No tot, ni molt manco, va ser Albéniz. Però l’encisadora música espanyola, carregada d’andalusisme, del compositor gironí nascut a Camprodon Isaac Albéniz (1860-1909) en fou l’absoluta protagonista de la part final del concert, potser la meitat de la intensa hora i mitja sense gairebé aturar que va estar damunt l’escenari del Claustre del Seminari la pianista Alba Ventura. Açò transformant la complexitat i exigència tècnica del programa en una visió fresca i plena de naturalitat, com si ho hagués fet sempre i fos el més normal, fent que semblés fàcil allò que és difícil, i tot quan es sap que un repertori així no es supera amb tanta claredat d’execució si no s’arriba a l’excel·lència.
Si la primera part del programa del cinquè concert del 49è Festival de Música d’Estiu organitzat per Joventuts Musicals de Ciutadella va ser impecable, la darrera fou sublim, amb el públic enganxat, literalment atrapat, per una Alba Ventura que no va decebre les expectatives aixecades i que demostrà la seva categoria de gran pianista, una delícia veure-la actuar.
El programa incloïa sis de les dotze peces integrades a la suite per a piano Iberia d’Albéniz, una obra que, encara que no fos completa, per interpretar-la requereix de molta concentració i de no baixar la guàrdia en cap moment, mantenint l’alt nivell tècnic i virtuosisme durant tot el temps per no perdre’s entre la gran quantitat de timbres i colors, i dificultats, que s’hi aboquen.
I Alba Ventura ho va fer, amb una seguretat i precisió que per res va fer demancar la part passional ni la part expressiva, semblant que es trobava còmode en aquella tessitura i que, malgrat l’esforç físic i mental que representa, podria seguir assaborint eternament aquelles notes que pràcticament la feien ballar al ritme de les mans, tot un espectacle per si mateix.
La selecció d’«Iberia», molt encertada, la formaren la peça amb aires de sonata «Evocación»; la curta i subtil «El Puerto»; la molt sovint brillant «Rondeña»; la rítmica i misteriosa, i molt aplaudida, «El Albaicín», inspirada en aquest barri de Granada; la complicada i agradable d’escoltar «Málaga»; i la sevillana d’alegre ritme «Eritaña», amb compassos realment irresistibles que serviren per tancar el programa.
De fet, i d’aquí també allò d’enganxats i atrapats per la música d’Albéniz, aquest final va tenir continuïtat amb els dos bisos que Alba Ventura va regalar al públic, igualment amb música d’Albéniz que són quadres de diferents regions d’Espanya i que, encara que van ser composades amb anterioritat, es pot dir que van en la mateixa direcció que la suite «Iberia», com foren la sensual i virtuosa serenata «Granada» i la imponent sevillana «Sevilla», ambdues peces de la «Suite Española» del compositor català.
L’inici del concert, amb una Alba Ventura que de tot d’una ja va anar per feina, van ser per a dues de les sonates (les nombres 87 i 84) del capellà nascut a Olot i mort a San Lorenzo de El Escorial Antonio Soler (1729-1783), dues peces curtes d’un sol moviment cadascuna i que la pianista va interpretar com si fos un únic tema.
Aquesta música, tot i ser sensiblement anterior a la d’Albéniz, també desprèn regust espanyol, de colors brillants i amb elements que ja incorporen el seu folklore i li donen un aire festiu. A la vegada que igualment integra notes que recorden els antics balls amb perruques i amb música de cambra, introducció també perfecte a la «Sonata KV 331 de Mozart» (1756-1791) que, aquesta sí de tres moviments, Ventura interpretà a continuació i abans del final amb Albéniz. I Mozart, un compositor que Alba Ventura igualment té prou interioritzat, també sonà sublim en les mans de la pianista catalana, amb moltes variacions i un ‘minuet’ al principi de la peça i amb la popular «Marxa Turca» de l’acabament, vibrant com mai amb la seva respectuosa i hàbil interpretació.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.