatjant durant molt temps i, per tant, estava molt desconnectat. Tot i així, estava molt mentalitzat i preparat. Portava tots els meus treballs a un llapis de memòria i tenia una pàgina web en la qual mostrava tot allò que sabia fer. Una vegada a Bangkok vaig preparar un portfoli, el currículum i una carta de presentació. Vaig recopilar informació sobre estudis que treballaven a la ciutat i, una setmana després, vaig enviar un correu electrònic a nou empreses. Al dia següent, em va respondre una d'elles. Vaig fer una entrevista i la setmana següent ja estava fent feina.

Quines tasques porta a terme?
Formo part de l'equip de creatius del departament 3D. Sóc modelador, escultor i texturitzador digital. Bàsicament, creo tots aquells entorns, objectes, personatges o criatures que no són reals i que s'han de crear digitalment.

Hi ha més estrangers fent feina a l'estudi?
No, sóc l'únic estranger i, de fet, per molts sóc el primer europeu que coneixien! En aquest sentit, des del primer dia em van ajudar amb tot, fent-me sentir com a casa. La veritat és que estic molt a gust. Em tracten molt bé i es preocupen molt per mi. Passo gran part del temps a la feina i sense veure molta llum natural, per la qual cosa sentir-se a gust al final del dia és molt important. Això ho saben els directors i ens cuiden moltíssim, i a jo en especial per això de ser la novetat.

Què fa en el seu temps lliure?
He conegut tailandesos als quals veig molt sovint. Freqüento alguns locals on es fan balls de saló, salsa i merengue. Jo només miro i em renyen per aquest fet, perquè al seu parer jo hauria de tenir el ball a la sang. Jo prefereixo observar-los. Estic molt entretingut i puc dir que sóc feliç.

Sembla que s'ha adaptat bé?
Sí, tot i que no és fàcil. Una integració completa porta molt temps. Els tailandesos tenen un concepte de les coses molt diferent al nostre. Per exemple, els gestos que nosaltres emprem, ells no els entenen, en tenen d'altres i, en aquest sentit, es perd molta comunicació. D'una altra banda, la societat tailandesa és molt senzilla. Nosaltres, els europeus, quan tenim un objectiu calculem tots els camins possibles per arribar a aquest i triem el que més ens convé. En canvi, ells no. En aquest sentit són simples; no es plantegen grans coses, només actuen. I això ho apliquen a tot. Per això és difícil integrar-se quan a tu t'han mostrat a pensar massa. Després hi ha els costums, que són també diferents.

Em pot posar qualque exemple?
Una vegada em va caure una moneda a terra i va començar a rodar. Perquè no s'allunyés la vaig trepitjar, com faria a Menorca. Davant aquest fet, la gent em va mirar com si hagués assassinat a algú. Es veu que a les monedes hi ha la cara del rei de Tailàndia i que la seva imatge és sagrada i intocable. Trepitjar la moneda va ser considerat un insult a la corona, segons em van contar. D' altra banda, a Tailàndia el fet de tocar-se, donar-se la mà al carrer o besar-se en públic està molt mal vist. Jo venc d'una cultura de contacte físic i xoca viure en un lloc on això està censurat.

Com són els tailandesos?
Són feliços i contagien aquesta felicitat a qui està a prop. Pot ser que molts d'ells siguin tímids, però són molt curiosos. Són també molt feiners i responsables. La societat tailandesa gira en funció de la família. Tailàndia és coneguda com la terra dels somriures i és ben cert. Somriure aquí és molt important. Per tant, encara que alguna cosa no m'agradi sempre intento somriure i, educadament, donar la meva opinió.

Què em diu del menjar tailandès?
La veritat és que és molt bo i sa, ja que no mengen pràcticament greix. Durant els primers mesos a Bangkok el meu cos va respondre molt bé a la nova dieta, però finalment va acabar demanant-me el que estava acostumat a rebre. És llavors quan el metabolisme et canvia i comences a perdre pes i a sentir-te una mica dèbil, fins que t'acostumes. Ara ja em sento al 100 per cent.

