Evoé a la pedrera de Cala en Blanes

L'espectacle parteix de la tradició esmentada però la fusiona amb recursos i sons contemporanis de música electrònica que, potser, per a un públic que no tengui referències de la música original, esdevé molt abstracte. Com si allò local no acabi d'arrelar prou en allò universal... O potser certes distorsions van massa enllà?

La veu de Mazzotta aporta la dimensió més propera a la terra i les veus del cor femení doten la proposta d'una dimensió més estilitzada, més etèria. Molt bon treball el del cor que, des que aparegué a escena en processó per l'espai de la pedrera i salmodiant una lletania que recordava el brunzir d'un eixam d'abelles, va fer gala d'una afinació i conjunció impecables. Molt precises en totes les seves intervencions i també en la seva feina escènica. Bravi!

Perquè la proposta anava molt més enllà d'un concert a l'ús i entrava dins una concepció dramàtica que l'acostava a la performance. Preciós el disseny de l'espai escènic i, sobretot, de la il·luminació. Des d'un bon començament, tot just va caure la llum i es va instal·lar la penombra que precedeix la nit, un fum blanc va envair l'escena i la va difuminar com en una mena de ‘sfumato' que li conferia un estatus pictòric molt interessant. El joc de la il·luminació va resultar clau per crear l'atmosfera de l'espectacle i dotar-lo d'aquesta condició ritual que els seus creadors li han volgut atorgar.

En aquesta recerca del ritual, la referència al culte de les Bacants dionisíaques, com a element alliberador i desinhibidor, funciona per fugir de la vida domèstica encorsetada i entrar en un estadi de llibertat i alegria. Heus aquí la catarsi.

Ara bé, malgrat l'espectacle està molt ben treballat (això és innegable i evident) i tots els elements de què es conforma són de qualitat, l'abstracció de tot plegat, junt amb una música monòdica i molt obstinada, la manca de comprensió textual i unes transicions escèniques que iteren recursos i elements, així com una manca de construcció emotiva que et portés com a espectador al lloc on es vol arribar, és a dir, la catarsi, va fer que, almenys qui escriu, no assolís el pretès estadi que es perseguia... Per descomptat, altres espectadors opinaran ben al contrari...

Sigui com sigui, però, l'aposta del festival per descobrir-nos nous espais que s'adapten als nous llenguatges que ens presenten és d'una valentia inusual i s'ha d'aplaudir el risc que són capaços de córrer a l'hora de confeccionar una programació sense concessions a la comercialitat.