El Senyor Corxera empelta de modernisme el Claustre del Museu

Aquesta proposta ben bé podria estar confeccionada pel mateix Monsieur Croche, l’alter ego de Debussy, que a través dels seus diàlegs en crítiques musicals exposava la seva estètica antiacademicista. Impulsor de la modernitat, avorria les ràncies institucions musicals del seu moment contra les que sempre escrivia i composava.

I així es va plantejar el concert: una formació instrumental, unes autories i unes composicions per seduir al públic amb música no coneguda.

Els músics ovetencs van estar superlatius i molt aplaudits pel públic, a pesar de la calor, els renous dels enlairaments de l’aeroport!, i amb la dificultat de sonar amb una arpa prestada, fet però que va fer possible el recital amb l’estalvi del cost del seu transport.

L’actuació es va obrir amb el trist Elegiac Trio d’Arnold Bax, que commemora la Revolta de Pasqua a la Irlanda de 1916. Amb uns arpegis preciosos, més d’estupefacció que de ràbia, l’arpa convida al necessari diàleg fluid i suau entre la línia melòdica iniciada per la viola que respon amb perfecció la flauta. Més endavant es trobaran un exuberant passatge a l’uníson, perfectament afinat amb difícils sobreaguts flautístics i sisenes a la viola, abans de l’exposició d’un petit tema folklòric ad libitum amb el color dels harmònics de l’arpa que somnia en un passat llunyà.

L’obra primerenca Ad Infinitum de Salvador Brotons proposa un senzill motiu de quatre notes, que conté els apassionats intervals dissonants del tritó i la setena major per iniciar una captivadora peça lírica que va permetre comprovar la solidesa i compenetració dels músics com a vertader grup de cambra, on va destacar el domini del pedal de Domené i el delicat final embellit amb els excel·lents harmònics artificials d’Álvaro.

Després es van interpretar tres peces breus de Gabriel Fauré, que dubtem si el Senyor Corxera hagués aprovat. Però van deixar percebre l’extraordinària musicalitat dels intèrprets individualment, on es va emfatitzar la sonoritat i els bonics però arriscats digitats de l’Après un rêve, els colors i la conjunció de la siciliana del Pelléas i la gran destresa dels glissandi i dolços arpegiats de l’original Impromptu.
El que sí que legitima Debussy és la música espanyola d’arrelament popular, on es barreja el somni i la riquesa del ritme. I fou aquí, on la Suite popular espanyola de Moreno Buendía no va defraudar.
I finalment, la peça més esperada, la magistral Sonata a trio de Debussy que ha esdevingut peça cabdal d’aquest conjunt de cambra innovador.

Debussy s’allibera de les formes musicals consolidades, conservadores, i explora les infinites possibilitats de la combinació. Evocadora i emocionalment ambigua porta al màxim l’exigència tècnica dels seus membres que van saber estar al nivell, amb una incomptable combinació de colors, harmonies, indicacions dinàmiques i agògiques, i un reguitzell d’efectes especials.

El grup va acabar la vetllada regalant la interpretació de l’Intermezzo de l’òpera Carmen de George Bizet.

Com va vaticinar el Senyor Corxera, la potència impressionista seguirà viva, i si el Domené Trio continua perseguint aquest impuls per l’originalitat els augurarà un futur brillant.