Els adjectius pintats de Carlos Mascaró

Generalment agut i encertat, Josep Pla deia, respecte de la creació literària, que el més definitiu —la pedra de toc— per discernir un escriptor bo d’una trista mediocritat volàtil es feia evident de seguida així que li llegim la primera frase. Segons l’empordanès, hi havia un símptoma senzill i rotund per detectar-los. Assegurava que ell podia notar-ho només fent una oportuna mirada sobre el domini de la descripció i de l’adjectivació. Principalment, en l’ús i el domini de l’adjectiu.
La resta de les operacions de la prosa, l’escriptor català les judicava de pecata minuta. Mutatis mutandis, el fenomen potser és fàcilment projectable sobre l’art de la pintura i la plàstica.

En efecte, tenc la tímida sensació que, per a les arts de la pintura, ¿serà encertat que atribuïm el mateix principi i amb la mateixa contundència? Descriure els nervis que creuen una mà trèmula; els llampecs d’uns ulls cordials; una mirada erma, perduda a l’infinit i seca com un bruc; l’aleteig insidiós d’una mosca d’estiu; o la llum tova i oxidada d’un porxo pagès que guarda el llit esfondrat de l’amo i madona són escenes que poden no dir res —res d’emotiu i vívid, s’entén— si un pintor (un novel·lista, un músic, un poeta) estan incapacitats per a la descripció i per a l’atribució d’adjectius precisos, originals, prenyats de semàntica nova i reveladora als ulls comuns.

A mi, a mans plenes, em ve ànsia d’abraçar les obres pictòriques de Carlos Mascaró així que em dispòs davant d’un dels seus quadres. O quan tenc la fortuna de recórrer una de les mostres que a vegades circulen per l’Illa.

Ho he verificat en moltes ocasions, des d’alguna passada exposició antològica a la sala del Roser de Ciutadella, o la que ha compartit amb Damià Coll a la Xec Coll, també en aquesta mateixa localitat de ponent.

Record com i fos ara mateix, la selecció magistral de la producció que portava acumulada en gairebé trenta anys entre 1979 i 2009. Quedi dit, tot passant, que la resposta de públic a l’acte d’inauguració que jo mateix vaig poder viure, va resultar apoteòsica —potser una mica tumultuosa fins i tot. Amb els molts anys que duia de professió protocol·lària que portava acumulats a l’Ajuntament, mai no havia vist una allau tan desbordada —un bon punt sobrepassada— de gent delerosa, en massa, de fer-s’hi present. Però bé, l’anècdota val en la mesura en què podria haver actuat de lenitiu per a un pintor que, malgrat la soberga mestria que ha arribat a assolir, havia romàs sempre desat fins llavors, gairebé oblidat de tothom: crítics, galeristes, públic, premsa, col·legues, escoles, institucions. Així, vaig pensar per a mi que, a banda del valor artístic, l’exposició també havia d’actuar de conhort, del just conhort que Menorca li devia en aquells moments.

Com vaig poder, sortejant d’ací i d’allà, per entre espatlles brunes, caps pelats, cares i clatells de platja; tot esquitllant salutacions d’etiqueta social i garleries buides, vaig anar repassant la col·lecció d’obres que hi van ser exposades. Una vegada més, vaig acabar en èxtasi, absolutament retut a la qualitat artística que s’hi havia reunit.

Mirau el que ara opinaré. No pretenc dir-ho perquè, per mi, l’artista sigui un mestre del realisme i de la figuració gairebé perfecta, no. Més aviat, ho expressaré així perquè Carlos Mascaró, per mi, és un adjectivador colossal de la pintura; un geni de l’adjectiu pictòric.

Vull dir, en definitiva, que és un pintor analista, que en açò es resumeix la virtut de la bona adjectivació. Descriu com molt pocs ho saben fer en el panorama menorquí de les arts plàstiques —i en el balear i l’espanyol! La matèria, lluny de ser element mort (melons, perols, claus, llibres, finestres o figues seques), esdevé pletòrica de vida insinuada, pulcrament descrita, sobergament adjectivada, amb un batec contingut i alentit però perceptible. El que fa diferent el realisme de Carlos Mascaró del realisme banal i simplement fotogràfic és la qualitat de l’adjectiu, situat sempre molt enfora de l’adjectiu comú, vulgar, immediat, absolutament depauperat que sovint utilitzaria un pintor de pràctiques vespertines, o d’aficions tardanes.

Ben lluny d’açò, el mestre no es queda en l’epidermis de l’aparença figurativa, ni la llum d’una estança és només una pura claror accidental que entra per un finestró. No. La llum dels quadres de Mascaró és una llum de semàntica rica, polisèmica, tenen vida i s’esbrellen pels racons, damunt una carabassa o sobre un manat de melons de tot l’any. En un quadre la veieu mòrbida i en un altre, dolça. Aquí, hi trobau una llum químicament envellida; i allí, un fulgor tènue en estat d’hivernació, com si fos una cèl·lula somnolenta espera fer l’eclosió de vida.

Mascaró, en efecte, com ell sovint m’ha assegurat en alguns comentaris, es troba molt lluny d’aspirar a fer una còpia i res més que una còpia del que se li creua davant la mirada. Ell, més tost, trasllada la realitat al llenç o a la taula amb un meravellós domini de la descripció i de l’adjectivació. Mascaró, per mi, és el pinzell més planià de la pintura menorquina d’ara mateix.

