En Joan Taltavull ens va avisar. La setmana anterior havia començat el Pedra viva d’enguany i ho havia fet sota terra, en una pedrera enfonsada. Avui, va dir, ens hem traslladat al cel. Estàvem a dalt d’un turó coronat amb una era que s’hauria d’escriure en majúscula. Allà, un centenar de persones assegudes al seu pedrís circular, emblanquinat, rebíem el mar del nord que ens duia sense remei la tramuntana. Havíem pujat caminant l’últim tram d’un camí de terra dels verals de Ferreries.
Sèiem i esperàvem. Al fons, el mar del nord de l’illa, i el sol a ponent que ja havia començat a caure. Llavors va aparèixer un noi, en realitat era un àngel vestit de noi. Ho vaig descobrir quan tot va acabar. I és que a Menorca, més amunt de Ferreries, en Mark Pulido, aquest és el seu nom, ens va obrir les portes del cel i va crear un d’aquells silencis que només saben crear els àngels quan passen. En el d’ahir que va ser llarg i profund ens hi hauríem volgut quedar.
Havia buscat i llegit: «Mark Pulido descobreix a l’Índia el so de les biles, campanes planes d’alta freqüència vibratòria, amb les quals inicia un camí d’investigació, artístic, terapèutic i espiritual».
Anava previnguda i disposada a deixar-me ferir en el millor sentit de la paraula. El concert va començar. Només va caldre un cop suau a les primeres biles per saber que el seu so és el d’abans de tot. Ens vam asseure millor o ens vam estirar a terra, potser amb els ulls tancats, i ens en vam anar a un lloc primigeni, perdut molt lluny a dins nostre, on la consciència no té res a dir.
Un lloc d’abans de la paraula, d’abans de saber que un dia hi hauria ciutats, un so primordial que ens deixa sentir de què està feta la música i com és la música d’abans de la música. Estàvem a dins del so. El vent i la caiguda del sol feien de nosaltres, tan quiets, personatges d’un espai irreal.
Ho sé perquè en un moment donat vaig obrir els ulls. Vaig veure en Mark Pulido a contrallum, obert davant d’un mur mòbil, vibràtil, de planxes de coure o d’aram i de metalls que desconec. La poma necessita un paladar per tenir gust de poma. Les biles necessiten que les toqui en Mark Pulido (es veu que es coneixen molt bé) amb aquesta obertura, per donar a llum tot el seu potencial: la bellesa, la llarga durada i el viatge en la distància del seu so.
El cos de l’intèrpret entregat a un mur que vibra i que és del color de l’or. En veure’ls junts, ja vaig sospitar que potser allò que veia era la porta del cel que aquell noi podia obrir-la una estoneta per a nosaltres. Que era un àngel ho vaig saber després, perquè va semblar que aquella hora meravellosa de música pura, hagués sigut feta només en honor al silenci sagrat que la va seguir. No sé si el vent va parar, us asseguro que vaig deixar de sentir-lo mentre vam callar.
El sol ja havia caigut rere el turó de davant. Vam baixar tranquil·lament. Tot era molt senzill: la vida podia tornar a ser petita, dolça, com li agrada ser.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.