"Menorca és un lloc únic en el món però és una illa massa petita per a mi"

Com recorda la seva infància i joventut a Ciutadella?
Molt feliç. De ben petit vivia al camp, els meus pares tenien el lloc de Son Rotger, al costat de Sant Ignasi. Estudiava al col·legi Joan Benejam i quan acabava les classes tornava al camp, on passava tot el dia jugant. Quan tenia onze anys els meus pares van vendre el lloc i ens vam instal·lar a Ciutadella. Encara avui conservo molts dels meus amics de la infància. Amb 16 anys vaig començar a anar a classes de guitarra amb un professor particular i amb només 17 anys vam formar amb uns companys un grup de música que s'anomenava Buhós.

La música es va convertir en una part important de la seva vida...
Sí. Posteriorment vaig formar part d'un altre grup que s'anomenava Union Jack, un altre que es deia D70 i també amb Stricks. Jo tenia ja uns 20 anys quan vam muntar Sa Murada amb en Perico i n'Àngel Arguimbau, en Mariano Fraga i en Joan Seguí. Dos anys després vam marxar a Bilbao, on vam estar tocant durant un parell d'hiverns. Fèiem una música progressista per aquella època, rock dur amb influències de Deep Purple i Who, entre altres grups del moment. Llavors encara no fèiem cançons pròpies.

També tocaven a Menorca?
Sí. A l'estiu fèiem actuacions als hotels. La temporada turística era encara molt llarga, començàvem a tocar al mes de març i fins l'octubre no aturàvem. Era una vida extraordinària perquè vivíem del que ens donava la música, no fèiem altra cosa. Fèiem les proves al migdia i començàvem a tocar cap a les 22 hores i fins les 24....Després anàvem de festa, teníem 20 anys i volíem aprofitar al màxim... Però amb el temps em vaig començar a avorrir de tocar als hotels. Va ser llavors quan vaig conèixer el director de l'hotel Siesta Marinda, a Cala en Bosc. Ell era de Montpeller i em va animar a marxar a França. Tenia 25 quan vaig deixar Menorca.

Com va reaccionar la seva família?
Jo era el més petit d'una família de 67 cosins i vaig ser l'únic que durant l'època "hippie" portava els cabells llargs. Al principi la meva mare estava una mica espantada però s'hi va fer tot d'una i fins i tot em rentava els cabells. Com totes les mares, sempre em deia que fos alerta però abans de marxar a Montpeller ja havia estat un parell de vegades a Bilbao i, per tant, no es va sorprendre gaire. A més, crec que ella pensava que em cansaria ràpid d'aquesta aventura i la veritat és que jo no tenia cap pla fix, no marxava amb l'intenció de establir-me a Montpeller definitivament, només tenia ganes de veure món.. L'únic problema és que la comunicació no era tan fàcil com ara i només podia telefonar a casa una vegada cada quinze dies.

Què es va trobar a Montpeller?
Vaig arribar a Montpeller l'any 1976. Allà vaig tocar amb un grup de música llatinoamericana que es deia Incahuasi. Els meus companys eren estudiants, un era xilè, un altre veneçolà, un altre colombià i també un francès. El canvi va ser molt gran. En aquella època França era molt més oberta que Espanya, tot i que ara crec que és al contrari. A Montpeller vaig trobar un ambient que em va agradar molt i em vaig sentir molt còmode.

Sabia parlar francès?
Abans de marxar a França vaig comprar-me un llibre de francès i vaig fer algunes lliçons. Tenia una petita base, però quan vaig arribar allà no entenia res de res. A més, en formar part d'un grup de música llatinoamericana la major part del temps parlàvem en castellà. Un any després em vaig adonar que, si no m'esforçava, no aprendria mai francès. Per aprendre a parlar bé un idioma has de submergir-te molt i això ho vaig aconseguir quan vaig deixar el grup després de dos anys tocant junts i vaig començar a treballar en un restaurant.

En aquest moment va entrar en contacte amb el món de la restauració....
Sí. Amb el grup no guanyava prou per viure i vaig decidir posar-me a treballar. Vaig trobar feina com a cambrer al restaurant d'un hotel a la regió de Nimes que es deia La Paillere. Era una mena d'establiment rural enmig del camp però bastant reconegut. Fèiem cuina belga i com jo tenia un accent estrany, em feia passar per belga també (riu). Allà vaig estar allà treballant durant sis anys i en aquell temps vaig aprendre a parlar perfectament el francès. L'únic problema era que no entenia els acudits perquè no comprenia el context. Tothom reia i jo sempre em quedava igual.

