"Qualsevol hora és bona per prendre un te i cada dia mengen patata"

La menorquina va iniciar una nova aventura a l'estranger el passat mes de gener, aquesta vegada a Irlanda, on treballa com a au-pair. En concret, Jover es troba a un poble del comtat de Cork, al sud del país.

La ciutadellenca viu a la granja de la família Cotter i cuida de les seves tres filletes, a més d'assistir a classes per perfeccionar el seu anglès. La seva primera estada a l'estranger va ser a Finlàndia...

Sí. Mentre estudiava el grau mitjà de Tècnic en Atenció Sociosanitària vaig descobrir la beca Leonardo da Vinci. Vaig dir a una de les professores, na Gemma, que m'agradaria molt poder aconseguir-ne una i ella va remoure cel i terra perquè l'Institut Cap de Llevant en el qual estudiava disposés d'un parell de places. La veritat és que sense ella no ho hauria pogut fer i per això vull agrair-li des d'aquí l'oportunitat que em va brindar.

Quan va marxar?
El mes de maig de 2010. Vaig tenir sort perquè és l'època en la qual tan sols hi ha unes dues o tres hores de fosca al dia. Es feia de nit sobre la 1 de la matinada i a les 3 el sol ja era dalt. Això em va permetre aprofitar bé el temps. Si hagués anat a l'època en què sempre és de nit m'hauria resultat molt difícil adaptar-m'hi.

A quina ciutat va estar?
En realitat vaig estar a un petit poble ubicat al sud de Finlàndia anomenat Kotka. La veritat és que allà em vaig sentir molt bé. Vaig viure a una residència d'estudiants apartada de la ciutat i rodejada de natura. Ràpidament em vaig acostumar a la vida allà. Vaig fer moltes amistats a la residència i cada fosquet ens trobàvem i anàvem a la sauna junts. Els caps de setmana aprofitàvem per fer una mica de turisme. Encara mantenc el contacte amb alguns dels amics que vaig fer allà i tenim pensat pactar una retrobada a Finlàndia.

Què va fer exactament a Kotka?
Vaig fer part de la meva formació en centres de treball. En concret, vaig estar fent feina a una residència per a persones majors. Treballava com una més i m'hi vaig sentir molt bé. Els companys estaven molt pendents de mi i em van ajudar molt. Tot i així, vaig tenir alguns problemes amb l'idioma. M'havien dit que allà la gent parlava anglès, però just arribar vaig descobrir que no era així. Els joves sí el parlen, però les persones majors no. La meva feina requeria poder-me comunicar amb els usuaris, així que em vaig aprendre algunes paraules i frases en finès que em resultaven útils a l'hora de treballar i, entre això i molta mímica, vaig aconseguir fer-me entendre.

Sembla que va gaudir de l'experiència...
Moltíssim. Va ser una experiència molt positiva. Jo no he tingut la sort de poder anar a estudiar fora de Menorca, així que era la primera vegada que sortia de l'Illa per una temporada. Només vaig estar a Kotka durant un mes, però va ser suficient per adonar-me'n que no seria la darrera vegada que sortiria de Menorca. Tastar una completa independència i descobrir que ets capaç de moltes coses quan estàs sola fa que sempre vulguis repetir!

Van ser aquestes ganes de repetir les que la van portar cap a Irlanda?
Sí. L'estància a Kotka se'm va fer molt curta i em vaig quedar amb ganes de més. Per això vaig decidir llevar-me l'espineta i partir a fer una temporada més llarga a l'estranger. Feia anys que em voltava pel cap la idea de fer d'au-pair. Sempre m'ha agradat molt l'anglès i considerava que aquest era un bon mètode per aprendre bé l'idioma. Així que a principis de l'estiu de 2011, veient com anaven les coses a Espanya, vaig pensar que era un bon moment per partir, no tenia res que em fermés a l'Illa. Era un "ara o mai". No obstant això, primer vaig haver d'acabar les pràctiques del grau mitjà de Tècnic en Auxiliar d'Infermeria.

Com va trobar una família d'acollida?
La veritat és que el procés va resultar molt senzill. Em vaig inscriure a una pàgina web dirigida a joves que volen fer d'au-pairs i vaig començar la recerca de famílies.

Va poder escollir la ciutat de destí?
Sí. A portal web pots escollir els llocs que et facin més il·lusió. Jo em vaig decantar per Irlanda, Gran Bretanya, Estats Units i Austràlia. D'entre totes les famílies amb les quals vaig parlar, els Cotter van ser amb els que vaig tenir més afinitat. Ens vam enviar alguns correus electrònics i un cop vaig quedar d'acord amb ells, Irlanda va ser finalment el país escollit com a guanyador. En concret, he anat a parar a Fermoy, un poblet del comtat de Cork, ubicat al sud d'Irlanda.

