La revolució de les etiquetes

He quedat amb na Txell i en Pau per conèixer de primera mà el que m'ha arribat des dels seus inicis només pels mitjans de comunicació. Són una parella que fa dies que van a la cassolarada. No deixa de ser una trista curiositat que s'hagi de fer soroll com un darrer recurs de diàleg, quan les veus de tothom haurien de ser més que suficients –i obviament, més interessants i enriquidores. "Ei, dalt de tot, no voleu escoltar el que volem dir? Només valem pel vot que representem? Doncs au idò, soroll amb el que vulguis, amb el que tinguis més a mà". Hi ha una dona repicant un clauer feixuc. La majoria piquen culleres a olles abonyegades, o a les carmanyoles d'acer dels qui s'han instal·lat a la plaça. Hi ha cans que lladren, esverats pels timbals. M'expliquen que no es permet alcohol, per mantenir l'ordre de la comunitat aplegada. Els oportunslaterosfan el seu agost silenciós, potser els agostos de deu anys seguits: entrepans,kebabs, llaunes: a aquelles hores hi ha gana. I em veig dins d'aquell maremàgnum de treballadors en atur, immigrants, classe mitja desencantada, estudiants, hereus del 68 o nostàlgics d'ell, pensionistes empobrits. També passen administratius, comercials i ajudants de dependent ambpeep-toesi camises de Ralph Lauren que s'aturen a la plaça sortint de la feina i aplaudeixen, fan el seu propi soroll, i al cap d'una estona segueixen el seu camí. Es deuen sentir amb un poc més de sort, però no la deuen creure massa justa quan es queden a dir la seva en forma de decibels. Completen l'escena curiosos i fotògrafs, àvids d'atrapar instants històrics.

Na Txell i en Pau són una parella arquetip de qualsevol jove universitari. Ell, recentment doctorat, va partir directe a la cua de l'atur. De moment no té gaires perspectives: tot s'ho troba obstaculitzat i limitat. Ella encara està fent la tesi, però palpa el seu propi futur immediat en la mirada d'ell. Tots tres confiem en treballar per la cultura d'aquest país, col·laborar en l'avanç i el progrés de la nostra societat: pertanyem a la generació d'adults-joves millor preparada i més sana de tota la Prehistòria i la Història de la Humanitat. Un autèntic desperdici d'energies, iniciativa i valors més humans que mai en una societat absolutament deshumanitzada –i el pitjor de tot és que els robots no en tenen la culpa, com ens feien creure aTerminator.

Comença l'assemblea diària. M'expliquen que durant el dia es fa feina per posar en comú propostes, i al fosquet s'exposen. Mans esvalotant-se: s'aplaudeix. Una mà enlaire: d'acord. Quan es creuen els avantbraços, hi ha desacord. En el cas de comentaris considerats sexistes, ho denuncien fent xocar de costat els punys tancats. Si algú vol intervenir, s'alça dempeus i espera el seu torn. Que gent desconeguda mostri tal respecte i ordre en l'expressió popular contrasta amb els ambients de la política, la justícia i l'economia d'aquest país. I desarma.

Realment sembla una revolució de les etiquetes. No hi ha un prototip d'indignat. Aquelles etiquetes que classifiquen a qualsevol persona –potencial client, potencial votant, potencial comprador-, des dels "petits emperadors" fins elshomeless, cada individu enquadrat dins untargetcom peça de Monopoly, a cop de tòpic social i de prejudici econòmic. En el documental30 minutsdedicat al 15-M, sorprenia veure la cabuda ceguesa dels centres d'estudi sociològic dels partits polítics –que semblen analitzar l'electorat com si fóssim insectes capriciosos- per destriar el que ells anomenencabecillas. I si potser no n'hi han? És aquest el cas. No n'hi han, l'èxit de convocatòria i identificació del 15-M és per ser una conglomeració d'ideologies i actituds que s'autoorganitza com una ameba multicel·lular, flexible i adaptable. Si no hi ha dirigents i sí persones sense més en comú que estar indignats per les injustícies que viuen, no poden posar etiquetes ni jutjar-los, menystenir-los o classificar-los a les seves conveniències.

Què quedarà de tot això? Deixant de banda que hi hagi idees o accions derivades d'aquest moviment amb les que puc estar d'acord o no, em reconforta veure que l'ésser humà es mostri extraordinàriament solidari amb el seu pròxim com feia molt de temps que no ho feia, més enllà de la imatge impostada que cada individu hagi de mostrar en la societat de les mil paraules silenciades. Em quedo amb dos pensaments d'S. Hessel, el promotor –potser accidental?- del moviment: la no-violència és el camí a seguir; la indiferència, la pitjor de les actituds.