L'Iron Man està malalt

I és que té collons que justament unes setmanes després d'anunciar la reunió de la formació clàssica de Black Sabbath amb Ozzy Osbourne per una gira estiuenca (que passarà pel "Festival Azkena" de Vitoria) i un disc produït pel gurú dels retorns, Rick Rubin, ens colpegin amb aquesta funesta notícia. Em recorda moltíssim a l'anunci de Ronnie James Dio de fa un parell d'anys, quan precisament era el cantant titular dels Black Sabbath.

Si llegeixes aquesta columna donaré per entès que tens una mínima noció de qui són Black Sabbath, però per si de cas allà van un parell de pinzellades. A finals dels seixanta Tony Iommi treballava a una fàbrica de paper, i planejava deixar-ho per convertir-se en guitarrista professional amb la seva banda Earth (de fet havia tocat amb els Jethro Tull, una feina temporal que queda documentada al Rock'n Roll Circus dels Rolling Stones). Però un dels últims dies de feina va ocórrer un accident, i una de les màquines li va seccionar les puntes dels dits de la mà amb què tocava la guitarra. En lloc d'enfonsar-se, i inspirat per Django Reinhardt (guitarrista de jazz a qui mancaven dos dits), va fabricar-se unes pròtesis i va començar a afinar la seva guitarra més greu (així les cordes eren més fàcils de tocar). I aquest accident, combinat amb l'adquisició d'uns amplificadors enormes, va originar el so que avui coneixem com Heavy Metal.

Va canviar el nom de la seva banda per Black Sabbath (més d'acord amb el seu nou so terrorífic i escandalós) i juntament amb els seus companys Bill Ward, Geezer Butler i el cantant Ozzy Osbourne va gravar 8 discos que van arruïnar la vida de milions d'adolescents arreu del món, i van canviar el Rock'n Roll per sempre. Seguirien gravant clàssics amb altres cantants com Dio, Ian Gillan o Glenn Hughes, però aquesta és una altra història, i ja ho diu el meu admirat Henry Rollins: "Només pots confiar en tu mateix i en els primers 8 discos de Black Sabbath".

Recordo la primera vegada que els vaig escoltar, a través d'un recopilatori "cutrillo" que vaig comprar a l'enyorada Maci Rock. Em va donar la impressió de que aquells sons eren prehistòrics, que aquells riffs de guitarra sonaven exactament com, no sé, una taula, o una naveta. Fins aquell moment havia estat escoltant coses molt ben produïdes, amb un so perfecte, amb mescles al seu punt… Però quan a tot allò li lleves l'ornament i et quedes amb l'ànima, amb allò que importa, el que queda és Black Sabbath.

És inconcebible un món sense ells. Qualsevol grup que es faci dir "canyero" des de Metallica fins a Radiohead, des de Nirvana fins a Gov't Mule, des de Kyuss fins als oblidadíssims H.I.M., qualsevol li deu moltíssim a Black Sabbath i als immortals riffs de clàssics com "Iron Man", "War Pigs", "Sabbath Bloody Sabbath", "Sweet Leaf", "Snowblind" i tants altres.

I notícies com aquesta em fan pensar que ni tant sols ells són immortals. Que aquesta gent ha abusat molt del seu cos i arribats a una certa edat, toca pagar els deutes. I sí, d'aquí a vint anys haurem de viure a un món sense Black Sabbath, sense Allman Brothers, sense Rolling Stones i sense tants altres. I ningú els substituirà mai, a aquests. Ja us he dit que el 2012 seria dur, amics!

Fins d'aquí a 15 dies, us promet que no estaré tant, com diuen en castellà, "cenizo"!

@T'interessa la música? Visita el web "The Song Remains The Same":
www.thesongremainsthesame.es