‘The opera locos' embogeix el Principal

En el seu periple per diferents escenaris nacionals i internacionals, era de justícia que el Teatre Principal de Maó fos una d'aquestes aturades, essent com és un coliseu tan emblemàtic i amb una tradició operística que vessa per cadascuna de les taules del seu prosceni. Així ho van viure i sentir els cinc cantants-actors que van donar vida a uns personatges excèntrics i estirats, al més pur estil clown, i que van trobar en el públic menorquí que omplia el coliseu un aliat incansable en la construcció de l'espectacle.

Perquè és teatre, però també és òpera, i també és cabaret, filtrat per una estètica Disney. Jesús García, Irene Palazón, Maria Maciá, Jesús Álvarez i Jorge Tello construeixen uns personatges còmics que treballen des del teatre de gest però que ostenten la condició de cantants lírics amb la suficient autoritat com per oferir grans i coneguts moments del gènere operístic, com ara el «Va pensiero» de Nabucco, l'«Havanera» o el «Toreador» de Carmen, el «Babbino caro» de Gianni Schicchi, el vals de Musetta, de Boheme, «Vesti la giubba», de Pagliaci, el duet de les flors de Lakmé, la barcarola de Els contes de Hoffman, l'ària de la reina de la nit, de Flauta màgica, «Mon coeur s'ouvre a ta voix», de Samson et Dalila, o el «Nessun dorma» de Turandot. Entremig, molts i coneguts fragments de Fígaro, Traviata, cançó napolitana, Handel, etc., que es van entrelligant amb temes del pop-rock i que van edificant una lleu història d'interrelacions entre els personatges a partir del collage de tots aquests fragments memorables. No calen paraules, la música i les àries de les òperes escollides configuren el corpus semàntic d'una comèdia que segueix el patró de qualsevol òpera: soprano s'enamora de tenor, el qual està en hores baixes i es redimeix per amor; baríton i contratenor descobreixen anhels ignots i acaben també junts; i la mezzo, molt més terrenal, s'aparella amb un membre del públic. Un públic que, val a dir-ho, és també un personatge més de l'espectacle, en tant que participa del mateix per l'absència de quarta paret i la interpel.lació constant dels actors.

Una història senzilla però molt ben cosida, plena de referències contextuals que el públic menorquí, ben coneixedor del gènere, va seguir amb detall i que va fer les delícies de tots els assistents des del minut zero. Una il.luminació molt encertada, junt amb una escenografia versàtil i colorista i un vestuari i maquillatge que conformava per si mateix cadascun dels personatges, es van acompanyar també d'una sonorització justa i adequada que va tendir a oferir un so el més acústic possible.

El públic, heterogeni en edat, posat dempeus, va agrair llargament l'entrega i encert de tots els protagonistes i de la proposta escènica. Espectacles així esdevenen, sens dubte, generadors de nous públics. Veritablement, una nit d'òpera d'allò més divertida!