Una exposició sobre el poder comunicatiu de les parets seques

«Es relat de ses pedres» està format per obres en què es troba un espai primordial, original, confrontat amb un principi d'ordenament, que està representat per les parets seques amb les quals l'Illa ha dibuixat allò que l'artista considera «la quadrícula íntima menorquina, un principi just i suficient d'ordenació en perfecte equilibri amb l‘entorn».

Tintoré recorda que quan era un fillet solia omplir les butxaques amb les pedres que arreplegava durant els passejos, «per jo era una forma d'estar prop de la natura, de tenir-la en mi mateix. Era una forma d'estar en connexió amb la totalitat que ens envolta. Recollir objectes de la natura és un gest que crea un fil conductor entre l'interior i l'exterior, en el jo i el meu entorn», assenyala.

L'artista afirma que al llarg de la seva història l'home s'ha distanciat progressivament del món que el sustenta, omplint de pedres les seves butxaques i experimentant un allunyament que no deixa de créixer i que sembla irreversible. Aquesta relació amb l'entorn es caracteritza, segons Tintoré, «pel que jo denomin la cultura de l'extracció, és a dir, l'ús sense restitució dels recursos amb què l'home s'ha apropiat de la natura. Aquesta cultura de l'extracció ha transformat l'home en un ser aïllat físicament, però també en un home mentalment i espiritualment separat de la natura. Per tant, recollir una pedra d'en terra podria considerar-se com un simple gest poètic, però és igualment un gest simbòlic, considerablement complex i comprometedor».

En aquest sentit, apunta que els homes que per progressar es van atrevir a desplaçar aquests milers de pedres amb l'esperança de tenir un espai habitable i productiu, van aconseguir un equilibri entre l'excés i la continuïtat de la seva presència.

La pell

L'exposició intenta transmetre la idea que, a imatge i semblança de la nostra pell, l'home ha de ser conscient que el planeta també té una pell que s'ha de protegir i cuidar com la pell del cos, la pell de la natura. En aquest sentit, l'artista assegura que durant el procés creatiu «necessitava expressar allò delicat i vulnerable d'aquesta pell, la seva omnipresència i la seva capacitat per ressorgir una i altra vegada fins que a la fi els quadres es van omplir d'una textura primordial, original i frondosa. Una essència natural que envaïa tot el quadre amb aquesta textura blava, verda i marró».

Tintoré assenyala que, imitant els processos d'intervenció de l'home sobre el territori, es va posar a cercar la millor manera de representar la presència humana en els quadres. «La vaig trobar en la línia com a essència geomètrica, una línia que ens representa a noltros, aquesta línia que ens delimita, que ordena, que assenyala, que divideix, que projecte, el traç que sense cessar hem dibuixat per conformar la nostra quadrícula íntima, un principi just i suficient per donar sentit a l'aparent caos de la natura», subratlla.