La vida de quatre mil menorquins a Turquia

Aquests arguments es poden extreure del llibre que demà divendres presenta l'historiador ciutadellenc resident a Girona, a les 20 hores, al Cercle Artístic.

I és que la història sempre té més d'una versió dels fets, i normalment es destaquen les gestes més heroiques. És per això que Pellicer va centrar la segona part de la seva tesi doctoral a com va ser la vida d'aquells menorquins que el segle XVI es van trobar en un territori aliè, lluny de casa.  

Segons explica l'historiador, mentre aquí eren temps de bandolers, a l'Imperi Turc comptaven amb «la primera policia i estava prohibit entrar armes a les ciutats». A més, mentre «els gremis fixaven el nombre de parells que podia fer cada sabater i el preu de venda, allà hi havia més llibertat de comerç, no hi havia normes i eren els  artesans» els que ho decidien.

Per altra banda, mentre a la península ibèrica es feia fugir els no catòlics, a terres otomanes es feia pagar un petit impost (d'un ducat) als d'altres religions per poder-s'hi quedar, i aprofitaven els doblers per millorar la flota.

A aquestes diferències s'hi afegeix la dels reis europeus que «només miraven d'acumular riqueses i terres, mentre als sultans se'ls educava per governar, i sabien que mai tindrien res perquè quan morissin tot seria per l'estat». Aquests són alguns dels contrapunts que es trobaren els illencs que un dia van anar a parar a Istambul o altres ciutats otomanes, i que decidiren quedar-hi enlloc de tornar a casa.