En la seva revisió, en aquest «Breaking Bach», Marigó compta amb les percussions de David Domínguez i el baix elèctric d’Ismael Alsina. Els dos aporten textures i colors amb una gran personalitat musical. Els tres conformen un deliciós trio, compenetrat en la part artística i humana.
Arranquem amb una peça poc coneguda, el tema i variacions «Aria variata BWV 989». Marigó ataca el tema amb un so pulcre i precís, dins de l’estil «bachià», mostra de la sòlida formació clàssica que atresora. Després es succeeixen les variacions, però no les de Bach. Sobre ritmes de «soleá» Marigó revela com construeix ell sobre el llegat dels predecessors, una forma meravellosa i plena.
Sense pausa arriba «Trencadís», el primer mosaic que ens presenta Marigó i que ha construït a partir del «Preludi en do menor BWV 847». El ritme -clàssic i modern- és l’element que ho vertebra tot, mentre els dits de Marigó recorren explosivament el teclat.
La primera part del concert és tot un manifest. La posada en escena és juganera, propera i vibrant, on el nostre protagonista balla descalç, canta, i fins i tot gruny de satisfacció. Musicalment, Bach és l’excusa per a crear un univers sonor únic i personal on hi quep qualsevol estil: flamenc, jazz, música d’arrel, llatina, dodecafònica, romàntica, pop… Només hi ha una condició: la música ◄«clàssica» ha de ser un vehicle de connexió, d’expressió personal, mai més una eina competitiva i esnob.
Seguim, ara Marigó ens explica musicalment una part de la seva història. «Lluna sencera» és un viatge intens i variat que traspua adoració cap a la musa que l’ha inspirat, la seva dona. Inclús quan mostra l’amor per la seva parella, Marigó no pot oblidar la seva estima per Bach i amaga, com una divertida pilleria, el nom del seu ídol entre les milers de notes de la composició.
Després del clímax, el trio respira i ens deixa respirar amb la seva versió del bellíssim coral-preludi «Erbarme dich mein, o Herre Gott BWV 721». L’atmosfera emocionant i mística creada per Bach esdevé, en la lectura «marigonesca», un univers de serenor i pau.
Amb «Papallona» tastarem un altre bocí de l’experiència vital del pianista i compositor. En les seves pròpies paraules, l’obra «parla sobre una de les certeses humanes: el dol. La pèrdua d’algú des del punt de vista de l’acompanyant, que viu aquesta partida com un procés complex de metamorfosi». És el Marigó més íntim, reflexiu i personal.
El títol de la darrera peça, «Samfaina», no pot ser més descriptiu. Com si tractés d’endevinar quins ingredients secrets amaga l’àpat que assaboreix, l’espectador no pot deixar d’intentar reconèixer cada trosset de Bach que Marigó ha posat a un plat que desborda musicalitat.
L’energia dels intèrprets és tal que encara ens regalen un darrer cover sobre el coral «Wohl mir, daß ich Jesum habe» de la «Cantata BWV 147», i una sentida buleria.
Refrescant equador de festival el que hem viscut aquest vespre a l’Orfeó Maonès, a càrrec d’un alquimista musical divertit i profund al mateix temps. Llarga vida a MariBach!
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.