Dirigida per Alicia Majolero, amb la dramatúrgia de Pablo Corral, l’actor Pascual Rodrigo executa un molt ben treballat monòleg en el personatge de Pedro el Rojo, un ximpanzé capturat i sostret de la seua llibertat natural per a convertir-se en un simi que acaba parlant i assumint els rols de l’ésser humà com a sortida a la seua captivitat. L’obra ens interpel·la sobre la nostra naturalesa i la subjectivitat de la civilització. Un ximpanzé es transforma en un home per a trobar l’única sortida a la supervivència, perquè sap molt bé que no hi ha volta enrere per tornar al seu hàbitat natural.
És així com amb la metamorfosi s’allunya dels seus orígens. Aprèn a parlar, estudia i es dota de prou coneixements per explicar-se i per informar sobre el procés als seus professors i científics, dels quals no li interessa el que pensen. Sols pretén informar. També, com els homes, beu, fuma i es relaciona socialment. Després de cada jornada torna a casa on es retroba amb una moneia que té mig ensinistrada, amb qui juga i es diverteix però a la manera simiesca, amb els xiscles i els gestos innats, on de qualque manera reviu els seus instints selvàtics. No obstant açò, la mirada del ximpanzé li genera una pertorbació insuportable per veure-hi en ell el dolor de la domesticació civilitzadora que, ell, ja com a Pedro el Rojo, coneix prou bé: la humanització és la renúncia plena als orígens, a la llibertat. L’aculturació contra la pura naturalesa com la sortida del captiveri i l’esquivament de la mort. El protagonista té assumit el rol del supremacisme humà, que al final li permet sobreviure. De fet, un vespre a casa i en plena reflexió sobre la seua transformació acaba matant la seua moneia. No suporta més el dolor transgressor i opta per la condició humana i, així, renunciar definitivament a la seua espècie originària i salvar la vida, que no la llibertat.
Pascual Rodrigo desenvolupà un magnífic monòleg que ens feia preguntes que no les sabem contestar. O potser ja no les volem respondre. Alhora també ens demanà què és i com és realment la condició humana. En un escenari muntat entre barrots, talment quelcom privatiu, l’intèrpret explicà tot l’informe dirigit als científics amb la voluntat d’informar-los. Durant tot el procés escènic Rodrigo es va canviant de roba per marcar els temps del procés transformador i alhora escènic. Un tocador, un armari, una taula i un gramòfon, figurant la seua llar, i una petita tarima al centre amb barrots per representar el temps de captura i l’experiència amb la tripulació que el transportava. Una llum tènue que ajudava a ficar-se dins una història colpidora, dramàtica i dura alhora, i un públic atent i respectuós que va aplaudir generós al final.
Amb tot, una obra que des de la ficció ens fa veure la realitat. I la veritat. Perquè ens interroga la nostra pròpia existència i perquè el teatre és allà on podrem trobar les respostes més humanes. Va ser una nit fresca i agradable de lluna plena, quan l’home es torna llop i la moneia un ésser humà.