Quan va partir cap allà?
El 15 de gener, una vegada vaig acabar les pràctiques del grau mitjà que estava portant a terme. Recordo que el matí abans d'agafar l'avió només tenia ganes de desfer la maleta i quedar-me a Ciutadella. El dia anterior tenia moltes ganes de partir, però el mateix dia em va agafar la por. La meva mare intentava tranquil·litzar-me. Em dia: "Imma, és una molt bona oportunitat i feia temps que la cercaves. Aprofita-la. És normal que ara estiguis nerviosa i tinguis por, però no pots desfer la maleta!". Sé cert que, per dintre, ella mateixa m'hagués volgut ajudar a desfer-la.

Però va tirar cap endavant...
Sí. Després d'infinites hores de viatge vaig tocar terra. Va ser llavors quan vaig adonar-me'n del que estava a punt de succeir. Era una sensació molt estranya. Acabava d'aterrar a una illa que estava a mils de kilòmetres de la meva estimada roqueta, havia deixat enrere família i amics i arribava amb la intenció de quedar-m'hi un any. La meva "hostmum" m'esperava a l'aeroport. La nostra salutació va ser una estreta de mans (aquí no s'estila això de saludar amb dues besades). Ens vam muntar al cotxe i vam fer camí cap a casa. Eren les 23 hores de la nit, estava dins un cotxe amb una dona que no coneixia de res i, una volta vam deixar enrere la carretera, ens vam començar a ficar per carrerons estrets, foscos i plens de clots i bonys. En aquell moment em van venir al cap totes les escenes de les pel·lícules de por que he vist al llarg de tota la meva vida.

Es va sentir ben rebuda?
Sí, moltíssim. No em puc queixar gens. Cuido a tres filletes: na Rebecca, de dos anys; n'Emily, d'un any, i na Michaela, que va néixer el passat mes de juliol. Les nenes són un encant i els pares, na Sinéad i en Patrick, són molt amables i sempre estan pendents de mi. El que porto pitjor és el fet de viure al mateix lloc on treballo. Ser au-pair implica conviure amb la família, no és una feina a la qual arribes, fas el que has de fer i marxes a casa quan acabes la teva jornada, et poses el pijama i t'estires al sofà a mirar la televisió.
Es troba a faltar una mica l'espai vital d'un mateix. Podríem dir que ens limitam la intimitat mútuament, però ens respectem i la convivència és molt bona.

Va arribar en ple hivern, es va habituar al fred amb facilitat?
La veritat és que esperava que fes molt més fred. Realment ho he passat pitjor a l'estiu perquè no ha aturat de fer mal temps. Aquí saps que a l'hivern passaràs fred, però no t'imagines que a l'estiu també. El sol ens ha visitat ben poc i he trobat a faltar la caloreta. En general m'he adaptat molt bé a la vida d'Irlanda. Crec que és un lloc en el qual prest t'hi acostumes a viure. No obstant això, el clima és molt variable i això no ho duc gaire bé. Pots tenir les quatre estacions de l'any en un sol dia. Et despertes, brilla el sol, t'emociones i, en el temps que t'acabes de fermar els cordons de les sabates, el cel s'ha tornat negre i plou. Resulta bastant molest, la veritat. Tot i així, Irlanda té alguna cosa que enamora.

Tenia un bon nivell d'anglès abans de marxar?
Tenia algunes nocions del que havia après a l'escola i durant un curs que vaig fer a l'Escola Oficial d'Idiomes. Tot i que el que t'ensenyen a classe està bé, no té res a veure amb la realitat. Quan estudiem aprenem molta gramàtica, però no sabem com utilitzar-la adequadament, no sabem com mantenir una conversa. Conviure amb una família nadiua i viure immers en la cultura d'un lloc de parla anglesa són punts a favor per aprendre la vertadera llengua. A més de fer d'au-pair, m'estic preparant per a l'examen del First Certificate in English of Cambridge. Els dilluns baixo a l'acadèmia que hi ha a Fermoy i n'Anne Marie, la professora, posa tot de la seva part perquè aprovem la prova.

No viu al poble mateix?
Els Cotter viuen a una granja a cinc minuts en cotxe del poble. La zona s'anomena "Coolnakilla" i podríem definir-la com una urbanització de granges.

Com és la vida a Fermoy?
Fermoy és un poble en el qual no hi ha casi bé res a fer. L'únic entreteniment que tenim és el parc i només el podem aprofitar quan no plou, així que les hores que fem al poble els dilluns després de classe i els dijous que ens reunim totes per parlar del cap de setmana, les passem dins el supermercat mirant les ofertes i dins "Kerin's", un pub que ja hem fet nostre! Hi passem moltes bones estones allà entre cafès i cerveses.

Llavors, ha fet amics ràpidament?
Sí! Ser au-pair és una experiència que et brinda la possibilitat de conèixer molta gent. Jo he tingut la sort de conèixer persones meravelloses. Quan ets fora, les persones que et vas trobant passen a formar part d'una nova família i a Irlanda tinc un grup d'amigues que val milions. Sense elles, tot hauria estat més difícil. Són un pilar fonamental en aquest viatge. Amb elles he passat grans moments. I el millor de tot és que sé que seran amistats que duraran per sempre.