Quan va decidir obrir el seu propi negoci?
A l'any 1984. Tenia alguns estalvis i em vaig ajuntar amb un soci per obrir un restaurant sota el nom de Cornelius a Montpeller. Ara veig que em vaig equivocar perquè només tenia sis anys d'experiència com a cambrer i vaig voler oferir el mateix tipus de cuina que La Paillere i a la ciutat no va tenir gaire èxit. Quan vaig veure que el restaurant no anava bé i que no guanyàvem gaire vaig decidir marxar.

Va posar en marxa un nou establiment?
No. Vaig decidir demanar feina de cambrer al restaurant La Cheneraie que es trobava a només cent metres del Cornelius. Allà feien una cuina més jove i l'ambient era molt obert. Aquesta manera de treballar em va agradar molt perquè et permetia un tracte més informal i proper amb els clients. Allà vaig estar sis anys més, des de 1987 fins al 1992.

Per què va deixar la feina?
Vaig decidir tornar a agafar el Cornelius. Vam tancar durant quinze dies i vam canviar tota la decoració i l'estil. Vam obrir com a Cornelius II i vaig aplicar la mateixa manera de treballar que a La Cheneraie. Va anar molt bé però dos anys després d'obrir el meu soci es va jubilar i vam decidir vendre el negoci.

Què va fer amb els diners de la venda?
Vaig agafar una pizzeria a només cinquanta metres amb el cuiner del Cornelius II en Marc. Li vam posar el nom del carrer que, curiosament, es deia Rue du Petit Saint Jean. Em va semblar que aniria bé i, tot i que la cuinera era fabulosa, no érem italians. Un capvespre del mes de febrer del 1996 ens van telefonar per dir-nos que el restaurant s'havia cremat. L'incendi va destrossar el local i vam haver d'anar a judici.

Tot i així, va continuar endavant...
Sí. Volíem aprofitar la temporada turística i vam decidir obrir un restaurant de tapes espanyoles a un poble que es troba a la vora de la mar, Palavas Les Flots, a set quilòmetres de Montpeller. És un lloc molt turístic semblant a Cala'n Bosch. Al maig vam llogar un local que anteriorment havia estat una bugaderia, vam reformar-lo en només dues setmanes i el 30 de maig vam obrir les portes del establiment, que es deia Ca'n José. Vam fer una feinada els mesos de juny, juliol i agost però al setembre ja va acabar la temporada turística.

Va anar bé?
Sí. Quan la gent acabava de sopar posàvem sevillanes i jo fins i tot cantava qualque cançó de les que havia après tocant als hotels. Un dia, el meu soci va trobar a l'FNAC de Montpeller un disc de Joana Pons i Ses Guiterres i, no sé per què, allò em va reconciliar amb Menorca i vaig decidir obrir un restaurant menorquí.

Al mateix local?
No. Vam haver d'esperar un any fins que es va resoldre el judici, que finalment vam guanyar, i amb els doblers que ens van donar i els nostres estalvis vam poder dur a terme totes les obrar per reformar l'antic Cornelius II, aquesta vegada sota el nom de Ca'n José. Vam obrir a l'any 1998 i la veritat és que va ser un èxit. Posàvem música de Cris Juanico, Joana Pons i Ses Guitarres o Sa Murada i les parets estaven plenes de pòsters de platges de Menorca i de les festes de Ciutadella. Els clients que venien no sentien que es trobaven a Espanya sinó que, d'alguna manera, es traslladaven fins a Menorca.

Quines eren les seves especialitats?
A més de cuina menorquina oferíem plats típics de Catalunya, València i del sud de França. Fèiem albergínies plenes, conill amb all i oli, ànec amb figues, paella de Balears i tapes de mandonguilles, faves amb botifarra i ronyons "al Jerez", entre moltes altres. Quan em demanen un consell sempre oferia una tapa de sobrassada fregida amb pa amb oli. El meu objectiu no era guanyar doblers sinó gaudir de la vida i, per això, és important fer el que vols. Estava molt orgullós de l'estil que li vaig donar a Ca'n José perquè no era comercial. Si hagués posat flamenco i sevillanes segurament hagués tingut el restaurant ple cada dia però jo cercava demostrar als francesos que Espanya no és només això.

