Una vida que necessita l'altra veu

Es tracta d'una representació d'escena minimalista al màxim: només la protagonista, amb un abric de pèl i una camisa blanca, i un telèfon a terra. Una veu que crea una història a través del fil telefònic en la qual s'exposen les sensibilitats i les condicions sentimentals de les persones. L'ésser humà necessita l'altre per viure, per sentir, per rehabilitar-se. Tot i la nuesa de l'obra, la veu de Júlia és el centre de totes i tantes realitats. No debades aquesta obra escrita l'any 1930 ha tingut un destacat recorregut arreu del món; s'ha escenificat en moltíssimes ocasions i fins i tot s'han fet adaptacions per a òpera i cinema, prova fefaent que el missatge expressa una condició universal. És aquesta, doncs, la proposta de la Companyia Tal i Tal produïda conjuntament amb el Teatre des Born com a obra guanyadora de la Residència artística de 2021.

Júlia és una dona desesperada, trencada per l'amor, amb el cor ferit i la necessitat de recuperar l'ésser que té a l'altra banda del telèfon. Durant gairebé una hora Sita Muñoz desplega la seua força dramàtica a través d'una veu embolicada de marriment i amb el to angoixant en tot moment. El dolor és un cor compungit que regalima malenconia i que fretura sentir l'altra veu per recuperar l'amor truncat. Hi ha emperò, interrupcions: una trucada equivocada; els talls de comunicació i els moments en què Júlia desitja desesperadament recuperar el timbre del telèfon per alimentar l'anhel de l'altra ésser. I és aquesta la condició humana que clama interacció. La soledat no desitjada és per si mateixa un drama que construeix un imaginari el qual pretén satisfer un ideal entorn l'estima, envers l'amor. Un amor que ja no és i la feblesa humana vol recompondre per a recuperar l'estabilitat personal. Un monòleg despullat amb una dicció planyívola que ansieja una felicitat que fuig, que s'allunya i que deixa una pregona ferida. És la pèrdua d'una personalitat que no pot ser si no és amb «l'altre», per la qual es crea una dependència vital. I entorn de tota la història que significa la veu ferida de Júlia hi ha el protagonisme d'un aparell que connecta les distàncies, tant físiques com sentimentals. I és així com ho deixa clar la protagonista: «Este teléfono es lo único que me queda en el mundo»....»cinco años viviendo por ti. Ahora respiro porque te oigo». El ‘telèfon', per tant, esdevé un element cabdal, un mecanisme imprescindible per muntar la història, però, tanmateix, és una connexió telefònica i la finalitat ha de ser el contacte, la presència: «por teléfono no es lo mismo» diu la protagonista. I és que Júlia està disposada a tot, fins i tot a acceptar les mentides si aquestes són per no danyar la sensibilitat del seu cor: «si me mientes para no hacerme daño te querré aún más». Una dona que no serà si és en la soledat i que la seua vida serà possible només si gaudeix de l'amor de «l'altre». És aquest el desig final perquè «te quiero más que a mi vida», amb què deixa palesa la seua existència. L'altre és la seua pròpia vida.

El meritós monòleg de Sita Muñoz durant una hora, amb una notable locució i amb totes les expressions facials i escèniques concordants amb el to vocal del drama, segellen una representació que va satisfer el públic present a l'Amfiteatre.