Aquest divendres, a l’ignot espai de la pedrera de Cala en Blanes, arribava la tercera proposta del festival Pedra Viva. Evoé és un espectacle que la crítica ha descrit com una mena d’exorcisme coreogràfic en què el productor i músic Raül Refree, acompanyat per la cantant italiana Maria Mazzotta i el català Cor Plèiade, rellegeixen en clau contemporània el ritme de la tarantel·la de la regió de la Puglia, on cada estiu s’hi congreguen centenars de persones per ballar la tarantel·la, en una mena de modern ritual catàrtic.
L’espectacle parteix de la tradició esmentada però la fusiona amb recursos i sons contemporanis de música electrònica que, potser, per a un públic que no tengui referències de la música original, esdevé molt abstracte. Com si allò local no acabi d’arrelar prou en allò universal... O potser certes distorsions van massa enllà?
La veu de Mazzotta aporta la dimensió més propera a la terra i les veus del cor femení doten la proposta d’una dimensió més estilitzada, més etèria. Molt bon treball el del cor que, des que aparegué a escena en processó per l’espai de la pedrera i salmodiant una lletania que recordava el brunzir d’un eixam d’abelles, va fer gala d’una afinació i conjunció impecables. Molt precises en totes les seves intervencions i també en la seva feina escènica. Bravi!
Perquè la proposta anava molt més enllà d’un concert a l’ús i entrava dins una concepció dramàtica que l’acostava a la performance. Preciós el disseny de l’espai escènic i, sobretot, de la il·luminació. Des d’un bon començament, tot just va caure la llum i es va instal·lar la penombra que precedeix la nit, un fum blanc va envair l’escena i la va difuminar com en una mena de ‘sfumato’ que li conferia un estatus pictòric molt interessant. El joc de la il·luminació va resultar clau per crear l’atmosfera de l’espectacle i dotar-lo d’aquesta condició ritual que els seus creadors li han volgut atorgar.
En aquesta recerca del ritual, la referència al culte de les Bacants dionisíaques, com a element alliberador i desinhibidor, funciona per fugir de la vida domèstica encorsetada i entrar en un estadi de llibertat i alegria. Heus aquí la catarsi.
Ara bé, malgrat l’espectacle està molt ben treballat (això és innegable i evident) i tots els elements de què es conforma són de qualitat, l’abstracció de tot plegat, junt amb una música monòdica i molt obstinada, la manca de comprensió textual i unes transicions escèniques que iteren recursos i elements, així com una manca de construcció emotiva que et portés com a espectador al lloc on es vol arribar, és a dir, la catarsi, va fer que, almenys qui escriu, no assolís el pretès estadi que es perseguia... Per descomptat, altres espectadors opinaran ben al contrari...
Sigui com sigui, però, l’aposta del festival per descobrir-nos nous espais que s’adapten als nous llenguatges que ens presenten és d’una valentia inusual i s’ha d’aplaudir el risc que són capaços de córrer a l’hora de confeccionar una programació sense concessions a la comercialitat.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.