El Teatre s’omple d’eufòria amb la màgia de Puccini

En la primera funció de «La bohème» hi va haver emoció a betzef, llàgrimes i rialles, la pell que s’escarrufa a cada compàs i una sensació d’eufòria per allò viscut que només passa en les grans ocasions. És la màgia de la música de Puccini en mans d’uns artistes que ho van donar tot. Ja s’havia comentat durant les setmanes prèvies que els cantants que venien són dels més destacats en el panorama internacional. Però el currículum no serveix de gaire en aquest món, ja que cada vegada que trepitgen l’escenari necessiten actuar al nivell de les expectatives posades en ells. I vaja si van treballar bé. Ho pot dir qualsevol que hagi estat a la sala la nit passada. A la sortida, cares de satisfacció entre el públic que va omplir de gom a gom el Teatre Principal de Maó.

S’ha de destacar el maridatge -manllevant un terme culinari- de les veus, una combinació com poques vegades podrem escoltar. Carolina López Moreno serà recordada com una gran Mimí, amb una veu que ens va deixar embadalits i un magnífic domini del volum i el fraseig. Ivan Ayón Rivas, com a Rodolfo, amb un timbre molt net i atractiu i una projecció ben controlada, va estar a l’alçada de la seva parella escènica. Són dues veus que estan gaudint una gran carrera internacional per alguna cosa. Però a més s’ha de destacar el seu treball com a actors, ingenus i tendres al principi, en una relació que evoluciona a velocitat de la llum i que els fa experimentar el millor i el pitjor de la vida.

El seu col·lega Marcello va estar interpretat per un magnífic Davide Luciano, que és un dels barítons més destacats en l’escena actual i que després de Menorca treballarà al festival de Salzburg, l’Arena de Verona, l’òpera de Viena i fins al Met de Nova York. Amb una gran presència escènica, ha estat objecte dels comentaris més elogiosos d’entre el públic. La soprano Enkeleda Kamani va ser una Musetta divertida i atrevida, però també un dels personatges més humans de la història, pendent del benestar de la Mimì moribunda.

Tots els altres membres de l’elenc van estar a l’alçada dels papers principals, formant una companyia molt ben equilibrada. Colline, interpretat per Roberto Lorenzi que va brillar amb la seva sentida ària «Vecchia zimarra»; un Carles Pachon que va transformar el paper de Schaunard en un autèntic protagonista; Fernando Latorre que, en uns papers en principi discrets com a Benoît i Alcindoro, els hi va saber donar el caràcter necessari per destacar. Adequada actuació d’Alberto Espinosa com a Parpignol, i ben correctes en els seus papers els menorquins Toni Seguí, Edu Cendán i Arnau Tarragó.
De Francesco Lanzillotta i l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears destacar l’excel·lent unió d’orquestra i veus, en una obra en què l’orquestra és un element indiscutible de la narració. Lanzillotta i l’orquestra van rebre el reconeixement efusiu del públic que els va acomiadar amb forts aplaudiments.
L’escena, sorprenent, d’aquelles que contribueixen a engrandir una òpera. Clàssica i senzilla, amb els elements imprescindibles per fer comprendre la història, prescindint d’artificis innecessaris i donant protagonisme a la música. Massimo Gasparon, el director d’escena, porta unes quantes temporades treballant a Menorca i sap com fer gaudir al públic de l’illa. Es nota el seu mestratge en una direcció d’escena cuidada al detall, coordinant el moviment de grans grups en un escenari limitat que va estar aprofitat fins al darrer centímetre.

Per acabar, un reconeixement més que merescut per al Cor dels Amics de s’Òpera de Maó i els Pueri Cantores de la Catedral de Menorca, ambdues formacions dirigides per Cristina Álvarez, i que poden actuar al costat dels cantants més internacionals amb tota la professionalitat que els caracteritza.