Què em diu de la seva feina com a au-pair?
Treballo de dilluns a divendres. La meva jornada comença a les 8 del matí. Quan les filletes s'aixequen les vesteixo i els dono el berenar. Si el temps ho permet, sortim a passejar. Normalment anem a un bosc que hi ha al costat de casa. Ens acompanyen na Margarette i el seu nebot de tres anys, en Shane. Si tot va bé som fora de casa unes dues horetes o més. Cap allà a les 12 o a les 13 hores dinem i després na Rebecca i n'Emily fan una migdiada. Al capvespre sortim a passejar de nou. Anem al bosc o a la granja. Per contra, si fa malt temps ens quedem a casa pintant, jugant amb plastilina, cuinant o fent l'ase. A les 17 hores sopem i a les 18 hores acabo la meva feina.

A què dedica el seu temps lliure?
La major part del temps lliure el passo a l'habitació davant de l'ordinador, llegint, escoltant música, estudiant i parlant amb els de casa a través de Facebook o Skype. Els caps de setmana els aprofito per fer turisme amb les amigues. Irlanda té llocs preciosos per visitar. Els viatges són d'un dia, però de tant en tant tirem la casa per la finestra i ens quedem a fer la nit, sobretot si són caps de setmana llargs! Al mes de març, quan es celebra Sant Patrick, vam passar el cap de setmana a Dublín i ens ho vam passar genial. Amb motiu d'aquesta festivitat Irlanda es tenyeix de verd, la gent surt al carrer disfressada. Tot és vàlid per celebrar el dia del patró d'Irlanda. I nosaltres no vam ser menys, per suposat.

Com definiria els irlandesos?
En un primer moment són distants, però quan agafen confiança són molt amables i servicials. A més, sempre estan disposats a ajudar, encara que hagin de canviar mil i un plans per poder-ho fer.

Hi ha qualque costum del país que la sorprengui especialment?
El te i la patata. A tota hora va i ve el te. "Vols un te?" és una pregunta que et poden fer vint vegades al llarg del dia. Qualsevol hora és bona per una "cup of tea". Després tenim la patata, que es menja cada dia i si es bullida, encara millor. Recordo que el segon dia de ser aquí amb el que fos que hi hagués per dinar em van donar un parell de patates bullides amb pell. Vaig pensar: "mira, una manera diferent de posar les patates per acompanyar". Després de tres dies de menjar patates vaig preguntar a les meves amigues si això també passava a casa seva. La seva resposta va ser: "Benvinguda a Patatalandia!". I tenien tota la raó, aquí no passa un dia que no es mengi patata a casa. També em sorprèn el fet que als banys de les cases no hi ha endolls. Quin sentit té un bany sense endolls? On endollen les maquines d'afaitar? I l'eixugador? I els raspalls de dents elèctrics? Diuen les males llengües que l'ésser humà és un animal de costums, però jo he deixat enrere aquest mite i a poc a poc una canvia i aprèn a fer-ho tot dins l'habitació.

Quant de temps té previst quedar-se a Irlanda?
La idea és quedar-m'hi fins a final d'any. A principis de desembre tinc l'examen del First Certificate in English i després tornaré a Menorca, això ho tinc molt clar. Vull passar el Nadal a casa, anar a veure "Els Pastorets" i passar aquestes dates amb la meva família.

La seva intenció és quedar-se a Menorca o tornar a marxar?
Encara no ho sé. Tinc pensat cercar feina i em donaré un marge de dos mesos. Si després d'aquest temps no he trobat res, començaré a cercar feina a l'estranger.

Ha visitat l'Illa des que va marxar ara fa nou mesos?
Sí, vaig arribar per sorpresa el mes de juny. Com a bona ciutadellenca no em podia perdre les festes de Sant Joan. Ningú llevat del meu germà i els meus cosins sabia que tornava a casa. Recordo el crit de la meva mare quan vaig entrar per la porta, la sorpresa de la meva àvia, les cares de la gent en veure'm... Va ser molt especial. Van ser dues setmanes que vaig aprofitar per estar amb els que estimo.

S'enyora molt?
Una miqueta. Enyoro estar amb la família, sobretot amb els meus cosins petits Ariadna i Lluc. Enyoro també les trobades amb els altres cosins, que més que cosins són amics.
Enyoro els cafès de mitja tarda amb na Clara, la meva millor amiga. Enyoro els divendres al fosquet a "L'imperi" amb en Fel, na Judit, na Cati i na Tònia. Són la millor manera de començar el cap de setmana! Enyoro les trobades improvisades amb les companyes de l'escola d'estiu: na Nena, n' Àngels, na Teresa i n'Alba. M'agrada molt trobar-me amb els que estimo. Tinc la sort de tenir molt bones persones al meu costat. Sempre he valorat aquest fet, però quan ets fora i saps que no els tens a una cridada de telèfon per veure'ls es fa difícil. Però no em surt a compte venir a Menorca per un cap de setmana, necessito moltes hores de viatge i molts diners. Si Irlanda fos més a prop... seria un luxe!

Suggeriments per la secció
"Menorquins al món"
e-mail: msola@menorca.info