Un concert memorable i memorador

El que si faré serà sintetitzar, tan bé com sigui capaç, els meus records referents a la dinastia musical dels Cardona. Seran records més anecdòtics i nostàlgics que transcendents però esper que interessin com aportació casolana a la història de l'esmentada nissaga musical, possiblement la més important en qualitat i transcendència que mai ha conegut Menorca en l'àmbit de la bona música.

D'al·lot vaig passar moltes hores a cas concos Cardona-Bendito, al carrer St. Fernando i a sa caseta de cala Rata. Allà hi havia més ambient que a ca meva. Per una part, els cosins, per edat i caràcter, estaven, globalment, més prop de jo que els meus germans, tots més grans. Per una altra banda hi havia molt dinamisme a aquella casa, especialment en música però també en ciència (botànica i zoologia), esports (natació, pesca), en cinefília i en lectures d'evasió. La música era omnipresent. Tots els germans tocaven un instrument amb prou eficiència. Jo tenia una certa enveja mimètica però desprès d'un breu intent d'aprendre solfeig, malgrat la paciència des conco Pepe, va quedar clar que allò no m'anava.

Es tractava d'una família molt singular. A més dels mèrits apuntats no era banal el fet que tots eren guapos, tant els joves com els vells. Les meves companyes de batxillerat ho tenien molt clar pel que fa al sexe masculí i molts companys estaven perdudament enamorats de l'única al·lota de la casa.

Es conco era un gran violinista, de tècnica i temperament. Encara sent emoció quan escolt certs temes de Bach, de violí, idò em venen a la memòria els càlids capvespres d'estiu quan assajava i a tota sa vall de Cala Rata ressonava es seu violí, en competència amb el cant de ses cigales i es discret "tup tup" de qualque llaüt o bot, motoritzat per Joyca, que solcava ses tranquil·les aigües del port en aquells anys cinquanta.

A ca seva assajaven amb freqüència els membres del Grup Filharmònic de s'Ateneu, baix la direcció del conco, i més d'una vegada aquesta era tan vigorosa que tombava qualque faristol i se'l sentia cantar, amb vehemència, la melodia perduda per algun dels músics. Als concerts públics, a s'Ateneu, també hi havia qualque moment de sana violència musical idò els músics, benemèrits afeccionats, difícilment podien satisfer plenament el geni musical del seu director i aquest no sempre podia dominar el seu temperament natural. En circumstàncies normals aquest era d'allò més pacífic i tolerant, com demostrava suportant amb estoïcisme ses "malescriances" de qualques alumnes de l'Institut.

N'Alvaro, tan cosí com amic o tan amic com cosí, pare de la tercera generació de músics Cardona, tocava el violí i ens intruïa en matèria musical als amics membres d'un original grup de boys scouts clandestins, a mitjan dècada dels cinquanta (segle XX). Un membre molt destacat d'aquest petit grup era Josep Miquel Vidal Hernàndez, què ens deixà tràgicament fa uns dies. A ca seva tenia un imponent pic-up (gramòfon que sonava els aleshores revolucionaris dics microsolc) i una sorprenent discoteca de música clàssica, on convivien sense problemes autors que anaven de Haendel i Bach a Stravinsky i Hindemit, passant pels romàntics i fins i tot per una mica de jazz (Gershwin). Tenir un amic amb tan descomunal riquesa i que, a més a més, la compartia generosament era un fet insòlit a la nostra illa i a bona part de l'estranger.

N'Alvaro era un adolescent inquiet, a més de la música l'interessaven les ciències naturals i compartia amb el grup d'amics esmentat la passió per l'excursionisme. Cap a 1957 ell i jo en vam fer una de sonada, a escala del Maó de l'època: vam recórrer un bon tros d'Europa en auto-stop. També era un bon pescador submarí. Un greu accident ciclista del què arriba a recuperar-se el feu madurar, pot ser una mica massa prematurament, i anà perdent contacte amb els amics, una mica més joves, que ens permetérem el luxe de ser, encara uns anys més, una mica caps verds. De molt jove començà a festejar amb na Lola Mir, companya meva de batxillerat, bona afeccionada a la música i bona pianista (intèrpret i professora). L'afer acabà en casament i la suma de gens musicals va produir nous músics vocacionals i entusiastes, tres dels seus set fills, com ha demostrat, una vegada més, el concert que serveix de pretext a aquest escrit. Na Lola és i ha estat una eficient "manager" de les activitats musicals dels seus fills a més d'una excel·lent mare per a tots.

Una mica més gran que l'Alvaro era el seu germà Juanín. A quest tocava el piano amb certa mestria però mai es dedicà seriosament a la música. Sempre el record quan escolt música romàntica (Shubert, principalment) idò quan estava a ca meva sonava el nostre orfe piano-pianola seguint les poques partitures que hi havia. Era un gran caçador i un excel·lentíssim tirador. Amb el meu germà Joan eren especialistes en la caça d'aus exòtiques que desprès dissecaven. També era un bon nedador. Morí molt jove essent metge d'un poble del Maresme.

Na Maruja, la petita i l'única representant del sexe femení ca'ls Cardona-Bendito era la més pròxima a jo en edat . Quan érem al·lots, vam ser bons companys de jocs i de disfresses pel carnaval. Va estudiar piano però exercí poc la professió. Alguns dels seus fills també s'interessaren temporalment per la música: violí, violoncel, piano.
No puc parlar gaire del cosí major, José Mari, idò era molt més gran que jo i prest va deixar Menorca. També era violinista i va córrer món com membre de la Tuna de la Universitat de Barcelona.

Un fet a subratllar és que Pepe Cardona va empènyer els seus fills cap a la música sense cap violència. No fou, ni d'enfora, un pare manipulador com ens pinten al pare de Mozart. La música fou lliurament abraçada o esquivada segons el pur desig i inclinació de cadascun dels fills.

Menció especial mereixen els avis. De fet foren la primera generació musical. La "Madrina", Maria Mercadal (na Mancipa), fou una notable cultivadora del bel canto i tenia certs elegants aires de prima donna. L'avi Aguinaga, Tito, no sé si cantà mai en públic però exercitava diàriament les seves potents cordes vocals fent escales que ressonaven en tot el carrer de St. Fernando.

Sa tia Lola Bendito era una senyora de serena bellesa i d'un dolç caràcter, compatible amb el món de petits i majors genis que giraven en torn d'ella. Fou sempre el puntal bàsic de la nissaga i crec que mai tingué cap vel·leïtat musical.

Podria afegir més dades, guardades en el magatzem de la meva memòria, d'altres membres de la família i d'altres fets què directe o indirectament ajudaren a covar les brases del foc musical familiar però seria massa llarg i menys significatiu. Aquestes brases no s'apagaren amb la mort del patriarca, es conco Pepe Cardona. Sortosament ell va poder veure com el caliu revifava i tornava a ser flama en mans de la tercera o quarta generació. Tres nets biològics i una neta política han seguit el llegat potenciant-lo fins extrems possiblement sense parangó a la història de Menorca. El concert de St. Antoni del 2013 és una prova concloent.