Arronsa, alça les potes i s'aproxima al cel en un bot gloriós. Els ferreriencs i ferrerienques coneixen a la perfecció la grandesa del cavall i la qualcada aquest dimecres en va treure el màxim profit en un jaleo amb alguna baixa, per sort lleu.
Cap dels tants passava pena ni per la calor ni pel sol esfereidor, que sol marcar la celebració: la pistola d'aigua, un crit «d'ara vaig a banyar-te» i alguna pomada per acabar de refrescar-se era tot el que feia falta per no abandonar el Pla de l'Església. No fos cas que es perdessin la primera entrada al jaleo dels caixers capellà i batle o l'abraçada entre en Bartomeu Martí Pons i el seu nét, també Tomeu, que amb 14 anys entrava per primera vegada a la plaça a lloms d'un cavall.
El cavaller veterà, pare del caixer pagès i del caixer casat, enguany compleix 50 anys sortint a la qualcada i no podia evitar el somriure de satisfacció cada cop que girava la mirada, vigilant els moviments del seu nét.
El crit «que boti, que boti, que boti Ferreries» semblava assajat perquè el centenar de veus que el reproduissin fossin un per animar als caixers, que pujaven al galop la costa davant l'Ajuntament on els esperava la recompensa de la canya verda.
El moment en què el caixer sobreposat Oscar Salas recollia la bandera de mans d'una somrient Joana Febrer, la gernació va envair el pla tot cantant. L'ovació que li va dedicar al cavaller s'equiparava a la seva resposta, una espectacular seqüència de bots.
Però la imatge més emotiva la va protagonitzar na Miriam, la cavallera que es va retirar del jaleo, quan no va poder evitar que unes llàgrimes li patinassin per la cara en rebre la canya verda de mans de les autoritats. S'havia ferit la cama quan el seu cavall havia patinat en la primera volta i, tot i haver intentat reincorporar-se a la qualcada, va haver de resignar-se a contemplar la resta del jaleo asseguda al costat del fabioler i les autoritats en l'escenari de la banda.
La bulla va ocasionar més tard un altre incident. Potser l'exaltació, potser la mala bava, va impulsar algú a esquinçar la levita del caixer capellà en el moment de recollir la canya verda, un acte al qual Joan Tutzó va treure ferro amb el seu bon humor.
Mentrestant alguns trossos de canya, perduts en l'exaltació d'una arronsada, volaven per sobre de les guirnaldes verdes i liles, com ho farien les avellanes un cop els cavalls abandonassin l'espai. Durant les últimes voltes de la comitiva pel poble els fillets s'apoderaven dels carrers i qui més qui manco arrossegava un sac de closques del fruit sec camí cap a la plaça d'Espanya. Tant donava a qui es dirigissin les avellanes: qualsevol persona és bona opció per a llançar-li els projectils amb amor i joc innocent.
Mitja hora després encara era evident la multitud desplegada a Ferreries, que s'agrupava als bars de la plaça mentre els caixers es preparaven per una missa que es va fer esperar fins les sis menys quart del capvespre. Llavors la potència musical de la banda tornava a substituir el pop comercial que sortia dels establiments, que el públic va frissar a abandonar per acompanyar la comitiva a l'església de Sant Bartomeu. Sabien que veure'ls entrar valia la pena: la filera de cavallers col·locats a banda i banda creava una aura sense comparacions, la sensació de viure un aquí i ara sempre repetit i alhora diferent en cada ocasió.
Els grups de joves que esperaven a la comitiva fora del temple, asseguts en rotllanes a l'arena del pla, gaudien d'un ambient paral·lel. Tot i mostrar una altra de les múltiples cares de Ferreries alhora connectaven amb els que escoltaven atentament les paraules de Joan Tutzó en la missa. La consciència col·lectiva de compartir tradicions, essència i arrels, de la qual parlava el caixer capellà, va quedar provada en l'últim i asseverat toc de fabiol. El jaleo dels ases d'aquest dijous serà el consol per la tristor de despedir l'emoció de Sant Bartomeu.
10 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
unas grandes fiestas las de Sant Bartomeu........ realmente maravilloso......
AHORA SALE A RELUCIR, el maltrato animal, cuan las fiestas de pueblo hacer tropcientos años que se hacen, verdad que hace 50 años, nadie decianada del maltrato animal y ahora si?... que pasa que el mundo ha evolucioando o nos vamos para atras.. que tonteria hablar a estas alturas de maltrato animal
Ellos se quejan. Pero estan el las fieatas. Porque no os vais a una isla desierta? No!!!!!! Mal trato a las piedras.
Sa festa des cavalls de Menorca , a diferencia des braus ( la fiesta Nasioná ) sobjetiu final no és sa mort de s'animal. Aquí queda dit tot. Ho pot arribar a entendre qualqú ! ! !
Los toros de lidia tienen una vida de lujo: todo el día paseando por la dehesa, comida de calidad y en abundancia y alguna vaca de vez en cuando para darse un homenaje. Vamos, una vida de ensueño. Pero eso no justifica que luego se les mate en la plaza a manos de loa toreros. la única diferencia con nuestras fiestas es que a los caballos no se les mata, pero el sufrimiento no se lo quita nadie. EVOLUCIONEMOS!
Que te pongan un peso de 90 kilos encima durante horas, que te hagan saltar en una plaza, con gente empujándote y con ruido, mientras el jinete te clava las espuelas y te golpea con un látigo es lo más normal del mundo. Anda ya!!!!!! Sólo vemos lo que nos interesa.
A tots es qui diuen que es mal tracte n es cavalls, dirlis que anys anrrera cuan un cavall era un animal per fer feina, potser si sel maltractava, tot es dia enganxat en es carru, lleurant......etc. ara viuen millor que mai, s unica feina que fan es surtir a colque festa....
Para cuándo unas fiestas sin sufrimiento para los caballos?
Molt polit, però massa cavalls...
Las mejores fiestas de Menorca, sin ninguna duda.