L’escriptor i gestor cultural Àlex Susanna (Barcelona, 1957) és l’autor de «La dansa dels dies», el tercer dietari d’un quadríptic que va començar el 2019 amb «Paisatge amb figures», va continuar el 2022 amb «El món en suspens» i que conclourà d’aquí a pocs mesos amb «L’any és inesperat». Aquest tercer dietari es presenta aquest dimecres, a les 19.30 hores, l’Ateneu de Maó amb una taula rodona en què participaran l’autor, els escriptors Maite Salord i Josep M.Quintana i el crític d’art Carles Jiménez.
Què és «La dansa dels dies»?
—És un dietari que comença el febrer de 2022, amb la mort de Joan Margarit i acaba el febrer de 2023 amb la invasió russa a Ucraïna. Entre aquestes dues dates el dietari reflecteix tot el ventall d’experiències que la vida m’ha deparat, des de les més tangibles, físiques i sensorials fins a les més abstractes i intangibles o metafísiques. Entre un extrem i l’altre hi ha un riquíssim ventall d’experiències i el dietari reflecteix tot açò.
Per què un dietari?
—Per mi és el gènere d’acció de gràcies, és el gènere literari que em permet ser agraït amb la vida en tot aquest ventall d’experiències que ens depara i això també és una altra idea que crec que traspua durant la lectura, aquesta sensació, aquesta necessitat de correspondre, si tu has fet una passejada la mar d’agradable o has estat escoltant una peça de música, has tingut una conversa amb algú o has fet un molt bon àpat, jo experimento la necessitat de correspondre-hi verbalment, és a dir, recreant-lo, fent-ne literatura.
Vostè ha dit que en aquest gènere el més important és el com, no el què.
— Sí, així és, a diferència del que es pensen molts lectors. Un dietari és un gènere literari, és narrativa de no-ficció. Per tant, jo em considero un narrador de no-ficció, però un narrador al capdavall i això és una qüestió important. El dietari és un gènere literari més que en el cas de la literatura catalana té una tradició força rica, bastant més rica que la que trobem en la literatura castellana, és un gènere bastant practicat.
De les experiències que narra, quines destacaria sobre les altres?
—Per mi és complicat destacar-ne, no faig massa diferència entre unes experiències i les altres. Jo defineixo el dietari com un transgènere, perquè és un gènere en el qual concorren tons i registres molt i molt diferents. Hi ha anotacions que poden semblar una mica assagístiques, n’hi ha d’altres que poden semblar gairebé com una microhistòria, com un conte, altres que tenen voluntat aforística i altres que poden ser percebudes com un poema en prosa. Per mi un dietari ha de ser tan divers com la pròpia vida, ha de reflectir el cúmul i diversitat d’estímuls que al llarg dels nostres dies rebem i de vegades aquests estímuls són, podríem dir-ne, grans estímuls, però de vegades poden ser petits estímuls, no faig diferències.
El dietari s’obre amb la mort de Joan Margarit. Per què?
—Amb Joan Margarit havíem estat molt amics, en el moment en què jo m’assabento de la seva mort, tot i que ja sabia que s’acostava el dia fatídic, sento la necessitat de fer un retrat del meu amic. Però perquè sigui un bon retrat cal que contengui diríem les seves llums i les seves ombres, i em sembla que aquesta necessitat de fer un retrat d’acord amb la meva visió de la persona en certa manera condiciona la resta del llibre. «La dansa dels dies» és un dietari que utilitzo, per dir-ho en termes pictòrics, un traç molt més lliure, molt més desinhibit. I això segurament comença amb aquesta necessitat de fer un retrat de Joan Margarit.
En aquest llibre no hi ha pràcticament dates, el que pot sorprendre en un dietari.
—El dietari, en tant que transgènere, ha d’estar molt ben amalgamat, cada fragment ha d’empeltar-se amb el següent, i entre tots han de formar un tot harmònic. Per això, el meu és un dietari sense dates, de dates n’hi ha molt poques, evidentment el dia que mor Margarit sí que especifico el dia què és, també el dia de la invasió d’Ucraïna, però en general si vostè i jo ens hem conegut un dia, això té molt poca importància. La importància és què va passar, si ens hem conegut el 4 o el 7 de maig és irrellevant. El que sigui un dietari sense dates és el que li dona una agilitat i un determinat ritme.
Fa molts anys que vostè té una segona residència a Menorca, apareixen l’Illa i les seves amistats menorquines?
—En «El món en suspens» de 2022, que és el dietari de la pandèmia i el confinament, està dedicat a una persona que va ser un dels meus millors amics, Emili de Balanzó, i a dos pintors amics relacionats amb Menorca que van morir aquell mateix any, que eren Josep Serra Llimona, amb casa a Fornells, i Simó Busom. A «La dansa dels dies» hi ha converses amb J.M. Quintana o Ponç Pons i està dedicat a dues persones que apareixen molt en el decurs dels meus dietaris que són el poeta Feliu Formosa i l’historiador de l’art J.F. Ivars. Aquell any vaig llogar un veler i vam fer la volta a l’Illa, tot navegant vaig estar llegint el llibre «Venècia. El león, la ciudad y el agua» de l’escriptor neerlandès amb casa a Menorca, Cees Nooteboom. Compagino alguna nota de paisatge sobre el port de Maó amb la lectura del seu llibre, que és formidable, sobre Venècia. Em fa gràcia això d’estar llegint en alta mar el que Nooteboom havia escrit a la seva casa de Sant Lluís.
Precisament, va guanyar el Premi Josep Pla amb «Quadern venecià».
—Sí, el 1988 vaig guanyar el Premi Josep Pla amb «Quadern venecià», el primer dietari que vaig publicar, Era un dietari autèntic que escrivia per a mi mateix sense pensar que seria publicat.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.