El touche vellutat de Noelia Rodiles

Com a presentació, Pilar Carreras, l’actual presidenta de l’entitat organitzadora agraïa a les institucions oficials el seu suport, així com a totes les persones que formen part de la junta i que sense la seva dedicació no seria possible la gran labor de Joventuts Musicals de Ciutadella, la presència de Miquel Cuenca i Andrea González, president i vicepresidenta de Joventuts Musicals d’Espanya, i també als fills de l’homenatjat mestre ciutadellenc. En els 3 discs que té enregistrats en solitari Noelia Rodiles apareix Franz Schubert entre altres compositors i, per tant, no és d’estranyar que per aquest concert també programés el compositor vienès a part de preludiar-lo amb una sonata clàssica de Joseph Haydn que ja interpretava ara fa més d’una dècada. La sonata en qüestió és la «Fa Major Hob.XVI:23», una obra de 9 minuts juganera on la dificultat radica en fer creure als oients que el difícil és senzill i així ho va fer la pianista fent gala de la seva seguretat escènica amb una pulsació sòlida i a la vegada deixant les veus de cada mà clarament definides als moviments ràpids de la sonata, signatura de l’escola d’on prové, l’Escola Superior de Música Reina Sofía de Madrid amb professors tan eminents com Dimitri Bashkirov y Claudio Martínez Mehner. Noelia va expressar el moviment lent central amb tota la seva bellesa musical, lirisme i amb un caràcter ben definit a totes les seves frases.

Després de Haydn la protagonista de la vetllada va interpretar 3 lieder de Schubert en la transcripció del compositor i grandíssim pianista Franz Liszt. Les tres pàgines escollides van ser «Du bist di Ruh», «Gretchen am Spinnrade» i «Ständche». La primera d’elles que es pot traduir com «Tu ets la calma», ens va endinsar en el caràcter de les dues següents que veritablement són de les més famoses dins la literatura pianística d’aquest estil. La pianista va interpretar aquest lied amb un so molt bonic i demostrant el canvi de personalitat davant de l’instrument per abordar el romanticisme que exigeixen aquestes obres. El segon d’ells «Margarita a la filosa», és un dels temes més emotius dels lieder de Schubert i en la transcripció de Liszt la nostàlgia de la melodia al mig d’un entremaliat joc de dits com acompanyament porten a l’intèrpret i al públic fins un punt culminant francament tràgic on deixa l’espectador amb el cor pres.

Noelia va cuidar en tot moment el detall d’aquesta preciosa melodia a la vegada que va extreure de l’instrument unes dinàmiques ben diferenciades tant en piano com en fortíssim. De la famosa Serenata «Ständchen», Liszt va fer una recreació pianística bella on les hagi de la qual la intèrpret en va fer poesia a les seves variacions i va jugar molt bé amb els timbres dels ecos de la melodia al registre agut de l’instrument deixant al públic en un estat de pau interior perfecte per afrontar després d’un minut de descans la darrera sonata de Schubert.

Schubert va compondre la «Sonata en si bemoll major D. 960» el setembre del mateix any de la seva mort al 1828. Amb el ritme frenètic de la societat actual és impossible pensar que una ment humana de tan sols 31 anys pugui escriure una obra de més de 40 minuts amb la profunditat que ho fa Schubert a les portes del seu traspàs.

Al primer temps el compositor ens presenta una melodia lírica acompanyada d’una espècie de redoblament de timbal en forma de trino al registre greu del piano que evoca la por de l’ésser humà davant la seva pròpia mort. Al desenvolupament d’aquest primer moviment es preveu el dramatisme del segon. Noelia que en el darrer any ha inclòs aquesta peça en algunes de les seves presentacions en públic va demostrar que controla en tot moment l’arquitectura compositiva de l’obra amb una maduresa digne dels músics dedicats al compositor austríac, fent-nos gaudir del seu preciós touche vellutat en el so. Al segon moviment Schubert presenta una marxa fúnebre de les més desoladores que s’hagin pogut escriure mai on el músic ha de mantenir d’una manera sepulcral el ritme i atmosfera a la vegada que canta un plor intern amb ell mateix, sens dubte possiblement la part de l’obra que més arriba a tocar el sentiment de qui l’escolta. Un moviment on Schubert es rendeix a la mort i deixa l’ego que tots podem tenir per demostrar que malgrat el que fem a aquesta vida estem destinats a aquest camí i, per tant, absolutament tots som iguals davant el segon i darrer moment més important de la nostra existència terrenal, l’últim alè. La pianista ovetenca en va fer una personal recreació i ens va fer viure amb una cerebralitat encomiable aquest preciós testament que mor de finor. De sobte el tercer i quart moviment de l’obra conviden a pensar en l’existència de l’ànima en un món sense patiments viatjant a través del temps i el que podríem anomenar física quàntica. Al Scherzo la pianista va demostrar junt amb l’Allegro ma non troppo la seva pulcritud, calidesa de so, joc orquestral de timbres del qual podem gaudir els pianistes en el nostre instrument, resistència i control mental davant una obra de tal envergadura. Al quart moviment ja en un altre pla físic o no físic, Schubert ens presenta temes que aparentment són inofensius, però que, gràcies a una campanada persistent en forma d’octava en el registre central ens recorden el patiment terrenal dins la plenitud i calma a la qual aspiram. Noelia va brodar aquesta obra fent-nos viatjar a través de tots aquests pensaments i sentiments acabant amb el darrer passatge brillant de l’obra molt ben resolt a nivell mecànic i convidant els assistents a aplaudir-la de forma que es va acomiadar del públic interpretant com a ‘propina’ l’arxiconegut «Moment Musical Op.94, núm 3» també de Schubert.

Una vetllada que tancava elegantment aquesta temporada estival clàssica amb la qualitat que ens té acostumats Joventuts Musicals de Ciutadella.