"Aconsellaria a Rajoy que deixi de dur la gent a la desesperança"

El títol de la xerrada és suggerent, què vol aportar?
El que pretenc és fer un relat crític de l'experiència d'aquests set anys que he treballat al costat dels dos presidents de la Generalitat de Catalunya.

I quina és la crítica?
Com que les dues experiències polítiques van desembocar en un resultat de fracàs, en el sentit que no es van poder revalidar, la visió és necessàriament crítica o autocrítica.

Com s'assessora un president com Pasqual Maragall?
El que és bàsic és ajudar un president a què no perdi el contacte amb la realitat, i que tengui tots els elements necessaris de judici en la relació tant amb els socis de govern com amb els adversaris en l'oposició.

Després d'anys de treballar al costat del poder a la Generalitat, hi ha moltes coses que no pot contar?
No sé si moltes, però algunes coses no les puc explicar perquè hi ha un principi de lleialtat que va més enllà del període concret en què vas treballar. Va ser un procés transparent i a vegades obscenament transparent, en el sentit que els representants de les tres forces polítiques que van fer coalició van explicar les vergonyes dels altres.

Manté la relació amb Maragall?
Vaig estar amb ell les 48 hores abans de fer pública la seva malaltia d'alzheimer i ens ho va comunicar al seu equip més pròxim. Era l'octubre de 2007. Açò volia dir que la seva carrera política l'havia de donar per acabada. Mantenc la relació amb Maragall, però no amb la freqüència que voldria. Els que vam treballar al seu costat, quedam amb ell un parell de vegades l'any. La sensació, cada vegada que ens veiem, és que hi ha un tel més que s'interposa entre ell i els altres.

Com a assessor polític, quin consell donaria a Mariano Rajoy?
Dimitiria com assessor! (riu). És broma. Li diria dues coses. Primer, que la gent necessita un equil·libri entre veritat i esperança, i que la crua veritat, per molt que cregui que justifica les mesures que pren, el que fa és enviar la gent cap a la desesperança. Segon, és un error monumental carregar la responsabilitat de la situació de l'Estat a les autonomies, açò pot dur conseqüències molt greus per a Espanya com a projecte polític complert.

Entre els ciutadans s'estén el desengany de la classe política, com poden els polítics recuperar la dignitat?
En primer lloc, posant-se de veritat en la pell dels ciutadans, cosa que no fan. En segon lloc, entenent que la situació és tan greu que està per damunt de qualsevol diferència política i de tàctica de partit. Tercer, els polítics haurien de fer en si mateixos un exercici radical d'austeritat i transparència. La gent ha de saber, quantes hores treballen, què cobren...No sols s'han d'esforçar a complir la llei sinó que han de mostrar, i demostrar, que realment compleixen la legalitat.

Quin futur polític augura al nostre país?
No el veig de forma gens optimista, en el sentit del fracàs que s'ha produït i la profunditat de la crisi que vivim. És una crisi de model de societat i de model econòmic, a més d'una crisi de confiança en la política. Hem crescut d'una manera desmesurada, però artificial. I en aquests moments, els que tenen la responsabilitat del govern em temo que aprofitaran la necessària austeritat per a fer un canvi del model social cap a pitjor.

Quina anècdota no oblida?
Al dinar de comiat de Pasqual Maragall com a president, ens van fer una foto als dos que és entranyable (es reprodueix a la part superior). Estam d'esquena. En aquell moment no li vaig donar importància, però temps després pens en el simbolisme de la fotografia, que era una imatge premonitòria: avançava en el temps el que li passaria a aquella persona. Jo llavors era director d'Anàlisi i Prospectiva a la Presidència de la Generalitat i em fa recordar quan, en el primer mes de feina, Maragall me va dir: "vull que siguis director d'anàlisi i picardia, necessito que sigueu àgils, atents, i vius. Res de prospectiva!".