Durant quants anys va estar al capdavant de Ca'n José?
Des de 1998 fins el passat mes de febrer. Vam decidir posar el restaurant a la venda i en només quinze dies ens va sortir un comprador. No ens esperàvem que fos tan ràpid però estem contents. Tinc un restaurant de cuina francesa però no hi faig feina allà així que es pot dir que estic jubilat.

No s'ha plantejat tornar a Menorca?
No. La veritat és que no tinc cap crítica de Menorca, cada vegada que venc a Ciutadella trobo que està preciosa. El problema és que la mentalitat dels menorquins no m'acaba d'agradar. Hi ha gent molt oberta, de cada vegada més, però em dona la sensació de que a l'illa la gent xerra molt dels altres. Jo sé que si torno definitivament a Menorca no em sentiré bé. M'estimo més tornar a l'Illa quan tengui ganes de marxar de Montpeller i partir cap a Montpeller quan em cansi de Menorca. D'aquesta manera sempre gaudiré del millor d'allà i del millor d'aquí. Estigui on estigui sempre estaré a gust.

Però podrà visitar l'Illa amb més assiduïtat...
Sí. A partir d'ara vindré quatre vegades a l'any a Menorca per assajar amb els meus antics companys de Sa murada, que ja fa uns anys es van reagrupar de nou sota el nom de Samurada & Voltios.

Torna de nou a la música?
Sí. Jo continuaré vivint a Montpeller i mentre estigui allà estaré en contacte amb els membres del grup a través d'internet. M'enviaran el que vagin fent i jo també hi podré participar. La meva intenció, com ja he dit, és venir a l'Illa quatre cops a l'any i estar com a mínim un mes cada vegada. La veritat és que és increïble poder tornar a tocar amb el mateix grup i tenir les mateixes ganes que quan érem joves. Fins i tot es pot dir que ho fem amb més il·lusió perquè abans tocàvem per viure i a vegades havíem de fer "patxangades" als hotels. Ara ja ho feim per gust i és molt gratificant fer la música que realment ens agrada. Continuem tocant cançons de rock dur i també temes una mica còmics i a mi també m'agraden les cançons més melòdiques i romàntiques.

Tenen qualque projecte en marxa?
Sí. Aquest hivern prepararem un nou disc que segurament sortirà al mes de maig del 2012.

Tornant a la seva vida a Montpeller, què és el que l'atreu tant d'aquella ciutat?
Menorca és un lloc únic en el món però és massa petit per a mi. Montpeller és una ciutat molt jove, hi ha molts estudiants i té una mentalitat molt oberta. Pots viure tranquil. Tot i així, cada dia xerro de Menorca, el Consell m'hauria de pagar una comissió per promocionar l'Illa (riu). A Montpeller sé que no sentiré cap persona parlar malament d'un altra, com passa a Menorca. Suposo que això mateix passarà a un poble petit de França però Montpeller és una ciutat que es pot comparar amb Palma No és una ciutat gran en què t'ofegues i tampoc és un lloc molt petit en què no pots dir les coses. No obstant això, també té coses dolentes. La gent és tancada i té molt poc contacte amb els seus veïns. Això et pot fer sentir sol a vegades però també et dóna molta llibertat.

Els francesos coneixen bé l'Illa?
La veritat és que encara no. Quan els parles de Menorca la seva referència és sempre Mallorca. Tot i així, aquesta situació està canviant amb el temps. L'inconvenient és que viatjar a l'Illa és massa car i, normalment, els surt més econòmic passar les vacances a la Costa Brava.

Des de fora, com veu la situació de Menorca?
Jo no sóc ni de dretes ni d'esquerres però, des del meu punt de vista, es podrien dur a terme actuacions que suposen poc recursos i que donen molta vida a una ciutat. Quan vius a l'estranger veus coses que quan resideixes a l'Illa no te n'adones i, a més, tens l'oportunitat de comparar com es fan les coses.

Suggeriments per la secció
"Menorquins al món"
e-mail: msola@menorca.info