Quartet Gerhard i Judith Jáuregui, retrobament al Claustre del Seminari

El concert començava amb na Judith al piano, sola, interpretant el «Widmung» (Dedicatòria) de Schumann. Un lied en què Robert Schumann expressa el seu amor cap a la seva promesa, Clara, en un somni de poeta. Anys més tard, després de la mort de Robert, Clara Schumann va escriure aquesta transcripció per a piano sol, que na Judith va desgranar amb un so clar i poderós i amb un perfecte equilibri entre l'articulació i l'expressió romàntica. La pianista interpretà dues obres més de Schubert i Liszt, consolidant un fraseig musical molt imaginatiu i demostrant una solidesa tècnica impecable.

Na Judith es declara una enamorada de Menorca i hem de dir que aquest és un amor correspost, perquè el públic del concert de dilluns estava visiblement enamorat d'ella i la seva interpretació musical.

El concert va continuar amb el quintet per a piano i cordes d'Enric Granados amb el Quartet Gerhard unint-se a Judith Jáuregui, una comunió que el públic esperava amb ganes. Amb aquesta peça, el compositor lleidatà uneix la seva indubtable sensibilitat ibèrica, l'humor de la música de saló i el refinament de l'estil clàssic d'una manera molt personal i efectiva. La simbiosi del quintet Gerhard-Jáuregui va ser magistral, mantenint un equilibri màgic entre descoberta i agradable familiaritat.

L'atzar va fer que l'espai del Claustre oferís dos moments en perfecta conjunció amb la música: En el segon moviment, d'eminent caràcter nocturn, les distants campanades de la Catedral van respondre a les campanes que evoca la part del piano; i en el tercer moviment, que intercalava frenètics passatges de dansa (potser una jota) amb moments més serens, el so de la viola i el primer violí s'entrellaçaven, fent que fos difícil identificar qui era qui. A causa de la disposició de l'escenari, els músics eren invisibles per a una part del públic, però el seu so fusionat i homogeni feia que el violí sonés com una viola, i la viola, com un violí.

Tota la segona part del concert va estar dedicada al compositor txec Antonin Dvorak. La música de Dvorak és com una casa acollidora on tothom s'hi troba bé. La personalitat d'aquest compositor traspua per totes les notes: un cor bondadós i generós.

Dvorak va ser un dels primers compositors europeus importants a visitar els Estats Units i tot i el gran èxit que hi va cultivar, va sentir-se sempre enyorat de la seva terra natal. Aquesta combinació d'enyor i alegria amara especialment el Quintet per piano i cordes en La Major, l'obra del programa que millor encaixava amb els sentiments de retorn d'aquest concert.

En aquest quintet, Dvorak s'inspirà en un gènere de poesia tradicional eslava, el Dumka, que es caracteritza per canvis sobtats de caràcter: de l'eufòria a la tendresa, de l'alegria èpica al lament. Els músics, profundament implicats en la música que tocaven, ens feien passar per tots aquests estats d'ànim.

Amb aquesta obra el quintet Gerhard-Jáuregui va brillar per la seva cohesió, una unitat de gestos excel·lent i un equilibri fantàstic entre l'expressió individual i la força col·lectiva. Vam quedar amb la impressió d'haver descobert la personalitat de cada un dels músics, que sumats feien un grup exquisit.

Sempre deim que Menorca és com un imant: «qui ve una vegada, sempre torna». En aquest cas Judith Jáuregui i el Quartet Gerhard van embadalir una vegada més el públic menorquí amb el seu magnetisme, que tornin quan vulguin!