Miquel Àngel Adrover presenta els seus nous poemes a Maó

Precisament això, l’espai-temps, és el tema central de «Les Cares de la Cugula». El poemari ofereix al lector una reflexió sobre «tota aquella gent que no s’ha sabut adaptar a l’espai-temps que li ha tocat viure i actua com una planta invasora». Aquesta planta invasora, que és la cugula, neix a totes bandes i és la metàfora emprada per representar aquest fenomen. I és que, tal com explica Aldrover, «tots som cugules perquè no estem 100% còmodes allà on vivim». Aquesta definició es pot aplicar des d’ell mateix fins a «un alemany que es compra una casa aquí i no s’adapta mai allà on viu».

I és que aquesta sensació, present a la seva Mallorca natal, assegura que també es pot traslladar a Menorca o la mateixa costa de Catalunya. «Qualsevol espai mediterrani està en la mateixa situació que nosaltres. La gent local s’ha vist desplaçada i es sent estrangera dins ca seva», afirma l’autor.

A la vegada, explica que el primer poema de l’obra rep el nom de «Binigaus» perquè el va escriure a aquesta platja. Tanmateix, la resta no fan menció a una ubicació en concret de forma explícita, encara que la meitat del poemari és una referència constant a Menorca. «Hi ha un poema que xerra del mític bar Texas, un altre que descriu pròpiament el port de Maó, però no ho diu... El lèxic que faig servir inclou algunes paraules exclusives de Menorca i ho don a entendre al lector», deixa caure el poeta.

A cavall entre dues illes

Guanyador del Premi Josep Vivó de glosa escrita en dues ocasions, Miquel Àngel Adrover porta instal·lat a l’Illa dos cursos acadèmics, on exerceix de professor de llengua catalana a l’IES Cap de Llevant. Als seus alumnes els mostra el món de la glosa, en el qual ell va entrar molt jove. De fet, ara que el Consell ha posat en marxa el mateix Premi Josep Vivó de glosa escrita en versió juvenil, els està animant a participar-hi mitjançant diferents sessions de glosa a classe.

En el seu cas, estava acostumat a fer glosa mallorquina, la qual es realitza a cappella. En canvi, la glosa menorquina incorpora el so de la guitarra, una musicalitat a la qual Adrover s’ha adaptat sense cap problema. I és que en les seves paraules, el glosador és «aquell que diu les coses que molta gent no s’atreveix a dir».

Familiaritzat amb la crítica política tan característica de la glosa mallorquina, a Menorca ha trobat que no s’estila tant. Per a ell, la glosa és una forma de «convertir la crítica en art». D’aquesta forma, és «més assequible» per a tots els públics. Per tant, la glosa s’acaba convertint en un filtre que transforma temes incòmodes en qüestions que generen interès i debat entre els participants.