Parlar de Margaret Thatcher es parlar del més carismàtic dirigent anglès de tots els temps, terriblement moralista, profundament anticomunista i 'absolutistament' dictatorial , una presència que va resultar d'allò més controvertida i interessant allà pels anys 80... Ara, als cinemes, Phyllida Lloyd (Mamma Mia!, 2008) realitza un 'humanitzant' biopic sobre 'La Dama de Hierro' (The Iron Lady, 2011), recolzant-se en una llegenda de la interpretació com Meryl Streep que, com ens sol tenir bastant acostumats, porta a terme una de les actuacions més extraordinàries dels darrers anys... Ja capficats a la campanya presidencial cap als Oscars, ningú s'atreveix a dubtar que Streep sumarà la seva 17ena nominació a l'estatueta... No és el primer cop que la combinació entre presidència i interpretació dona peu a una mítica representació actoral i/o a grans pel·lícules... Tot seguit, alguns exemples...
Seguim al Regne Unit... Quan Lady Di va morir tràgicament, la reina Isabel II es va trobar incapaç de comprendre l'abast del succés i es va tancar al seu castell amb tota la colla familiar... A 'The Queen' (Stephen Frears, 2006), Helen Mirren va guanyar una bestiesa de distincions i premis interpretant a la reina en qüestió; per la seva banda, un emergent Michael Sheen interpretaba un Tony Blair acabat d'arribar al poder i que es veia amb la necessitat de transmetre consol als britànics, mitjançant la seva carismàtica monarca... En el magnífic guió de Peter Morgan, la relació entre la reina i el primer ministre reformista esdevé magnífic exemple de com una educació castradora (la de Isabel II... o potser també la del mateix Blair?) pot arribar a fer que una persona intel·ligent no pugui entendre un moment històric determinat en el qual, a més, se li demani que actuï contra les més íntimes conviccions pròpies...
Autor excepcionalment dotat per a dinamitar dramàticament les boiroses escletxes del poder, Peter Morgan va estrenar la seva primera obra teatral, 'Frost/Nixon', quan encara s'escoltaven elogis per la seva feina a 'The Queen'... Ron Howard va adaptar la peça als cinemes amb 'El Desafío: Frost contra Nixon' (Frost/Nixon, 2008) i va saber reforçar l'esperit teatral amb un gran sentit del espectacle, ajudat per les enormes interpretacions de Frank Langella (Richard Nixon) i, again, Michael Sheen (David Frost)... Les entrevistes amb les quals Frost va aconseguir que Nixon, tres anys desprès de dimitir pel cas Watergate, reculés prou i reconegués, tàcitament, la seva culpa esdevenen matiner paradigma del nou periodisme mediàtic, alhora que un potent i meravellós combat cinematogràfic entre dos actors en estat de gràcia...
Oliver Stone també s'ha apropat a les figures dels presidents nordamericans amb una certa ambiguitat... Stone, tot i situar-se a les antípodes dels republicans, va sintonitzar amb el desgast de poder i el posterior descens als inferns de Richard Nixon a 'Nixon' (1995), així com presenta a un George W. Bush grotesc, pintoresc i força improbable a 'W' (2008), sense aprofundir en el seu paper als atentats del 11-S, ni en la (dubtosa) manera en que va guanyar les seves primeres eleccions... Anthony Hopkins va fer una de les seves millors feines interpretatives com a un impopular Nixon, sempre comfrontat al fantasma del estimadíssim John Fitzerald Kennedy (al final de la pel·lícula Nixon parla amb una fotografía de JFK i ho resumeix tot en una simple frase: "Et miren a tú i veuen el que volen ser; em miren a mí i veuen el que són")... Josh Brolin també ho borda com a homenet de poques llums i front estreta que es troba, casi de casualitat, governant el país més poderós del món... (Falsa) condescendència per a una doble lectura no gaire sucosa...
Hopkins també va ser un altre cap de govern dels USA: el sisé president dels Estats Units, John Quincy Adams, a 'Amistad' (Steven Spielberg, 1997)... Però si hi ha un president clàssic que desperti tots els (bons) sentits cinematogràfics nordamericans, aquest és Abraham Lincoln; a 'El Joven Lincoln' (Young Mr. Lincoln, John Ford, 1939) es va posar la primera pedra en aquest tipus de realitzacions biogràfiques i Ford ho va plasmar magistralment mitjançant un perfecte equilibri entre realisme i idealització... Henry Fonda va fer una tasca memorable, accentuant la seva característica serenitat i el seu estil d'interpretació econòmica... Aquest primer gran 'biopic' presidencial, que entronitzava la figura d'un home provincià pujat sobre un burro, però amb fortes conviccions i ideals, esdevé presentació de dues novetats per aquest 2012 al voltant d'aquest heroi amb barba i xistera...
El mateix Steven Spielberg està finalitzant aquests díes el rodatge de 'Lincoln' (2012), amb Daniel Day-Lewis en el paper del 16é president dels Estats Units, i que es centra en els conflictius i importants anys de presidència de Lincoln, en els que es va abolir l'esclavitud (1863) i va finalitzar la guerra civil (1865); basada en la novela 'Team of Rivals' de Doris Kearns Goodwin, esperem que el film arribi a temps aquest any... La que segur arribarà (i té data d'estrena i tot, el 22 de juny) és 'Abraham Lincoln: Vampire Hunter', basada en la novela homònima de Seth ,noms il·lustres darrera aquesta particular visió de la vida secreta de Lincoln com a caçador de no-morts...
Fora dels USA, hem de recordar, irremeiablement del Nelson Mandela que va recrear Morgan Freeman a 'Invictus' (2009), una pel·lícula menor del gran Clint Eastwood, però que ens va oferir una interpretació senzillament històrica... A Europa, el present polític és difícil de plasmar: a Itàlia, Nanni Moretti es va atrevir amb 'El Caimán' (Il Caimano, 2006) i, tot i que el director va negar que es tractès d'una cinta sobre Silvio Berlusconi, molts polítics (de dreta, of course) li van demanar que l'estrenés tot just desprès de les eleccions... Més recentment, Paolo Sorrentino va fer una gran pel·lícula sobre un ridiculitzant Giulio Andreotti (Il Divo, 2008), que tampoc va esquivar la pol·lèmica... A França tenim 'Mi Amante Prohibido' (Le Bon Plaisir, Francis Girod, 1984), sobre l'existència o no d'un fill secret de François Mitterrand (Jean-Louis Trintignant); i Robert Guédiguian, que va intentar un retrat més personal del president francès, amb l'actor Michel Bouquet, a 'Presidente Mitterrand' (Le Promeneur du champ de Mars, 2005)...
Propostes nacionals? Eduard Fernández faria un Aznar força caricaturesc i curiòs... Potser Imanol Arias funcionaria com un Felipe d'anunci de iogurts amb bifidus... Però, posats a imaginar, veig el Paco León com a un sagnant ZP, aniquilant zombies pel Passeig de la Castellana com a teràpia anti-stress... ho ho ho... Fins la setmana que ve, incrèduls!!
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.