Premi Andrés Casasnovas | Entrevista: 'Assaborint les postres de la vida'

Quan i on va néixer?
Vaig néixer dia 5 de juny de l'any 1924 as Mercadal, a una casa del carrer Major, però em vaig criar al camp. Mon pare era en Crispín Vadell Fullana i ma mare na Joana Pons Vinent.

A quin lloc va viure?
Els primers anys de la meva vida els vaig passar a Sa Cavalleria. El meu avi maternal era el pagès i els meus pares l'ajudaven però, més endavant, mon pare va voler agafar un lloc pel seu compte i ens vam traslladar a Sant Llorenç de Ferreries.

Parlant del camp, com veu el camp d'avui en dia?
Malament. Els productes sortits del camp de Menorca són boníssims i, de vegades, em dóna la impressió que els menorquins no els sabem valorar prou.

La seva família va viure sempre al camp?
No. Quan va acabar la Guerra Civil vam haver de sortir del lloc i vam partir cap al poble, on hi teníem Es Centro. Mon pare mai no es va mesclar en política però simpatitzava amb la República i açò no va agradar als senyors de Sant Llorenç.

Què era Es Centro?
Un casino que els meus pares van comprar abans de la guerra i, com que vivíem al camp, el van llogar a Acció Catòlica, a l'Església. Dalt del casino també hi havia una vivenda que ocupava el Vicari Fuxà, un religiós que, l'any 36, va ser assassinat al vaixell Atlante de Cala Figuera.

Per què uns pagesos eren propietaris d'un casino?
Perquè mon pare era soci d'una societat mallorquina, El Hogar del Porvenir, que cada any sortejava el finançament d'una vivenda entre els associats i, mira per on, un any li va tocar. Mon pare sempre contava que Es Centro li havia costat catorze cents duros, set mil pessetes, que anava tornant de poc en poc. Trenta pessetes cada mes. Has de pensar que en aquell temps no hi havia hipoteques com avui (Riu) i, si no tenies bons padrins, comprar una propietat no era fàcil. Sembla mentida però tot ha canviat molt.

Creu que la gent abans, sense hipoteques, vivia més feliç?
I tant! La gent tenia més rialles que avui.

Quins records guarda de la guerra?
Uf! Va ser una època molt trista. Es van fer barbaritats molt grosses. Allò va ser un desastre que desig no torni mai més. Vam passar molta fam. A mon pare el van cridar a files, el van destinar dalt Sant Patrici on hi havia una tropa de soldats, i a nosaltres ens va tocar molta feina.

Vostè que ha viscut la postguerra, creu que avui nedam dins l'abundància?
Avui la gent té massa de tot. Hi ha massa caprici i la cosa no està com per tirar coets.

I després de la guerra, què va passar?
Quan vam tornar cap as Mercadal, després de la guerra, ens vam trobar que Falange Española ens havia requisat Es Centro. Llavors, fins que no vam poder recuperar ca nostra, vam anar a viure als dalts de sa Muntanyeta. Va ser per influència d'un germà militar de ma mare, en Pere Pons Vinent, i del capellà del poble, el senyor Damià Coll, que ens van tornar la casa.

Mon pare, tot i viure al poble, va seguir treballant al camp, de jornaler, i ma mare va començar a regentar Es Centro, un casino molt senzill que no tenia ni màquina de cafè. Es servien cafès solubles, licors, refrescs, fruits secs, caramels i poca cosa més. El meu germà i jo ajudàvem a ma mare tant com podíem i va ser en aquesta època quan em vaig enamorar d'en Miquel, l'home que, anys més tard, seria el meu marit.

Qui era el seu marit?
En Miquel Mariano Bennasar, un pobler criat al Prat de Llobregat. La seva família va emigrar a Catalunya quan ell era un fillet. Era un home feiner i, sobretot, molt bon cuiner.

Com el va conèixer?
Pel carrer. En Miquel va venir as Mercadal com a soldat i va fer molta amistat amb uns veïns de ca nostra. I a força de trobades, a poc a poc, vam anar intimant. Una vegada, jo seia a la fresca, es va atracar i em va dir, en to de broma: "Tu has de venir amb mi cap a Barcelona". I mira com són les coses, al final va ser així (Riu).

Vau partir cap a Barcelona?
Sí. Quan en Miquel va acabar el Servei Militar va partir sol cap a casa seva però, al cap d'un any, va tornar i ens vam casar. Jo tenia vint-i-dos anys. Un cop casats ens vam instal·lar al Prat de Llobregat, on vam tenir la nostra primera filla, na Catalina.

Es va enyorar?
Sí, molt. I ma mare encara més. Quan vaig quedar encinta per segona vegada, l'any 49, ma mare em va demanar que tornéssim a Menorca perquè ens enyorava. El meu germà petit no volia continuar el negoci del casino i ma mare me'l volia deixar a mi. El meu fill major, en Miquel, ja va néixer as Mercadal.

