Carlos Mascaró i Damià Coll, units pel seu art: «Quan un pinzell fotografia i una càmera pinta»

«Quan un pinzell fotografia -en al·lusió a la perfecció pictòrica de Carlos Mascaró- i una càmera pinta» -fent referència a l’obra fotogràfica que recorda a un quadre de Damià Coll- és el títol de la mostra dels dos artistes de Ferreries.

Carlos Mascaró és captat a la filmació al seu estudi, treballant amb el pinzell, amb el pigment blau pur lapislàtzuli, originari d’Afganistan, que dona color al turbant de l’icònic quadre «La noia de la Perla», de Johannes Vermeer, que ha reproduït. I que meravella amb la qualitat artística des de la paret de xemeneia del seu estudi. Forma part d’un art que Mascaró venera, i que complementa amb viatges a Holanda, a Delft, d’on era originari el clàssic del segle XVII, a qui considera el seu mestre; fins al punt de convertir-se en un dels millors experts de la vida i la tècnica de Vermeer.

Damià Coll el filma en la seva minuciositat, perseguint la perfecció del quadre. Hi veim les obres d’interiors, els bodegons i els retrats... En un joc visual on no saps on acaba la realitat i on comença la pintura. I el mateix passa amb la fotografia que hi surt de Damià Coll, que, a base d’instantànies del litoral, ens trasllada a tot un univers pictòric. I que és fruit de l’abstracció de l’autor en la preciositat del paisatge, de la mirada especial que el converteix en art. En total, 12 minuts de pel·lícula.

No era fàcil convèncer per aquesta exposició al pintor Carlos Mascaró, lent en el treball, com el mateix Vermeer, on no hi cap el concepte de temps. En aquesta producció d’artista, feia sis anys que el pintor de Ferreries no recollia els seus olis en una mostra; «des que vaig tenir l’honor de ser triat», diu, per a la inauguració del Centre d’Art i Cultura Ca n’Àngel des Mercadal.

Junts en una exposició

Li va agradar la idea que li proposà Damià Coll, cercador també de la perfecció a costa del rellotge, reduint, amb l’art del clic, la bellesa a la mínima expressió. I ara els trobarem reunint junts en l’exposició 12 de fotografies, les darreres de Damià Coll que es poden contemplar com si fossin pintura, i 14 obres de Carlos Mascaró, entre aquestes, les figures de personatges exòtics, dels quals treu un personal retrat. Perquè, puntualitza el pintor, la de l’artista no és la pura realitat, sinó una realitat transformada, filtrada per la sensibilitat.

El polifacètic Atonio Gala va dir que, si avui visqués Johannes Vermeer van Delft (Mascaró, quan el cita, li respecta fins i tot el nom sencer), pintaria com Carlos Mascaró. D’una confessió personal, molt onírica, sabem que els dos pintors mantenen converses en la intimitat, que Mascaró de vegades li diu «Joan», i que molt probablement a l’artista neerlandès se li eixampla el cor a cada visita que el de Ferreries fa a la seva tomba, un cop a l’any, dipositant-hi una tulipa o un pinzell. Coses d’artistes.

L’art del clàssic el va descobrir de la mà del seu germà Jaume Mascaró, quan tenia 14 anys. De llavors ençà, ha estat pura passió. I fascinat en la tècnica, treballant de forma autodidàctica, obrint la ment amb viatges, recopilant llibres, s’ha consagrat el pintor de Ferreries al seu realisme. Amb particularitats, com la llum pròpia de Menorca. I divertint-se amb els pinzells, amb domini de la tècnica, s’ha atrevit a fer variacions, com del quadre de «La lechera», on pinta dos gats que beuen la llet que regalima a l’original.

L’obra de Carlos Mascaró (no fa falta dir-ho) és molt més que Vermeer. Però aquesta relació ha estat ara notícia per les dues obres seves que s’exposen des del passat mes de maig al Museu Vermeer Centrum d’Holanda, per mediació de qui n’és el director, Herman Weyers, quan va descobrir aquesta devoció de Mascaró i el resultat que dona en les reproduccions de l’artista de Delft.

A la seva casa de Ferreries ens mostra el primer llibre que parla de Vermeer, en una edició única que té 160 anys, i que forma part de la seva vasta col·lecció, on tenen cabuda també, entre altres, els marcs antics.

Amb la mateixa ànima d’artista s’acosta al paisatge Damià Coll. Amb fotografies que, gràcies a un moviment intencionat de la càmera, es poden contemplar com aquarel·les. Treballa amb similar ritme que el pintor amb qui comparteix l’exposició, perquè a la natura, contemplant-la, perseguint la llum més particular, emfatitzant el més petit detall, s’hi ha passat hores... Tota una vida. Damià Coll i Carlos Mascaró s’han consagrat a l’art des de la gran sensibilitat que els caracteritza. I l’han convertit en la seva gran raó de viure.