Cor Jove Nacional de Catalunya: hissar la netedat del so

Caure en el tòpic d’escoltar una coral jove i sortir emocionada dient que canten com els àngels és, possiblement, recurrent, però també un misteri. Qui ha escoltat mai el càntic dels àngels? Doncs servidora. Servidora i el nombrós públic assistent al concert del CJNC podem afirmar a ulls clucs que hem experimentat el cant dels àngels, del diable, de les ordes guerreres, dels pastors, dels ocells, del ferro i de la seda. Una hora i mitja en què el Cor Jove Nacional de Catalunya, sota la impecable direcció de Mireia Barrera, ha repetit singladura per terres menorquines per delectar-nos amb un programa digne d’una agrupació coral professional.

La peça «Aer Enim Volat» d’Hildegard von Bingen, a manera d’ofertori del que se’ns desvelarà després, és l’elegida per delectar l’oïda amb un cant àgil i alhora hipnòtic en què les frases flueixen com una evocació de la natura a través de l’aire.

Segueixen tres peces de condició ben diversa del músic estonià Veljo Tormis, considerat un dels millors compositors contemporanis de música coral: la primera, «Lauliku Lapsepoli» (La infantesa del cantant), interpretada per la coral femenina, evoca una melodia popular d’Estònia que, de mica en mica, s’eleva a la manera del vaivé d’un estol d’estornells que ens atrapa l’esguard; a «Jaanilaul» (Nadala de Sant Joan) són els 32 membres del cor que converteixen la partitura en un somriure mil·lenari, que parla dels ancestres, de les lluites, dels somnis i, en definitiva, del quefer quotidià; i, de sobte, el gir inesperat de la tercera obra de Tormis, «Curse upon iron» (Maledicció al ferro), escrita l’any 1972 per a coral mixta i tambor de xaman que, de fet, és una de les obres més interpretades del compositor. Imprecació al ferro és un text basat en la èpica finesa del Kalevala amb línies addicionals de poetes estonians contemporanis. La peça, segons exposà Mireia Barrera, esdevé una mena de cerimònia en què el tambor xamànic i les veus es conjuren per a superar el poder mortal del ferro, antany en les armes i, contemporaneïzant-lo, avui en dia en els mòbils, les xarxes o en la intel·ligència artificial. Un cant cerimonial en què la força de la joventut dels intèrprets el convertí en el moment més intens de tot el concert: els primitius cants rúnics per expulsar la maledicció, la vitalitat del tambor, els crits de ràbia desfermada dels tres solistes i, probablement, cada batec dins cadascun dels assistents.

Passat l’entrecor del conjur i abans de finalitzar la primera part, dues composicions del també estonià Arvo Pärt, gran amic, per cert, de Tormis. D’una banda, el «Kanon Pokajanen», inspirat en l’himne ortodox Cant de Repetició a Nostre Senyor Jesucrist, ens regalà un seguit de melodies i harmonies que romanen estàtiques durant la interpretació. La variació es creà a través de l’alteració de la disposició i dels rols de les diferents veus; «The Deer’s cry», El crit del cérvol, fou el motete que tancà aquesta primera part. Es tracta d’una peça creada per Pärt a partir d’un passatge del segle V suposadament escrit per Sant Patrici. En la llegenda, Sant Patrici, sabent-se en perill i a punt de ser assassinat, condueix els seus homes recitant aquesta oració. Els bandolers veieren en Sant Patrici i la comitiva una cérvola i les seves cries i desistiren d’atacar-los. En definitiva, una preciositat per a cor mixt en la qual les veus masculines i femenines dialoguen en un continu in crescendo ple de força i en el qual destaquen novament les delicades polifonies del final amb totes les veus combinades en un moment de gran inspiració.

La segona part, més modesta emperò assortida i dura, composta d’obres de diversos autors catalans amb arranjaments per a coral, s’inicià amb dues peces força admirables com la «Cançó de Llaurar», inspirada en els cants dels camperols de La Segarra i «Le cri des bergers», el crit dels pastors, peça en concret en què els ecos dels bels i dels clams semblaven rebotar entre les muntanyes, creant reminiscències dels paratges serrans del llibre «Solitud», de Víctor Català.

Després de les «Cobles a la Verge partera» de Ricard, partitura inspirada en una nadala del segle XV per a cor femení a cappella, es van interpretar tres de les set cançons populars d’Eduard Toldrà, a les que seguiren tres peces amb arranjaments de Manuel Oltra en les quals les veus solistes foren admirables i encararen la melodia amb empenta i altíssima qualitat tímbrica.

Com a cirereta del pastís, una obra inspirada en el poema «Paisatge», de Joan Salvat-Papasseit, de qui enguany es celebren els cent anys de la seva mort. El tret a destacar de «Paisatge» és que el compositor és un dels cantants que integren el cor, Lluís Bonal, estudiant de composició a l’Esmuc i que denotà, a través de la melodia, altes qualitats com a futur creador.   

Sens dubte, tal i com assenyalà Mireia Barrera, aquest grup de joves cantants, que durant deu dies de feina dura i intensa han estat capaços de filar una actuació com la de dimecres, és un alè d’esperança. Alguns d’ells entraran aviat al món professional, d’altres es dedicaran a l’ensenyament de tot l’après durant aquests anys de formació, d’altres optaran per continuar amb l’instrument que, també, estudien i d’altres es dedicaran a la composició. Puc dir, i és una veritat com el temple del Santuari del Toro, que un bon grapat de públic gaudiren del cant coral, una de les formes més emotives i poderoses d’expressió artística amb l’instrument més preuat i que ens ve regalat des del primer plor com és la veu.

Desitgem, idò, a aquests i aquestes joves, un brillant camí i, parafrasejant Salvat-Papasseit, esperonem-los a continuar, a través de directores esforçades i diligents com Mireia Barrera, en la senda, si més no de l’excel·lència, sí del gaudi propi i aliè de la música coral.

Cada filera és un camí,

llances esteses una a una;

si el núvol bronc passa per ‘quí

cada filera pren tot d’una

l’aire d’emprendre un nou destí