A la Bohèmia txeca, a uns 60 kms. de Praga, hi ha un lloc estrany anomenat Terezín... Fou construït per uns enginyers militars italians i compta amb dotze terraplens que, en unir-se, conformen un curiós estel i tanquen la ciutat... El que havia de ser una fortalesa va acabar resultant una guarnició militar, dominada per quarters... Semblava com si aquesta petita ciutat hagués estat col·locada forçosament al mig d'un tranquil paisatge... Un enquistament sobre verdes praderes, arbres frutals i expectants alberedes...
Però Terezín, durant la II Guerra Mundial, es va convertir en una ciutat de malson... Allí van portar moltes famílies jueves el 1941 per a conformar un 'ghetto' de fam i por, lluny de les comoditats de les seves llars, abandonant barris i escoles i sent separats dels seus éssers més estimats... Aquesta petita localitat va funcionar com a lloc de trànsit cap al camp d'extermini d'Auschwitz, malgrat que la propaganda nazi va difondre la idea de ciutat 'balneari' a on es podien retirar els jueus ancians, aparentment sota totes les garanties de seguretat... Allí van anar a parar bona part de la població de gent gran jueva, a més de polítics, artistes i persones de renom, com el compositor Hans Krása i el polifacètic Adolf Hoffmeister, autors d'aquesta petita peça d'orfebreria musical que és 'Brundibár'... Tot plegat va resultar ser un enganyós mirall i el fatal destí va ser, òbviament, la mort de tots ells...
En aquest aïllament, els nens jugaven als patis dels quarters i als jardins del que abans havien sigut vivendes... Alguns cops se'ls permetia respirar una mica d'aire fresc a dalt dels citats terraplens... A partir dels catorze anys havien de treballar tancats de sol a sol als tallers i, ocasionalment, sortien a treballar al camp o als jardins, però ja mai més serien considerats com a nens... Els més petits s'entretenien amb representacions de titelles i altres conjunts teatrals... Malgrat tot, dins el seu infern hi havia lloc per a contes de fades... Fins i tot per a òperes infantils...
Dels 15.000 infants que van estar a Terezín i que, durant un temps, van jugar, dibuixar, estudiar o representar 'Brundibár', tan sols en van tornar uns 100...
La representació per tota Menorca, aquests darrers dies, d'aquest llibret per part d'un bon grapat d'escolars, ben acompanyats per la Coral Infantil de la Escola Municipal de Música de Maó i de representatius intèrprets (afortunadament mai prou) adults com Toni Cantamisa, Manel Navarro, Jordi Odrí, Manolo Obrador, Nito Mercadal o Maria Camps, ha omplert les escoles i els teatres de l'Illa d'un esperit musical sol·lidari i força reconfortant, a on la didàctica i la humanitat van agafades de la mà... La tasca artística d'aquesta meravellosa adaptació del 'Brundibár' de Krása i Hoffmeister, orquestrada per Dani Mestre (exercint també com a tal) i Marlén Coll i dirigida per Ignacio García (la coreografia porta el segell de Janine Dahl), és enormement lloable i abasteix completament totes les dimensions d'aquest veritable cant elegiàstic a la infantesa... En un sentit pedagògic, el seu valor és realment inabastable... infinit...
La història d'innocència i compassió al voltant de Papicek i Aninka, dos germans a la recerca d'una mica de llet per a la seva mare malalta, és sobradament simple... Malgrat això, és la seva senzillesa el que millor manifesta la terrible metàfora que vol amagar... Veure a la nostra infantesa sobre un escenari, representant aquesta obra, dignifica en el present la part menys fosca d'aquest terrible episodi i ens dibuixa somriures plens de futur, afortunats de poder mantindre intacte l'ombrívol substrat de la memòria històrica...
'assistència a aquest muntatge va molt més enllà del simple espectacle... És la germanor dels petits menorquins amb la infantesa viva d'aquell passat incert...
Una festivitat que canta contra els totalitarismes i les intoleràncies... Contemplar tot un teatre ple d'al·lotets i al·lotetes corejant la part final del llibret és la vida mateixa... L'enderrocament del malvat Brundibár és l'autèntic triomf de la memòria sobre l'oblit... Un 'som lliures' que, passats prop de setanta anys, fa més lliures que mai els malaguanyats infants de Tarazín...
El més gran dels actes de llibertat.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.