Diego Coll: «Faig cas al meu mestre, pint per jo, no pels altres»

Vostè és forneller, ve del camp, però prest va entrar en una cuina.
—Sí, vaig néixer al carrer de Ses Roques i he viscut tota la vida a Fornells. Amb dotze anys vaig fer feina amb els meus pares, que estaven al lloc de Ses Salines. Quan tenia catorze anys, al Restaurant Ses Salines necessitaven un ajudant de cuina i, com que em coneixien, m’ho van demanar. Allà vaig començar en el món de la cuina.

Li venia de nou, l’ofici?
—A jo ja m’agradava molt, cuinar, i em va agradar. Després de Ses Salines, vaig anar a fer feina a l’aeroport, també al Restaurant Es Pla, que fa uns anys es va cremar, i durant uns anys vaig fer feina a les Canàries, al Restaurante Patio Canario, de Tenerife.

I després obrí diversos locals a Menorca?
—Sí, quan vaig tornar, vaig ser propietari, soci fundador i cuiner del Restaurant Es Cranc. El vam obrir amb n’Enric Enrich de Ferreries, que era el capellà de Fornells, i amb en Valentí Rosselló. Vam tenir el restaurant fins al 1995 i tres anys més tard vaig obrir Es Cranc Pelut, que vaig dur fins al 2016, que el vaig vendre quan em vaig jubilar.

Va ser fàcil la decisió de jubilar-se?
—La meva dona estava enfadada —diu rient—, perquè és una feina molt absorbent, encara més en temporada, que venen clients estressats i amb molta tensió. Jo no em volia morir dins una cuina, amb garrosses, i ella em deia «com segueixis així...». La feina ja m’esgotava molt, per açò em vaig jubilar.

I ara, què fa?
—Ara, bàsicament pescar i pintar. Quan el temps ho permet vaig a pescar. Com a pescador som flaquet, però m’agrada anar a pescar calamars, serranets. Vaig a fer curricà, perquè m’agrada menjar palometa pescada per jo mateix.

I la pintura?
—És increïble com em relaxa pintar. Quan comences a pintar, no t’aturaries mai, acabes una pintura i en començaries una altra.

Com va iniciar-se?
—Abans de jubilar-me, els primers passos els vaig fer amb en Pere Amilibia, un pintor i escultor que els feia els estius a Fornells. Després, durant sis hiverns vaig anar a classes amb en Jorge Fernández Alday, que era a Maó, però ara viu a Palma. Ha estat un mestre d’elit.

Com van ser els inicis?
—Al principi pintava sobre fusta, que preparava amb palés, igual que els marcs. Duia la llenya a la fusteria, perquè ho passessin per la planejadora i la serra, i jo muntava el marc, ho encolava, hi posava una emprimació aposta per pintar oli i acrílic. Però em duia molta feina i vaig començar a pintar sobre llenç.

Quines temàtiques pinta?
—Només pint la mar, peixos i temes relacionats. No faig paisatges, ni res, m’agrada molt la mar. Pint a partir de fotografies, però tenc molta imaginació. I m’agraden molt els relleus, mesclant materials per donar volum, mesclant la pintura amb paper maixé, estuc, pasta arenisca, pasta de ceràmica.

A Fornells acaba d’exposar obres ben voluminoses...
—He exposat el pop, que pesa 37 quilos i fa 185 per 185 centímetres, o la palometa, que pesa 22 quilos, sobre un marc de 55 per 140.

L’exposició s’ha fet a la Casa del Contramestre.
—Ha estat gràcies a l’Ajuntament des Mercadal i del batle pedani, Carlos Rotger. S’ha organitzat amb pocs dies i m’ha permès mostrar trenta-set obres.

És una exposició reivindicativa.
—El títol ja ho diu, «Després de jubilats encara hi pintam», per fer veure que encara que estem jubilats, tenim coses a dir.

Està content del resultat?
—Sí, ha vingut molta gent. Per ser un pintor aficionat, crec que la gent ha quedat al·lucinada, no esperaven trobar aquestes pintures tan sofisticades. I no han entès que no vengui els quadres, que és una col·lecció privada i que feia l’exposició per fer entendre que, quan un es jubila, pot fer moltes coses. A més, he fet cas al meu mestre, Fernández Alday, que em deia que pintés per jo, fent la pintura que surt de jo, no la que t’encarreguen o volen els altres.