Ha après l'idioma?
La veritat és que encara avui segueixo tenint problemes amb el tailandès que, segons diuen, no és un idioma especialment difícil. Tot i així, cada paraula es pot pronunciar en cinc tons diferents que són impronunciables i irreconeixibles per l'oïda occidental. Jo sóc dels que pensen que l'idioma de la zona on vius s'ha d'aprendre, perquè és el referent cultural més important i una mostra de respecte cap als nadius del lloc. No obstant això, la feina em treu la major part del temps i, per això, vaig aprenent tailandès a poc a poc. El tailandesos agraeixen que m'esforci en comunicar-me en el seu idioma. Suposo que estaran farts d'aquesta gent que creu que amb l'anglès no necessiten xerrar cap altra llengua i quan veuen un "falang" (així és com anomenen a un occidental) esforçant-se per xerrar el seu idioma, els alegra i s'enorgulleixen.

A quina zona de la ciutat viu?
Visc a només deu minuts caminant del centre. Pago més pel lloguer, però no m'importa perquè em permet poder anar caminant cada dia a la feina i així fer una mica d'exercici. El meu barri és una meravella. És una zona tranquil·la i sense massa renou. Es podria dir que és un poblet enmig de la gran ciutat.

Com definiria Bangkok?
És una ciutat de contrastos i, a vegades, aquests són tan exagerats que costa encaixar-los. Bangokok segueix un sistema anàrquic que et torna boig, però te n'adones que, tot i aquest embolic, tot està organitzat. També m'agrada que, tot i ser una ciutat estressant, la gent segueix somrient i ningú és groller. Aquí tot és fàcil i tot és possible, sempre que tinguis diners. A Tailàndia pots tenir-ho tot si pagues. Jo faig feina al centre i cada dia veig cotxes de gamma alta aparcats al costat d'algun venedor ambulant que no deu cobrar més que uns cent euros mensuals. És cert que la classe mitjana està creixent, però encara hi ha molta desigualtat.

Quins són els seus plans a curt termini?
La meva idea és quedar-me a Tailàndia durant un parell d'anys o potser més, però mai se sap. De moment em sento molt bé, el dia que no estigui còmode, marxaré.

Tornarà a Menorca?
A l'Illa, de la mateixa manera que a tota Espanya, és impossible trobar una feina a dia d'avui. És lamentable i intolerable veure com la classe política que tenim s'aferra amb ungles i dents al poder, destruint els somnis dels joves. Per això, mentre la corrupció sigui el model polític, no tornaré.

Ha visitat la família des que va iniciar el seu viatge?
El passat Nadal vaig estar a Menorca. Vaig arribar sense avisar a ningú, va ser una sorpresa per la meva família i amics. La veritat és que feia més d'un any i dos mesos que no visitava l'Illa i volia que fos especial. Vaig comprar un bitllet avisant només al meu germà i em vaig plantar a casa en el moment exacte en que la meva família m'esperava per una videoconferència. La sorpresa va ser tal que, per això de dedicar-me al 3D, creien que era una espècie d'holograma! La veritat és que m'encanta Menorca i la tranquil·litat que trobo allà em carrega les piles per seguir tirant.

Què és que més troba a faltar?
La família i els amics. Viatges per tot el món, coneixes llocs increïbles i vius experiències que recordaràs tota la vida, però de família només n'hi ha una. Sóc el que sóc gràcies a ells i els tenc presents en cada cosa que faig. De la mateixa manera que als meus amics. Són gent amb la qual he crescut, em coneixen i jo els conec a ells i aquesta connexió és difícil d'aconseguir amb algú que no és de la mateixa cultura. Tot i així, no estic melancòlic perquè, avui dia, agafo un avió i en vint hores em planto a Menorca.

Suggeriments per la secció
"Menorquins al món"
e-mail: msola@menorca.info