Una volta més al sol i torna, puntual, l'òpera a Maó. Divendres es produia la primera representació del títol d'enguany, «I Puritani», de Vincenzo Bellini, la darrera obra que va escriure el compositor abans de morir i que li va reportar gran triomf i fama.
Sota producció i direcció escènica de Giorgia Guerra (que ja coneixíem per la seva direcció d'«Ernani» a Máo), el títol d'enguany es vestia de sobrietat i minimalisme escènic, el qual contrastava amb un vestuari ric i elegant. Cert que potser l'escenografia resultà un tant austera i la direcció escènica de cor i cantants poc dinàmica, però cal tenir en compte la minvada qualitat teatral del llibret de Pepoli i la gran dificultat vocal de la partitura belliniana. El que va enamorar el públic fou la bellesa melòdica de la música de Bellini i la gran i arriscada demostració belcantista dels intèrprets principals al llarg d'una nit que va caminar cap al crescendo a mesura que avançava la representació.
Cal destacar el treball de Ruth Iniesta en el paper d'Elvira. La soprano aragonesa va construir un personatge viscut i sentit, amb una interpretació orgànica sostinguda al llarg de tota l'extensió de l'obra, que va atorgar unitat i coherència a la producció. Des del punt de vista vocal, va estar generosa i esplèndida! Va saber mesurar amb intel·ligència el cabal vocal al llarg de l'extensíssim i dificultós rol del personatge i va oferir totes les belles floritures i sobreaguts que el públic espera d'aquesta òpera (malgrat moltes d'aquestes notes extremes no fossin escrites pel compositor, sinó incorporades per la tradició). Veritablement magnífica!
Celso Albelo, tenor canari ben conegut i estimat pel públic menorquí, va mostrar un cop més la solidesa del seu cant i el perquè és un dels tenors més demandats arreu. Paper agut fins a l'extrem en tota la seva extensió, conté també la nota més aguda que s'ha escrit per a tenor, un Fa4. Quan Bellini escrivia aquesta obra, la tècnica vocal dels tenors era molt diferent a l'actual i els cantants enfrontaven aquestes notes estratosfèriques amb el falset, no pas a veu plena. Però avui en dia no seria de rebut que un tenor interpretés aquests rols amb els recursos vocals d'aleshores. S'espera una veu present, plena i sonora. Aquest és el motiu pel qual molt pocs cantants poden permetre's emetre el Fa4, i es substitueix per un Re4. Però divendres, Albelo ens va regalar un Fa4 en plenes facultats, en un exercici d'entrega i risc a parts iguals. Un rol molt complicat el seu que Albelo va defensar amb molta professionalitat. Bravo!
Stephan Astakhov, el jove baríton d'origen rus que substituia Davide Luciano, fou una feliç descoberta. Posseidor d'una veu brillant i potent i d'una línia de cant elegant i molt musical, va fer un Riccardo Forth convincent i contundent. Sorprenent que un baríton tan jove (26 anys) enfronti ja aquests rols amb una veu tan madura. Només en l'inici d'algunes escenes se'l notava molt centrat en la vibració vocal i se'n ressentia la claredat melòdica (extrem que no passa d'anècdota vist el boníssim treball global). Esplèndit al duet amb el baix «Suoni la tromba, e intrépido»!
Simón Orfila en el paper de Giorgio Valton també va deixar bona constància de perquè és un intèrpret reclamat als principals teatres d'òpera. La carrera d'Orfila és, a aquestes alçades, una carrera sòlida i feta de certeses: la certesa que oferirà un personatge cabal; la certesa que vocalment estarà impecable; la certesa que escènicament no existiran fissures interpretatives; la certesa que el públic valorarà la seva presència vocal i escènica. I així fou també en aquesta ocasió. Orfila va consolidant una veu homogènia i que guanya en els greus molta presència. Un actiu segur el baix-baríton alaiorenc! Així li va reconèixer el públic que omplia el teatre, juntament amb estima i admiració.
En els papers secundaris, Luis López va fer un Lord Gualtiero Valton molt adequat en l'aspecte vocal. No tant el Sir Bruno Robertson de Francisco Corujo, ni la Enrichetta di Francia de Lidia Vinyes-Curtis. Ambdós van quedar vocalment enrere i van fer certa l'afirmació que en l'òpera no hi ha «papers petits».
Menció a part mereix el cor d'Amics de s'Òpera, ja que va fer un boníssim treball d'una partitura exigent i complicada vocalment. El seu protagonisme fou molt notori i van treballar a molt alt nivell en totes les seves intervencions. Un fort aplaudiment, amics!
L'OSIB, sota direcció d'Oliver Díaz, va posar de manifest la riquesa orquestral de la partitura de Bellini i va sonar compacta, enèrgica o delicada segons l'ocasió, i rica en dinàmiques. Un gust poder gaudir de l'orquestra de tots també a casa nostra. Bravi!
En definitiva, una nit d'òpera de gran nivell la que es va viure divendres al Teatre Principal de Maó, ple a vessar d'un públic entregat que reafirmava així el seu idil·li centenari amb el gènere operístic. Un magnífic inici de trajecte per a la nova gerent del coliseu maonès, Nieves Portas, a qui aprofitem per donar una càlida benvinguda. Salut i òpera, benvolguts!
3 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
Magnífica ressenya de Maria Camps. Voldria afegir alguns apunts després de sortir de la d'avui diumenge. Celso està augmentant la densitat de la seva veu. És el Celso que coneixíem quan canta a mezza-voce, però si canta forte ja deixa de ser tenor lleuger i passa a líric on els do sostinguts seran prest impossibles. Però és un atleta i ha aguantat tota l'obra. Espectacular la Iniesta. Quina soprano!. Dessitj que no es faci mal bé i pugui seguir uns anys en el registre de lleugera, però provant alguna Traviatta. El seu agut és clar i segur. No n'hi ha gaires com ella. I Simon ha madurat tant que els greus que ha fet avui, no els hi havia sentit mai. Clars, de fiato i segurs. S'ha de decidir si fer més papers de baix que rasquen a terra o de baixos barítons per fer Tosca i Escamillo. Em sap greu però el director no m'ha entusiasmat. Volia veure qui donava més decibels, la orquestra o els cantants. Per desgràcia ha guanyat ell. No sé qui va decidir no fer els talls normals, però en alguns moments s'ha fet llarga. El cor magnífic, amb matisos, sense cridar i amb personalitat. Potser tenen raó els que demanen menorquins per als papers secundaris i també algun conveni amb l'orquestra per incorporar músics estudiants menorquins a l'orquestra, però això és un tema cultural que s'ha d'aclarir prest.
Antes, esos papeles secundarios eran interpretados por jóvenes voces locales con posibilidades de proyección de futuro, y así se les ofrecía la oportunidad de ir trabajando en escena y aprendiendo el oficio desde abajo. De ese modo pudieron salir a la palestra algunos jóvenes cantantes líricos menorquines que posteriormente hicieron carreras profesionales durante muchos años. Ahora este conglomerado de personajes que conforman esa fundación, tienen como preferencia contratar siempre cantantes foráneos, aún incluso para esos roles secundarios. Muy mala política cultural desde las instituciones, y nula promoción de los jóvenes menorquines con alguna aspiración a poder participar en esas representaciones operísticas en nuestro teatro, y quién sabe si podrían aparecer nuevos valores locales. Pero si no se les da esa oportunidad ni siquiera en su tierra, muy mal vamos.
Bravo ! Potser una mica llarga pero enhorabona a tots.