I així va ser com vau començar en el món de la restauració?
Sí, vam tornar i vam agafar Es Centro. El primer que vam fer va ser reformar el casino i comprar una cafetera de benzina. Tot i la innovació, el cafè l'havíem de to-rrar i moldre nosaltres mateixos. Allò era una feinada! (Riu).

Parli'm del Centro.
Era un casino que va estar obert fins fa quatre dies. Estava situat al que avui coneixem com a carrer Nou. Molta gent encara el recorda perquè era un dels principals punts de trobada del poble. Darrera hi tenia un saló on s'hi projectava cinema, es representava funció i s'organitzava ball. Els caps de setmana i els dies festius sempre s'omplia de gom a gom. A l'hora del cafè les tertúlies eren molt animades, igual que les partides de cartes, dòmino i escacs. La veritat és que al bar Centro l'avorriment no hi tenia lloc.

Quins clients destacaria?
Ui, aquesta pregunta és difícil de respondre perquè pel casino hi passava molta gent, però sempre recordaré les tertúlies que s'armaven entre el doctor Bo-rràs, el senyor Ponce, n'Agustí i en Miquel els mariscals, en Rafel el carter, l'apotecari Moll, en Miquel el practicant, en Sebastià Garriga, en Biel Geroni i molts d'altres. Açò que diuen que en temps d'en Franco no es podia parlar de política no és cert, us puc assegurar que allà se'n parlava, i molt (Riu). Els diumenges, entre soldats i mercadalencs, el bar s'omplia de gent que volia menjar tapes i entrepans.

M'han dit que les tapes des Centro eren tan bones.
Sí, la veritat és que les tapes eren molt bones. I els gelats també. En Miquel sempre va tenir bona mà per la cuina. Era un gurmet a qui agradava cuinar, però més encara veure disfrutar els demés menjant.

Era dur per a una dona treballar dins d'un casino?
I tant! El món de la restauració sempre ha estat molt dur i sacrificat. I abans potser encara més perquè no hi havia tanta maquinària com avui. Però per a nosaltres el més dur no va ser la feina sinó perdre una filla, na Catalina.

Idò?
Una malaltia de ronyons, amb disset anys, li va segar la vida. Cada dos per tres anàvem a Barcelona, a la consulta del doctor Puigverd, però no va servir de res. En Miquel, per pagar totes les despeses, va partir cap a França, a treballar, on els sous eren més alts. Però s'enyorava i prest va tornar.

Parlem de coses bones. Quin any van posar televisor al bar?
L'any 60, ho record molt bé perquè va ser sortint de l'hospital, quan va néixer el meu fill petit, en Crispín, que en Miquel va voler anar a comprar una cafetera nova (que, per cert, feia un cafè molt bo). Llavors, a ca n'Estasio també en van comprar una però ells, a més, van adquirir un televisor. I és clar, nosaltres, per no ser menys, també en vam comprar un (Riu).

Vaja quina inversió, no?
Sí, en aquella època ens va representar una despesa prou gran i per açò vam pujar el cafè un velló, cinquanta cèntims de pesseta. Hi va haver clients que es van queixar però el senyor Ponce, que trobava el cafè molt bo, sempre ens va defensar (Torna a riure).

Per què van deixar Es Centro?
Al Miquel sempre li agradava fer menjar a "lo grande" i es va cansar de tapetes petites. Així que vam vendre tot el que teníem, Es Centro i un negoci de màquines de segar i batre, per tirar endavant el que avui coneixem com a Ca n'Aguedet. El juliol de l'any 82 vam inaugurar el restaurant i encara hi som.

I aquí és quan els seus fills comencen a formar part del negoci, veritat?
Sí, exactament. En Crispín està dins el menjador i en Miquel i na Margarita, la meva nora, dins la cuina. En Crispín, a més, es dedica a l'elaboració d'un vi propi, Ferrer de Muntpalau.

Mirant cap enrere, sent orgull de tot el que ha aconseguit?
Sí. Crec que tota la feina feta ha donat bon fruit, i açò sempre és gratificant.

Canviaria alguna cosa de la seva vida?
Només una. Si hagués duit la meva filla als metges de Barcelona abans del que ho vaig fer, potser no l'hauria perduda. Això és l'única cosa que, si pugués, canviaria. Tot el demés està perfecte.

Ja per acabar, es pensa retirar algun dia?
Ara es pot dir que ja estic retirada, feina no en faig gaire. La veritat és que sense la rutina del restaurant em costaria viure.

Ja ho veig ben clar, vostè... "genio y figura hasta la sepultura".
(Reim els dos).