Aquesta, com anunciaven els deus de l'art líric, no és més que la narració d'una vetllada operística memorable. Quan un teatre d'òpera posa en marxa una producció i disposa del que es podria anomenar com un dream team al repartiment, només pot passar el que va passar divendres al Teatre Principal de Maó: una representació de luxe, del nivell dels teatres d'òpera més prestigiosos del món.
«Carmen» precisament per la càrrega que porta, i suporta diria jo, de ser una de les òperes més populars de les que conformen el repertori internacional no poques vegades sofreix del mal de la rutina; no poques vegades fent honor precisament a aquesta gran popularitat assistim a representacions rutinàries, ja sigui perquè la direcció orquestral està massa pendent dels ritmes i les melodies que el públic identifica immediatament, ja sigui perquè algun dels cantants de l'equip protagonista no és l'adequat per tal o qual paper o perquè simplement no té el seu dia.
Nancy Fabiola Herrera fa seu el personatge de la gitana lliure i seductora, en té la veu i en té la presència; la veu és dúctil fins a extrems de gran emoció, es sinuosa a l'havanera, dansaire a la seguidilla i misteriosa a l'escena de les cartes; és la veu de mezzo de color i timbre seductor com escau a la cigarrera sevillana i el divendres passat amb uns quants compasso Nancy Fabiola ja havia seduït tot el públic. Aquiles Machado va ser un Don José molt creïble destacant, per la naturalesa de la veu, en la gran ària «La fleur que tu m'avais jetée» expressada amb un gran volada lírica així com en els duets amb Micaëla més que en els duets amb la protagonista; aconseguí que el personatge anés desenvolupant al llarg de la representació seguint els dictats de la gitana. Avui en dia i en el panorama operístic disposar d'Isabel Rey per al rol de l'enamorada Micaëla és un vertader luxe; la veu es plena de matisos que la soprano utilitza amb gran mestratge per compondre un personatge que enganxa el públic des de la primera frase, potser l'ària «Je dis que rien ne m'épouvante» va resultar un pèl massa madura per les característiques del personatge.
La quarta pota de l'apassionat quartet fou un entusiasta Simón Orfila que va dibuixar en tot moment un Toreador vocalment molt valent però sempre elegant amb el punt de fanfarroneria controlada defugint la vulgaritat.
Que no hi ha paper petit és la gran màxima en el món de l'òpera i una funció d'òpera esdevé gran perquè els comprimaris s'entreguen de la mateixa manera que els papers protagonistes i així Stefano Palatchi, Zuñiga perfecte i el quartet de gitanos composat per Albert Casals, Maria Camps, Marifé Nogales i Manuel Esteve defensaren els seus respectius papers amb excel·lent professionalitat.
El Cor d'Amics de s'Òpera de Maó, notable i entusiasta en les seves intervencions, així com l'Orquestra Simfònica de la comunitat, dirigits per la batuta segura de Giuseppe Finzi que, com un bon coneixedor de la partitura, defugí en tot moment la rutina oferint una lectura original sempre atent al que es desenvolupava sobre l'escenari aconseguint una gran feina de conjunt.
La producció procedent del Teatro Villamarta de Jerez i dirigida per Paco López és molt útil dins un marc tradicional i té l'atractiu d'un bon vestuari i un bon moviment escènic. Molt interessant dins la producció la figura passió/mort de la bailaora. Avui, una nota oportunitat de gaudir-ho.
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
Inconmensurable lo vivido en el Principal.Los solistas estuvieron sobresalientes y el trabajo de los coros, tanto el de los adultos como el de los niños, estuvo a la altura.Bravisssimo.