«Durant segles sempre s'ha parlat del criminals i sanguinaris que eren els turcs, però dels menorquins que es van endur, només van tornar els rics». A partir d'aquesta afirmació, l'historiador Josep Pellicer reflecteix a «El metge de l'ambaixador» com vivien a Turquia els quatre mil menorquins que no van tornar. I té una explicació. «Allà s'hi vivia més bé».
Aquests arguments es poden extreure del llibre que demà divendres presenta l'historiador ciutadellenc resident a Girona, a les 20 hores, al Cercle Artístic.
I és que la història sempre té més d'una versió dels fets, i normalment es destaquen les gestes més heroiques. És per això que Pellicer va centrar la segona part de la seva tesi doctoral a com va ser la vida d'aquells menorquins que el segle XVI es van trobar en un territori aliè, lluny de casa.
Segons explica l'historiador, mentre aquí eren temps de bandolers, a l'Imperi Turc comptaven amb «la primera policia i estava prohibit entrar armes a les ciutats». A més, mentre «els gremis fixaven el nombre de parells que podia fer cada sabater i el preu de venda, allà hi havia més llibertat de comerç, no hi havia normes i eren els artesans» els que ho decidien.
Per altra banda, mentre a la península ibèrica es feia fugir els no catòlics, a terres otomanes es feia pagar un petit impost (d'un ducat) als d'altres religions per poder-s'hi quedar, i aprofitaven els doblers per millorar la flota.
A aquestes diferències s'hi afegeix la dels reis europeus que «només miraven d'acumular riqueses i terres, mentre als sultans se'ls educava per governar, i sabien que mai tindrien res perquè quan morissin tot seria per l'estat». Aquests són alguns dels contrapunts que es trobaren els illencs que un dia van anar a parar a Istambul o altres ciutats otomanes, i que decidiren quedar-hi enlloc de tornar a casa.
4 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
Despoblada la isla a raiz de la reconquista por la expulsión o esclavitud de los sarracenos, que la poblaban y distribuída la propiedad entre los nobles y hombres de armas que acompañaron a Alfonso III, los primeros debieron instalarse en Ciutadella, dando el cultivo de la propiedad a otros y los segundos en el campo, cultivándolo por sí mismos, dando origen a dos categorías campesinas y de ahí que figuraran dos labradores payeses en las juntas de fábrica y un solo representante por los menestrales, tal como aparece en el “Pariatge” o arreglo parroquial de 19 de Marzo de 1330 que concede una capellanía a la iglesia de San Juan de Monastrell o D' Artruig, con obligación de decir misa en la Capilla de Corniola, cuyo terreno había donado Alfonso III en 1 de Marzo de 1287 a los frailes Mercenarios. LAS FIESTAS DE SAN JUAN EN CIUDADELA por Jaime Vidal Villalonga
No podían volver a una ciudad destruida y abandonada
Felicitacions al senyor Pellicer per aquest interessant treball d’investigació que ha duit a terme i que ens permet conèixer aspectes, fins ara no analitzats de forma tan directe, sobre la vida dels captius a Turquia.
Molt interessant. S'haurà de llegir.