Aire fresc de la pintura

Malgrat que pugui semblar-vos una frase hiperbòlica, i per açò mateix, mala de creure, tenc la sensació que, a Ferreries, ha nascut una obra pictòrica que quedarà per a l’antologia de les arts plàstiques menorquina del canvi de segle.

Ja sé que les obres mestres no abunden, ni fora ni dins —dins, en els petits límits menorquins, potser encara manco! Però a mi em fa l’efecte que Mascaró és un artista de Ferreries que ho ha clavat a la diana, en el bell mig del cor de la creació immarcescible.

Quan pens en les obres que li he admirat, em ve també a las memòria la peça que presenta un interior sobre taula de gran format, en què s’hi plasma una al·legoria de la vida i la mort. Com que el quadre —amb altres teles i altres autors de Ferreries— va passar per Alaior ja fa molts mesos, ara no record ben bé el títol. Tant se val! El que ara compten, per mi, són l’autor i la seva obra considerada en si mateixa, a banda del bateig que hagi rebut. Ja sabeu que mai un nom no fa una pintura. La pintura pot ser innominada —allò que a vegades es posa «sense títol»— sense que, per açò, hagi de perdre ni un mil·ligram del seu valor o del seu mestratge.

El quadre en qüestió és superb, una d’aquelles peces clàssiques i immortals. No ho dic només —que també!— per la perfecció deífica, diríem, amb què està tècnicament executada: una perfecció que només un ésser amb dons creatius divins podria igualar. Sobretot, ho dic per la força de l’argument i per la qualitat amb què aquest ha quedat descrit en el llenguatge pictòric de l’autor. Som d’aquells que no elogia el realisme, o l’hiperrealisme, com a estil artístic capaç de reproduir perfectament i rigorosament, la forma de les coses. No, ja ho he manifestat. Aquest és, per mi, un valor menor —en tot cas, de simple admiració artesanal—, sense que el meu entusiasme augmenti en proporció directa a la perfecció assolida. Elogii, en canvi, l’hiperrealisme si la matèria (o sigui, els elements materials que conformen el quadre) serveix per transmetre valors i idees purament immaterials, desproveïdes de forma i figuració.

Heus aquí, a parer meu, la màgia dels bons hiperrealistes. M’explicaré amb un exemple ben simple: dibuixar dos amants que es besen, resulta potser fàcil d’escometre. La perfecció material és relativament assequible a un qualsevol pintor primmirat i pacient que faci anar els pinzells corresponents. Allò difícil, dificilíssim, és reflectir-hi, a través de la matèria concreta, la idea de l’amor, de la sensualitat, de la intimitat insinuada, i fins de generositat humana, etcètera. Posar dos amants en un llenç no assegura que el pintor també hi projecti la més vaga idea sobre l’erotisme i la remor subtil de l’amor. L’espectador, si el quadre no val un borrall, s’hi pot quedar fred i indiferent, encara que bati palmes per la perfecció tècnica.

Han dit i redit els defensors de l’art abstracte que el mèrit principal dels seguidors d’aquests estils és que s’enfronten a la dificultat sublim de reflectir damunt una tela conceptes abstractes, absolutament desposseïts de forma i de materialitat concretes. I així, les preguntes habituals, en aquesta casta d’argumentacions, és demanar-se: ¿Com s’han de pintar la ira o l’eufòria anímica? ¿Qui i com es pot pintar la idea de l’enveja, o la idea de la passió, la barbàrie, el dolor i l’eufòria? ¿Com es pinta un sentiment de depressió, de tristesa, de pena en el cor? Bé, tot açò està molt bé a favor de les escoles abstractes de la pintura. Però jo arrib a la conclusió que aquesta és també, exactament, la sublimitat màxima del veritable hiperrealista. És la petita lliçó que jo som capaç d’aprendre quan faig immersió en les obres de Carlos Mascaró.

La pintura de Mascaró, per mi, és modèlica en el sentit que he mirat d’explicar-vos, respecte dels valors pregons de la comunicació artística. Vull dir, amb açò, que el quadre sobre el que ara, faig el meu cant personal és una perfecta obra hiperrealista farcida d’abstraccions. Perquè, en efecte, ¿com es poden reflectir en uns pocs centímetres quadrats d’una tela —o una taula de fusta— idees tan llenegadisses, inquietants i eternes com ara la identitat de la vida humana?

Aquests envitricollats conceptes, de la mà destra de Mascaró, han pres forma magnífica, excel·lida i memorable, a través del realisme d’un gerro de flors (que representa la vida efímera i trencadissa), d’un flascó de medecina i un missal (que representen les malalties fisiològiques i espirituals del gènere humà) i la mort pròpiament dita, que ve representada per un santcrist crucificat que apareix tot presidint l’escena. Per cert, no es tracta d’un santcrist qualsevol: no és un fàcil crucifix de bijuteria penjat d’un clau. L’autor, mestre de la dificultat i de la puresa del detall, s’ha atrevit fent-hi una mena de reproducció del santcrist de Velázquez. Tot una demostració de volada artística. Per si sol, aquest detall val una pintura sencera.

A la fi, l’art contemporani menorquí fuig del tòpic de la llum i el paisatge —avui per avui, terriblement gastats com a temàtica— i ens descobreix que també de portes a dins hi rau l’art més exquisit, més excel·lent. Carles Mascaró, amb una peça per a l’antologia, s’ha encarregat de demostrar-nos-ho. Quin alè tan fresc, tan aromàtic, per a la pintura menorquina, potser massa recarregada de bucolisme i de paisatgisme repetitiu i exhaurit —vull dir, buit i artesanal, simplement perfeccionista i dolç!