Marc Riera: «Ballar és sentir i fer sentir al públic»

Quan i com va començar l’afició a la dansa?
—Quan era petit, m’encantava veure les gravacions dels festivals d’Ute, on ma mare ballava. Vaig provar alguns esports, que no m’acabaven d’agradar, i finalment vaig demanar que m’apuntessin a flamenc.

No devia ser fàcil, llavors devia ser una escola on la majoria eren filletes.
—No va ser mai un impediment, ni em va fer vergonya que només fossin fietes. El mateix fet de poder fer el que jo veia als vídeos, ballar, era una felicitat extrema. Que només hi hagués al·lotes em passava desapercebut.

Per què volia ser ballarí?
—El que més m’agrada de ser ballarí és interpretar històries. Per exemple, aquest cap de setmana ser al Teatre Principal és un luxe, i és genial poder ser un personatge. Intentar captivar el públic, deixar una petita essència en les persones que et venen a veure. Fer sentir coses.

Quina és la seva perspectiva davant els problemes i els obstacles de la vida?
—Aquest any m’han passat moltes coses, i he après molt. La vida s’ha de superar, no analitzar. De vegades hi ha que mirar el present i determinar quina és la millor decisió, i si és necessari també analitzar, però d’altres vegades no importa. Senzillament, basta deixar que el temps passi. La clau és prendre la decisió correcte per superar els obstacles.

Ha sigut guardonat amb la Medalla de Plata en els concursos internacionals Vaslav Nijinsky d’Osca i de Torrelavega. El món de la dansa, és dels més exigents?
—Sí és correcte. A Torrelavega primer vaig guanyar la plata, i la segona vegada l’or. Sí que és un món molt exigent, i no sempre el més valorat. L’exigència del món de la dansa prové de la tècnica Russa. Té un caràcter mil·limètric descendent de la disciplina militar. En un moment dat, els militars russos van tenir classes de dansa. Van ser l’esguard inicial de la dansa clàssica, i encara perdura aquesta mirada dedicada.

Compagina el ball amb la feina docent amb la companyia Jac Ballet, on interpreta papers de solista i principal.
—És una vida entregada. Ball cinc hores al dematí, dono classes quatre hores al capvespre, però aprens contínuament. Quan balles sents unes coses, i quan ensenyes, transmets coneixements i emocions. La mesura de l’ensenyament, és apassionant, perquè després t’ho auto-apliques. També faig feina una jornada parcial a Zara, on tenc la sort de poder-la planificar per dies. És veritat que és entregat, però aprens i t’adoba moltíssim.

El ballarí, per mantenir-se, s’ha de diferenciar constantment dels altres?
—A una companyia professional el ballarí ha s’ha de saber diferenciar, desenvolupant un paper individual, i també estar a l’alçada en grup. Cadascú té un estil propi, n’hi ha que salten més o menys. S’ha d’intentar mantenir al màxim el físic, la tècnica, i l’essència de ballar i transmetre. La postura corporal, l’entrega, la dedicació.... t’ho endús de la dansa a la vida personal i laboral.

Com gestiona la feina, l’assaig, les funcions....?
—No és només quadrar els horaris i els assaigs, sinó poder aguantar el ritme. Per jo és el pitjor. Tens que estar disposat a donar molt de la teva vida. Tu ets el què balles, el temps que li dediques, l’esforç que poses en cada projecte. Has d’estar disposat a entregar molt i és la única forma en la que es pot dur. És el que ho determina tot, o t’hi dediques, o ho deixes com fan moltes persones. Has d’estar entregat.

Ha tornat per participar en el Festival des 50 anys de l’Escola Ute Dalh a Menorca, què ens mostrarà?
—Me fa moltíssima il·lusió. És com tornar als inicis, però evolucionat. Celebrar els 50 anys de l’escola és un moment únic. Presentaré una coreografia meva. Na Ute em va facilitar les músiques, que són precioses, de les que he volgut fer una coreografia professional i pròpia, que després pugui ser ensenyada a la meva escola Jac Ballet, i també que es pugui traslladar qui sap a on. Em sembla que l’ocasió ho mereixia. Serà d’estil clàssic, i ho faré amb Ester Van Walré. Ballarem una part en parella, els dos tos sols, i novament en parella a sa part final, més animada.

En Marc expressa la bellesa d’un somni realitzat, i de compartir-lo amb les persones i els llocs que han estat significatius en la seva vida. És com si el somni esdevingués part de la nostra història personal i cultural.