Pata quebrada

Aconseguir un espai propi ha sigut una fita relativament moderna. Les llars de les classes populars acostumaven a ser molt compartides, espais únics on hi convivien vàries generacions i fins i tot amb el bestiar; la vida es feia a l'exterior. Existiren els gineceus, on les dones de l'antiga Grècia eren recloses gran part de la seva vida, o els harems del nord d'Àfrica, refugis de dones casades, divorciades, fadrines i vídues emparentades dins d'una mateix llinatge masculí. Eren closques on les dones eren protegides, cuidades i mantingudes en societats que no les permetia valer-se per si mateixes. Les primeres en aconseguir-ho com a elecció pròpia foren les dones de classes privilegiades, que junt amb l'oci pogueren trobar el seu lloc. Recordo ara, per exemple, les Precioses o les Amazones de la Fronda, aquelles aristòcrates del segle XVII que cercaven la mobilització social i la divulgació de la cultura dins la seva classe obrint salons il·lustrats a la seva pròpia casa. Penso també en aquestes mateixes dones, que gaudien d'un dormitori propi, molt al gust d'aquella època encisada i devota per tot el que fos secret i subtil: portes amagades, calaixos ocults, forrellats petits amb claus penjades del coll. Era l'ambient perfecte per expressar-se elles mateixes, ni que fos en un espai no públic... Però seu.

Per al gran gruix de la població, no s'aconseguí fins al segle XX. En tant que considerats individus amb capacitat de raó i decisió, fou llavors quan les dones pogueren anar gratant mil·límetre a mil·límetre racons de cases ja de per si, petites i estretes. Tenir un espai propi significava, per a la família i la societat, admetre que aquell espai no el podien dominar ni controlar, i per tant, la dona quedava lliure, i potser pitjor segons ells, es podia sentir lliure i prendre-li gust a aquella sensació "contra natura" d'una dona honesta. Jane Austen havia d'escriure d'amagat del patriarca de la família en el menjador de casa seva, i d'ella sorgiren grans novel·les d'un viu retrat psicològic de la seva societat. Les joveníssimes germanes Brönte fugien de l'enclaustrament moral, mental i físic de casa seva compartint la seva imaginació i creativitat en el saló. Moltes dones pogueren gaudir d'espais i temps privats en àmbits religiosos, com Teresa de Cartagena durant el segle XV i Teresa de Jesús al segle XVI. Els convents, llocs femenins relativament lliures d'influències masculines, permetien tenir temps per llegir, escriure i en definitiva, crear. L'habitació pròpia que reclamava Virginia Woolf no era només independència física, sinó que anava un pas infinit més enllà: una independència econòmica. Era un espai físic guanyat a pols i per mèrits propis per la mateixa interessada, seu fins a l'ultim maó.

Una habitació pròpia equivalia a tenir un espai silenciós, íntim i amb unes fronteres més o menys delimitades i clares. Significava poder cultivar les aficions pròpies, alliberades d'observacions prejudicioses, crítiques i mirades dubtoses. Era on les dones podien expressar-se: nogensmenys, se les ensenyava educació, és a dir a ser educades i poca cosa més –algun ornament musical i molta lectura edificant. Era un lloc on no hi cabien els compromisos obligats amb els altres, tampoc l'aparença que calia tenir en tot moment com a dona exemplar de l'època: era l'espai d'un temps privat que podia administrar al seu antuvi, selectivament i amb formació pròpia de criteri, de maduració com a individu.

Avui dia, l'habitació pròpia es dóna per fet que físicament ja la tenim; però l'econòmica, encara se'ns resisteix... Segons la Retribución General per gèneres elaborada per GESTHA (Técnicos del Ministerio de Hacienda) a partir dels salaris i pensions de 2008 i 2009, mostra una diferència econòmica de guanys entre homes i dones del 24,08 per cent; a les Balears, és concretament del 20,60 per cent. Segons aquest estudi, tardarem una dècada en equiparar els sous entre sexes. I sí que és veritat que la diferència s'ha reduït des de fa uns anys... Però no tot per fites positives, sinó perquè els sous masculins s'han reduït amb la crisi econòmica. Les generacions més joves són les que en surten més beneficiades, en quant la diferència, existint-ne, és menor: és a dir, hereten aquesta lacra però amb menor pes que les generacions anteriors.

L'habitació pròpia no és només poder-se expressar com a individus: és també disposar de temps, de recursos educatius i econòmics, per poder realitzar-se i prosperar com a éssers pertanyents a una societat que l'enriqueixen i la fan avançar. I en això, encara queda molta feina per fer, en quant en tot el món i dins de les dificultats que ens afecten a tots i totes, el sexe masculí acostuma a tenir més possibilitats que no pas el femení. I en això, la raó de molts homes i dones ens diu que és un desequilibri que empobreix i que cal canviar per oferir més oportunitats a tothom i per tant, que el món millori més igualitàriament.